Quan un país es mostra al món, ho fa amb allò de més singular i representatiu que té. Si, a més, aquest element és fàcilment identificable i causa admiració, té moltes possibilitats que esdevingui una icona del país. És evident, doncs, que els castells són a Catalunya un d’aquests pocs fenòmens que reuneixen unes característiques tan particulars i ambicioses. Als castells només els faltava un reconeixement internacional per fer-nos adonar, a tots els catalans, d’aquesta fortalesa. I va arribar ara fa tres anys amb el reconeixement dels castells com a patrimoni immaterial de la humanitat. Va ser el 16 de novembre, a Nairobi (Kènia), a la reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Unesco.
El reconeixement de la Unesco és merescut i just. Ningú, durant el procés de maduració de la candidatura, va dubtar que els castells es mereixessin formar part d’aquesta prestigiosa família. A més, es van donar les circumstàncies institucionals i polítiques òptimes: un consens ben treballat entre el món casteller, un entusiasme i una unanimitat entre la classe política catalana, una receptivitat al Ministeri de Cultura espanyol i, finament, un comitè de la Unesco sense una sobresaturació de candidatures. La coincidència d’aquests quatre elements va propiciar que la nostra candidatura seguís els passos previstos sense cap entrebanc o ensurt que en fes perillar l’èxit. Calia aprofitar-ho.
Difícilment ara es donarien aquestes circumstàncies. No vull dir amb això que els castells ara ho tindrien impossible, perquè pensar-ho seria com reconèixer que no s’ho mereixen. Però el moment polític que viu el país i la deriva ideològica iniciada pel ministeri de Cultura espanyol, haurien dificultat i alentit enormement el camí. No cal oblidar que, ara per ara, el ministeri de cultura és l’únic organisme que té competència per presentar les candidatures a la Unesco.
Un altre element molt significatiu que diu molt de Catalunya i els castells, i va jugar molt a favor, és que l’impuls de la candidatura no va partir de les administracions públiques si no dels directament concernits per l’element. És a dir, va ser la família castellera qui va presentar la idea i va organitzar la candidatura. Les administracions públiques van aparèixer en el moment que calia oficialitzar-la, i la seva contribució econòmica va ser mínima. La justa i necessària. Aquest disseny de candidatura va permetre que els seus promotors, la Revista Castells, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i Unescocat, rebessin el suport institucional de la conselleria de cultura de la Generalitat, però sempre lideressin ells el projecte.
És molt important subratllar aquest fet, perquè la major part de les candidatures que es presenten a patrimoni de la humanitat -material o immaterial- parteixen d’estaments institucionals i polítics, i les poblacions concernides no passen sovint d’espectadors necessaris de tot el procés. En el nostre cas, podríem dir que la “medalla” se la va posar el món casteller en el sentit més ampli del terme, i cap institució política la va voler patrimonialitzar.
Catalunya i els castells han aprofitat de valent aquests tres anys de patrimoni de la humanitat. Els castells han sabut fer-se valer com a icona del país, escampant definitivament la seva imatge molt més enllà de les fronteres castelleres tradicionals. També assumeixen la responsabilitat de ser patrimoni de la humanitat, difonent els castells i preservant-ne els valors. Aquest és el compromís que prenen els elements assenyalats com a patrimoni de la Unesco. I els castells, com fa més de 200 anys, continuen fent bé la seva feina.
Per molt anys.
JORDI ROIGÉ I SOLÉ
