Per començar, he de manifestar que es fa difícil de contradir les opinions del bon amic Xavier Brotons en qüestions de nomenclatura castellera per la raó que les seves consideracions penso que són ben enraonades i que, des del seu punt de vista –i el d’altres que pensen com ell– tenen prou entitat i una defensa més que sobrada. No pretenc, ni de bon tros, entrar en debat sobre la validesa o no dels seus arguments, però, tanmateix, sí que voldria aportar el meu granet de sorra en el que concerneix a aquesta temàtica, no pas per pontificar i sí amb l’ànim i el desig de cercar solucions que ens ajudin –no solament als castellers i aficionats actuals sinó, sobretot, als de generacions futures– a situar-la en un context apte per tal que pugui ser consensuada per una majoria, el més àmplia possible, d’adeptes al nostre sovint controvertit món casteller.

Si han de prevaler raons històriques, és fàcil d’entendre que el primer castell de 9 (el 3) aixecat i coronat a Tarragona, a mitjans del segle XIX, concretament el 1851 –a l’inici d’aquell període que l’amic Lluís Solsona va qualificar encertadament com el trienni meravellós– es va bastir sense cap mena de folre, atès que en un segon intent, que es descarregà, el castell, tal com recull la notícia, fou reforçat de manera convenient (probablement amb un folre reduït). Atenent aquest precedent, és lògic que a la crònica del “tres de nou descarregat” l’any següent a Torredembarra, s’especifiqui que el castell fou muntat net des dels segons (en cap cas, però, no parla de “net”, a seques), donat que, llevat d’aquell primer intent del 1851, els següents, el mateix any –la crònica esmentada ens diu que, després de Tarragona, els Xiquets van repetir-lo encara a Valls i en algun altre punt–, es van fer amb ajudes.

Després del 1853, no hi ha constància que els castells de 9 es fessin habitualment sense folre, si més no durant el quart de segle que el seguí, fins més enllà de l’acabament de la Tercera Guerra Carlina (l872-76). És evident que les dificultats que comportaven, el risc i les més que probables caigudes, deurien menar els capdavanters de les colles a apostar decididament pels castells folrats. A partir d’aquell moment, doncs, i llevat d’algunes excepcions puntuals, ja no van conviure a plaça els castells de 9 amb i sense folre; per tant, cal pensar que el més normal fos que en la conversa castellera col·loquial i habitual s’imposés la simplificació de parlar de “3de9”, naturalment sense l’afegitó de  “amb folre”. Salvant les distàncies, un fet similar deuria passar amb la denominació “els quatre pilans de nou”, que progressivament va anar passant a ser coneguda com “el quatre de nou”, ras i curt. Amb tot, sí que és cert que al cèlebre 4de9 de la diada tarragonina de Santa Tecla del 1881 se li ha anat aplicant tostemps el qualificatiu de “net”, de la mateixa manera que s’ha fet modernament amb el potser no tan famós i sí més discutit 3de9 aixecat, també a Tarragona, en la mateixa jornada, així com amb un altre 4de9 segurament coronat al Catllar, un mes abans, per la Festa Major d’aquell mateix any (les cròniques, en castellà, parlen de “los cuatro de a nueve” i de “los tres de a nueve”, en ambdós casos “limpios” i també, curiosament, s’hi escola un “dos de a ocho”, igualment “limpio”). No cal dir que aquests castells, juntament amb el pilar de 8 –amb folre i manilles, evidentment– i el cinc de nou –amb folre– esdevingueren el sostre de la castellística d’aquella època i, per tant, carregats d’una bona dosi d’excepcionalitat.

