Per als qui no l’hagin gaudit mai, val a dir que el pilar caminant tarragoní és molt més que un pilar de 4 que es desplaça: és una obra d’art immaterial i fràgil, és un sentiment, una ideologia i, juntament amb el Concurs, és una actuació castellera atípica i molt allunyada de qualsevol altra del món casteller. És una tradició més antiga que les colles tarragonines actuals i on la verticalitat no és el més important; la dificultat de la construcció radica en el moviment i no en l’alçada. Per entendre, valorar i respectar el pilar caminant de Tarragona, és imprescindible conèixer els seus orígens, però també l’origen dels castells.

Actualment es dóna com a cert que els castells deriven del ball de valencians. Amb el temps, les petites construccions humanes en què acabaven els balls de valencians es varen anar fent més altes i tant els espectadors com els mateixos membres del ball de valencians varen començar a donar més importància a la construcció final que al ball i, a poc a poc, es varen anar especialitzant en l’aixecament d’aquestes torres humanes. La competència entre les diferents colles de balls de valencians per fer la construcció més alta o difícil fou el fet determinant per dedicar tots els esforços a les torres i deixar de costat definitivament la part dansada. Aquest procés començà indiscutiblement a Valls.

Rellegint les cròniques periodístiques de principis del segle XIX que es conserven (que no en són gaires), ens és impossible determinar la data exacta en què els components dels balls de valencians decideixen deixar de ballar i dedicar-se exclusivament a fer torres i castells. De fet, la majoria d’estudiosos creuen que aquesta separació no es produí d’un dia per l’altre, sinó que hi hagué una etapa de transició on els balls de valencians i els castells s’entrellacen i en molts casos es confonen, sent difícil determinar què és què, en cada moment. El fet casteller és doncs, el fruit d’una evolució i és per aquest motiu que no podem parlar d’una data concreta del naixement dels castells.

Aquest procés evolutiu entre els balls de valencians i els castells es produí en diferents llocs del territori. En el cas concret de Tarragona, per intentar datar l’inici dels castells, hem de fer esment de la visita a la ciutat del rei Carles VI i la seva família el 1802, només un any després de les primeres notícies de castells vallencs. Per honorar-lo i complaure’l, s’organitzaren a la ciutat tota una sèrie d’actes festius. Recentment, s’ha recuperat un document que ens parla d’aquesta recepció reial: “además de todas estas cuadrillas, se veían otras muchas de las que llaman danzas de valencianos, que valieron brincando mutu propio (…) en la difícil maniobra de las torres, que forman subiendo, y manteniéndose en pie con el mayor equilibrio unos hombres sobre otros hasta el número de siete, y a veces de más”1. Tot i que la nomenclatura emprada continua sent la de “danza de valencianos” i que probablement els components d’aquestes “cuadrillas” no es dedicaven exclusivament a fer torres; l’alçada de les construccions que realitzen (“de siete, y a veces de más”) és prou important com per considerar, no sense alguns detractors, que aquests actes de 1802, són la primera actuació castellera documentada a la ciutat de Tarragona.

El 1841, trobem la primera cita unànimement acceptada de castells autònoms i independents a Tarragona (tot i que encara mantenint la nomenclatura “ball de valencians”). En aquest cas, no només trobem referències als castells sinó que també, per primer cop a Tarragona, una cita al pilar caminant. És en un dietari escrit per un tarragoní de la casa Sardà, el Llibre de l’Avi Sardà, on hi diu: “En Tarragona est any se han fet unas festas mol dibertidas tocan la festa major de Sta. Tecla y hague 8 balls, un de Diables que feren mol foch y dos Balls de Valencians un de pajesos y un de pescadors y tingueren la fantasia que uns per altres qui ó podia fer milló de modo que las dos collas feren lo castell de 8 de 3 pilans y despues los pescadors lo feren de 8 de 2 pilans y los pajesos feren lo espadat de 5 muntaren les escales anaren prop la Catedral y tornaren a baixar y arribaren als cuatra cantons2 del carrer mayor y yague una gran alegria” 3.

