En resposta a la proposta de fer un escrit sobre el “tot plegat de l’actualitat castellera” em decideixo a escriure quatre ratlles per a compartir algunes de les reflexions que em faig.

Ja fa gairebé 50 anys que estic en aquest món d’enfilar-se un sobre l’altre. Els que, com jo, rondem aquesta xifra, n’hem vist de tots colors; hem vist, viscut o compartit, per sort, nombrosos dies, diades i castells èpics. També significa, encara que l’esperit casteller jove i combatiu es resisteixi, que ens fem grans. Com que no soc gens nostàlgic, això de passar anys em fa content, ja que et permet que, amb l’aprenentatge d’esdeveniments passats, puguis respondre amb més eficiència davant d’actuals o noves situacions. Passar anys et permet anar omplint la bossa de gent que coneixes, comparteixes, parles i, sobretot, aprens d’elles. Passar anys et fa adonar que aquest petit món dels castells, i alhora tan gran, no està gens allunyat de la societat que ens envolta.

I, com passa a la societat, en els castells també passa que, com a la política, acceptem i assumim que ens representin els que han estat escollits, però això no significa que ens sentim representats.

A mesura que passen els anys vas abandonant el sentiment d’indignació, d’ira, de lluita a les barricades cap a les coses que no entens o veus injustes, per passar a acceptar-les tal com són, sense gastar cordes vocals ni energia de més, però sense perdre el dret de dir el que penses de manera no tan adrenalitzada.

I d’aquí ve que en aquest escrit comparteixi quatre apunts de quelcom que no entenc sobre la gestió de la Coordinadora, d’acord amb la meva manera de veure els castells.

No entenc aquest discurs ultrautilitzat i persistent de Zona No Tradicional i Zona Tradicional, amb un rerefons intencionat de presentar la ZNT com la modernitat, joventut i noves i fresques idees, i la ZT com els de la caverna, amb olor de naftalina, conservadors, aïllats del món actual i que sí que són l’origen de tot plegat, però que expliquen la batalleta de l’avi que fa gràcia. Et miren i riuen en sentir la batalleta, tot pensant que ara són uns altres temps i esperant que callin. No entenc com no veuen que és una lliçó de vida i de castells.

No entenc determinats discursos de gènere. En el que porto de vida, el moment de més igualtat de gènere que he viscut i l’exemple d’assoliment de normalitat total del món casteller, i de la societat en general, que recordo, ha estat quan, en una colla top, de primer nivell com la Colla Joves dels Xiquets de Valls, sense els actuals discursos de “perquè toca”, de paritat, de “ja és hora”, quan encara no es parlava amb la bandera lila a la solapa, varen escollir com a cap de colla Helena Llagostera. Sense paritats, sense quotes, senzillament per vàlua, per caràcter, per saber fer, per creure que era el millor per a la colla, sense condicionants. No entenc com encara en aquest discurs no partim d’aquí.

No entenc aquest discurs intencionat d’antiquar les colles de la seva anomenada ZT, quan les millors colles del món casteller són les que, amb les seves gestes, han revolucionat el món casteller; són les que han abanderat sortir de les situacions complexes que ha viscut el món casteller (la primera “gran crisi” de la Coordinadora, accidents greus, pandèmia), i són aquestes colles que, en algun moment, els dirigents de la CCCC, en la seva defensa, han intentat titllar i popularitzar com els malvats de la pel·lícula, i han sembrat l’odi o l’antipatia de les altres colles. Aquestes colles antiquades també són les que més s’han modernitzat i han evolucionat a nivell d’organització, i les que, en la seva gestió de l’entitat, han estat el mirall de la resta del món casteller. No cal dir que són les més utilitzades i de les que més han col·laborat en la difusió del món casteller.

No entenc com es porta la direcció i gestió de l’òrgan d’associació de les colles. No es porta amb representativitat de les colles a les quals pertanyen i de la resta, sinó mantenint un pols i rancor personal per fets i converses/discussions mantingudes en el passat amb les colles que, en algun moment, han estat en desacord amb la manera de fer o que no han volgut estar sota la responsabilitat o el paraigua d’aquesta manera de fer.

No entenc com els capdavanters d’una entitat de representació d’un món casteller divers i plural advoquen per “estar amb ells o contra ells”. I, sota aquesta base, es defuig un possible apropament cap a colles que pensin diferent i es defuig adquirir d’aquestes colles el benefici de les propostes d’estudis de seguretat, de les idees de finançament i d’accions per a totes les colles. No entenc això de rebutjar l’aportació pel fet de qui ve, i no pel que és.

No entenc la persistència i insistència en l’establiment i aplicació de codis disciplinaris. Ningú no entendria que, sota el discurs de la raó de la majoria, la lliga de futbol deixés fora de la competició no tan sols el Barça i el Madrid, sinó els quatre primers millors equips de la lliga. No tan sols pel sense sentit que seria, sinó perquè, tot i l’aportació de la resta, s’ha de reconèixer que són els que aporten el valor afegit i els diners a la festa.

No entenc que sembli menystingut ni menyspreat (almenys no m’ha semblat veure cap reacció) que, en els darrers anys, cinc de les millors colles del país hagin abandonat en algun moment la Junta de la Coordinadora.

En les participacions en reunions, assemblees, trobades, etc. que he tingut, no he sentit mai encara un reconeixement que alguna cosa no s’està fent del tot bé. Podem demonitzar una colla, però tantes?

No cal fer com en el conte del vestit del Rei. No cal que ningú li digui al Rei que va nu. Crec que, si el Rei, a aquestes alçades, no s’ha adonat que va nu, més val canviar de Rei. Això sí, sigui l’actual o el nou, fem-li un vestit de veritat entre tots.

Nota: El contingut d’aquest escrit és sobre opinions personals. Dic el que penso i ho fonamento, i és provatori amb les experiències personals viscudes. No és, en cap cas, representatiu de l’opinió de la colla a la qual pertanyo (Castellers de Vilafranca), on la meva colla és molt gran, variada, diversa i amb lloc i opinions per a tothom.