Quan a finals de la dècada dels anys 60 del segle passat es van començar a replantejar uns nous reptes que no s’havien aconseguit en tota la centúria –la torre de 8 i el pilar de 7– els castellers i aficionats van parlar, de bon començament, d’estructures “amb folre” (tot i que inicialment s’acostumava a dir “amb forro”), ben segur perquè desconeixien que tal volta, a la primeria dels grans castells del segle XIX, s’haurien fet sense ajudes. Els cronistes d’aleshores ens vam apuntar també a fer servir aquesta distinció, amb la volença de remarcar que es tractava, evidentment, d’una singularitat; temps era temps! I quan, a partir del 1981, van reaparèixer els castells de 9 va passar tres quarts del mateix. Durant gairebé tres dècades, hem parlat a bastament de “castells de 9 amb folre”, perquè no s’havia definit cap altre criteri que no fos aquest. I, encara més, hom parlava més concisament del 4 i del 3de9 per tal de simplificar.

Ara bé, amb la reaparició, el 1998, del 4de9 i, el 1999, de la torre de 8, sense folre tant un com l’altra, és quan s’ha suscitat el debat per la manera com s’han d’anomenar més o menys oficialment aquestes i d’altres construccions. Jo sóc del parer que en el pertocant als castells més val afegir que treure; per tant, crec que és millor apostar decididament per l’expressió “amb folre” que no pas per la de “sense folre”. A banda d’això, i ja que he entrat plenament en matèria, també penso que l’expressió “net” s’hauria de reservar als castells que no tenen cap mena de reforç al voltant dels baixos, sense donar-hi més voltes; és a dir, a aquelles construccions puntuals que s’acostumen a fer als assaigs o bé, ocasionalment, a plaça, a tall de prova definitiva per tal de poder enlairar-les, amb garanties, amb un pis més.

M’agradaria ara que us posessiu en la pell d’un neòfit o d’un no gaire iniciat pel que fa al fet casteller. Si aquest individu es persona en una plaça i veu enlairar un 4de8 per una colla i, després, una altra hi planta un 4de9 (sense folre –i ho poso entre parèntesi a posta–), perquè li hem de dir que allò és un 4de9 net o sense folre? Si només difereixen en el nombre de pisos! En canvi, si veu aixecar un 4de9 folrat, veurà que en aquell castell hi ha quelcom que el diferencia encara més d’un 4de8 i, per tant, entendrà perfectament que se l’informi que es tracta d’un 4de9 amb folre, perquè salta a la vista que hi ha un nucli de castellers que envolta els segons.

Sóc conscient que amb aquests arguments em puc carregar part de la història castellera, però també és cert que el fet casteller, des dels seus inicis, ha viscut una evolució constant, començant per la diversificació de les estructures a partir de les primitives torretes dels valencians i el guany progressiu en alçada, fins a les més recents innovacions pel que fa a castells que els nostres avantpassats no havien ni sommiat: la torre de 9 amb folre i manilles, el 3de10 amb folre i manilles, el 4de9 amb folre i l’agulla al mig, el 9de8, la torre de 9 amb folre, el 3de8 amb l’agulla, el 3de9 amb folre i agulla, el 5de8 amb l’agulla, el 7de8… No ha estat evolutiva també la manera de traspassar l’enxaneta? O les maneres diverses de fer l’aleta? O el canvi que es va produir en les estructures de 5, eliminant els dos pollegons perquè resultessin més fàcils i factibles? No és cert que la gradació torre de 7 / torre de 8 / torre de 8 amb folre / torre de 9 amb folre / torre de 9 amb folre i manilles (tot i que no restin ordenades en funció de la seva dificultat) esdevé molt més entenedora que no pas la de torre de 7 / torre de 8 neta o sense folre / torre de 8 / torre de 9 sense manilles / torre de 9? Estic convençut que a les puntuacions del Concurs i també a les abreviatures que sovintegen a les cròniques, hom trobarà més plausible que es parli dels 4de9 i 4de9f que no pas dels 4de9sf i 4de9 com a pretesa alternativa, malgrat tot el pòsit de tradició històrica que ja he comentat.

Crec que ara és el moment idoni per establir un nomenclàtor definitiu. Disposem de tots els mecanismes a l’abast, començant pels mitjans de comunicació i reblant el clau amb les converses castelleres habituals. Nómés de nosaltres dependrà que en el futur no hi hagi d’haver confusions. El món casteller –i, amb ell, tota l’afició– ens ho agrairà, segur.

Eloi Miralles

[facebook][gplus][twitter]