En aquest text, la realització del pilar caminant ja sembla tradicional o, si més no, l’autor no el narra com un fet extraordinari que és vist per primer cop. En conseqüència, hem de datar el naixement dels pilars caminant tarragonins en algun any per determinar anterior al 1841. Lamentablement, no ha estat possible datar-los amb més exactitud. Entre les cròniques dels periodistes, escriptors i cronistes de la primera meitat del s. XIX, no s’ha trobat cap referència a l’any concret en què un espadat va pujar les escales de la Catedral per primer cop, ni la motivació inicial que va fer que aquells castellers es plantegessin aquesta gesta.

En aquelles dates, al voltant del 1841, els castells a Tarragona els feien dues colles locals, la dels pescadors i la dels pagesos, tot i que conservant el nom de Ball de Valencians. Fer pujar i baixar un pilar per les escales de la Seu és una tradició iniciada per aquestes colles de pescadors i pagesos tarragonins i fou mantinguda i consolidada per les colles de Valls durant els últims anys del s. XIX i els primers del s. XX.

Tenim bastant clar que la rivalitat i la competència entre els diferents grups de balls de valencians per fer les torres més altes, fou el que conduí a aixecar castells de manera autònoma; però com i per què es fa caminar un pilar? Els pilars caminant no apareixen de forma exclusiva a Tarragona, ni tampoc d’un dia per l’altre. No són una invenció actual, sinó que, igual que els castells, són una evolució que es produí paral·lelament en diferents llocs del territori. De pilars caminant se’n fan des dels orígens dels castells; així, resultava habitual fer caminar un pilar davant l’Ajuntament o durant les processons. Podem dir amb total seguretat que en d’altres poblacions també es feien aquests pilars caminant, tot i que en molts casos s’han anat perdent, i tan sols el tarragoní ha tingut continuïtat al llarg dels anys.

Movent-nos en el terreny de la hipòtesi, existeixen diferents teories sobre la motivació dels nostres conciutadans del s. XIX per pujar i baixar les escales de la Catedral amb el pilar el dia de la Mercè. La més versemblant i majoritària, és la seguida per diferents autors que creuen que, en realitzar-se els castells a la plaça de les Cols (per la seva proximitat a la Catedral i a l’Antic Ajuntament), les escales de la Catedral sempre estaven allí presents, com un repte, una temptació per als seus exercicis d’equilibri i verticalitat, i com una oportunitat per demostrar les seves habilitats. Segons aquesta hipòtesi, els pilars de la Mercè s’iniciaren com a part d’una juguesca entre colles o entre els mateixos membres de les colles. Tenim constància de la dura rivalitat entre castellers de diferents colles a mitjans del s. XIX, produïda en part per una qüestió econòmica, ja que els components de les colles cobraven un sobresou prou important per fer castells. No és d’estranyar que, en aquest context de competència i juguesques, una de les colles no en tingués prou amb aixecar un pilar i decidís fer quelcom especial que no pogués ser superat per l’altra colla: caminar. Un cop més, com en molts altres moments al llarg de la història, la rivalitat entre colles es reflecteix en una millora dels resultats.

D’altra banda, en Josep Bargalló desenvolupa una hipòtesi que es basa en una qüestió més tradicional: “Des de l’establiment del seguici popular a la ciutat (abans, doncs, de la presència castellera) els grups festius acompanyaven el Consistori a l’entrada i sortida d’ofici, de l’Antic Ajuntament a la Catedral. Quan apareixen els castells s’hi incorporen de ple. De la mateixa manera que tots els grups actuaven tot al llarg del petit recorregut, també ho feien els castells. Com que el recorregut era força curt, sembla lògic que ho fessin amb un únic pilar. D’aquí doncs ha de venir el costum de pujar (per anar) i baixar (tornant) les escales”. Aquesta és una hipòtesi que no hem pogut contrastar. Com hem dit, el primer pilar caminant documentat ja va sobrepassar l’Ajuntament per arribar fins als quatre cantons. Cap dels pilars documentats al llarg del s. XIX te com a destí final l’Antic Ajuntament. Segons Pere Ferrando “(…) el pilar caminant (el del 1841) ja està més que consolidat, evolucionat i canviat”, per la qual cosa, probablement ja no comportava un repte important el fet d’arribar a l’antic Ajuntament i es buscaven noves fites.

Altrament, crec oportú fer algunes consideracions al respecte del que podriem considerar una tercera hipòtesi; és la que diu que els pilars caminant, tenien com a obectiu arribar fins al carrer de l’Abat, on es trobava la Taverna “Cal Trip”. Tot i que no expossada com a tal per ningú, aquesta hipòtesi sempre apareix com a una factible possibilitat. Manuel Callao i Costa, per exemple, a la revista Esperidió, diu el següent: “A l’haver al carrer de l’Abat el lloc de reunió dels castellers, arribés fins aquest carrer l’espadat de cinc”4. Adolf Alegret ens reflecteix la realitat d’aquest lloc de trobada dels castellers vuitcentistes, que no és altra que la Taverna del Trip: “(…) Hem dit que Cal Trip era lloc de recordances ciutadanes, i, efectivament, d’allí sortien la bandera gremial dels pagesos per volejà a les processons de Corpus i Santa Tecla, els balls de Pedro Negro, Les Criades, Sebastiana del Castillo, Serrallonga, Bastonets i Pastorets, i també allí s’acollien els castellers de Valls, on tenien estada, menjar i beure. (…) L’espectacle final era l’espadat de cinc, que amb més o menys brandades pujava les escales de la Seu i, fent mitja volta, com si rellisqués, tornava a la plaça, seguint a vegades fins als quatre cantons del carrer Major, mentre les dolçaines i tabals donaven les notes característiques de totes les castellades. Sense castells no hi havia festa a Tarragona”5. Una altra visió de la importància d’aquella taverna ens l’ofereix Jordi Morant: “Cal Trip era una de les tavernes típiques de Tarragona, que es trobava al carrer de l’Abat. Era el lloc de reunió de la pagesia i gent del moll (…) en un lloc preferent hi havia la terracuita d’un castell net, car no endebades era el seu propietari un gran amant dels castells. Parroquians de tots colors, oficis i idees tenia l’home més popular del barri antic tarragoní. (…) No cal dir l’enrenou que s’armava a la vella taverna quan, pel Corpus, Sant Magí o Santa Tecla, s’hi aplegaven els components de les diverses comparses populars i folklòriques. No hi mancaven mai, tampoc, els Xiquets de Valls, aquells castellers de cossos atlètics, gent de camp, que allí instal·laven la seva caserna general. De bon matí ja tenien, damunt les velles taules de pi pintat, els panxuts porrons de vi per xerricar, que eren per donar-los força després del llarg trajecte realitzat. Tot seguit venia l’agraïment allí mateix, al carrer, amb un dos de set i un pilar de sis”6.

No sembla descabdellat pensar que en acabar l’actuació de la Mercè, l’última de les festes i després de dos dies molt intensos, amb diverses actuacions i amb gran nombre de castells realitzats, els castellers anessin tots junts cap a la Taverna del Trip (a tocar dels quatre cantons), que com hem llegit era el lloc de reunió abans i després de les actuacions castelleres i el lloc on se’ls donava el menjar i el beure necessari per aguantar la marató de castells. I com homenatge al propietari de l’establiment, quina millor manera de tornar cap a la taverna que fent caminar el mateix pilar de comiat que s’aixecava a la plaça de les Cols? Que la majoria dels primers pilars caminant que tenim documentats arribessin fins a la cantonada dels quatre cantons sembla donar la raó a aquesta hipòtesi. Ja en el primer pilar caminant documentat, el de 1841, aquest no s’atura a l’antic Ajuntament, sinó que: “muntaren les escales anaren prop la Catedral y tornaren a baxar y arribaren als cuatra cantons del carrer mayor y yague una gran alegria”.

Però, no sabem del cert fins on volien portar el pilar caminant els castellers de l’any 1841. Segons el raonament d’en Ferrando, és probable que, amb anterioritat a aquesta data, el pilar es dugués fins a l’antic Ajuntament; però, quin és l’objectiu del pilar dels anys següents si tenim en compte que l’Ajuntament, aquell any, encara no s’ha traslladat a la plaça de la Font? Probablement no hi hagués un objectiu concret sinó que el repte consistia en arribar el més lluny possible. El que era ineludible i estava ja clarament institucionalitzat, era un fet diferenciador respecte altres diades on també es feien pilars caminant: pujar i baixar les escales i després lògicament, tirar carrer Major avall fins arribar el més lluny possible, sense un objectiu definit.

El costum, amb tot, era anar fins a tocar la balda gran de la portalada de la Catedral, com ens explicà l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler al llibre La família dels Garrigas: “(…) I l’espadat? Un home que en pren un altre damunt seu, eix un terç, l’altre un altre fins a cinc, i sis; damunt del quint ve un xiquet que fa el sisè o setè pis. Lo pobrissó, que encara té els morrets dolços de llet materna, dret com un ciri, amb les manetes a la faixa i el clavell a l’orella, dreça el caparró fent l’home! (…) I muntar l’espadat, encara no fora res; lo sobrehumà consisteix, quan lo castell és fet, en pujar les escales de la Seu i anar fins a tocar la balda de la gran portalada. L’espadat és més perillós que el castell de pilans, los qual al caure s’enfonsen, i com la plaça està plena de gom a gom de castellers platònics que per altre no hi son més que per arreplegar xiquets, cap d’aqueixos toca mai de peus en terra (…) Allí no hi ha puntals ni crosses ni qui sostingui els genolls del segon o posi l’espatlla sota l’aixela del terç. Si un sol flaqueja, adéu-siau frare i torna!… Les lloses de la plaça, que són màrfegues, arrepleguen de ple en ple al poble casteller! (…)”.

El costum d’arribar fins a la portalada de la Catedral es va anar abandonant progressivament a mida que el recorregut es va anar fent més llarg. L’arribada del primer pilar a la balconada de l’Ajuntament de la plaça de la Font va consolidar definitivament el recorregut i va dotar d’un objectiu clar als pilars de la Mercè: Arribar al balcó i hissar a l’enxaneta amb la faixa.

En definitiva, i per desgràcia, no sabem quina de les tres (o més) hipòtesi exposades és l’encertada, o si és una barreja de les tres. Sigui com sigui, l’origen dels pilars caminant de la Mercè i les motivacions dels castellers de mitjans del s. XIX per fer-los caminar continuen sent una incògnita. El que sí tenim clar és que les particularitats urbanístiques de Tarragona ajudaren a l’espectacularitat del recorregut i de retruc, a la seva continuïtat en el temps. Avui en dia, la realització dels pilars caminant de les quatre colles de la ciutat, han convertit aquest acte en un dels més seguits de les Festes de Santa Tecla a Tarragona, despertant curiositat, admiració i emoció a milers i milers de tarragonins i forans.

JOAN BORONAT

Notes:

1 Text localitzat per en Pere Ferrando i que va aparèixer publicat el 1995 en el llibre titulat Puerto de Tarragona. Acontecimientos notables en su construcción (1802-1829), escrit per José Sánchez Real, malagueny nascut el 1918 i mort l’abril de l’any 2008, a València. Sánchez Real va venir a viure a Tarragona als anys quaranta com a catedràtic de l’IES Martí Franquès i a on va quedar seduït pel patrimoni històric de la ciutat, que va convertir en una de les seves grans passions. La ciutat de Tarragona el va anomenar fill adoptiu per la seva implicació en la vida cultural de la ciutat. El llibre fou editat per l’Autoritat Portuària de Tarragona. La transcripció de Sánchez Real és fidel al document original, signat pel tarragoní Pau Domingo Arnau, prevere de l’església tarragonina i advocat dels seus tribunals.

2 Els quatre cantons: Cantonada entre el carrer Major i els carrers de l’Abat i Cuireteries.

3 Món Casteller, volum I, pàg. 87. Cal remarcar que diferents autors afirmen, en contra del que clarament s’extreu d’aquest fragment, que el pilar caminant de 1841 fou dels pescadors.

4 Revista Esperidió núm. 6

5 Tarragona a través del s. XIX. Historias y anécdotas. Pàg. 40 i ss. Torres & Virgili. 1924

6 Història dels Castells. Jordi Morant, pàg. 63