L’actuació de tres castells de gamma extra dibuixada per la Colla Vella a la passada diada de la Firagost (5de9f, 4de9fp, 2de9fm, amb el pde7f de comiat) va tornar a estar acompanyada d’un càntic per part dels castellers rosats, que ja ha esdevingut habitual en diverses colles al finalitzar diades amb totes les construccions, de màxim nivell, completades: “I tot descarregat!”. El càntic neix de la brillant diada de Festa Major de Terrassa del 2015, en què els Minyons van descarregar quatre construccions superiors al 3de9f (2de9fm, 5de9f, 9de8, pde8fm), però té el seu precedent en l’exhibició de Tots Sants del 2006, en què els Castellers de Vilafranca, sota el comandament de Lluís Esclassans, van renunciar a abordar construccions límit que aleshores no tenien descarregades (com el castell de 10 o el 2de8sf) per “conformar-se” amb quatre construccions de nivell inferior, però de màxima dificultat, que mai havien estat completades en una mateixa actuació: torre de 9 amb folre i manilles, 5de9 amb folre, 4de9 amb folre i l’agulla i pilar de 8 amb folre i manilles. A la Firagost, a la Vella li va faltar posar les manilles al pilar per executar la mateixa actuació que els verds tretze anys enrere, però era la segona vegada en la història que aquests tres castells es descarregaven junts per part d’una mateixa colla en una mateixa diada. Tot descarregat.

El 20 d’octubre del 2006, en acabat l’assaig que els Castellers de Vilafranca van realitzar al Figarot, Lluís Esclassans va pujar a l’escala que enllaça la terrassa del bar amb el pati i va adreçar-se als seus castellers per anunciar els objectius de la diada de Tots Sants, que se celebraria pocs dies després. Aquella temporada, els verds havien coronat un cop el 3de10fm i un altre la torre de 8 sense folre; a més, havien guanyat el Concurs amb comoditat i –com en tots aquells anys– anaven dues o tres passes pel davant de la resta de colles punteres. El seu rival eren ells mateixos i la lloable capacitat per ser cada cop millors que l’any anterior. Entre la colla, però, hi havia l’aspiració –que en alguns casos, arribava a ser obsessió– per descarregar el castell de 10, que aleshores només havien aconseguit, en dues ocasions, els Minyons de Terrassa, a més de l’anhel per completar la torre neta, que no arribaria fins quatre anys després, gràcies a la inversió en més hores d’assaig. Per aquest motiu, sense rivals que els fessin ombra en els resultats, l’objectiu per apuntar a aquestes dues construccions era latent entre el conjunt de castellers.

Però aquella nit –matinada ja–, l’enòleg Esclassans va posar una mica d’aigua al vi. Si més no, per als qui aspiraven a tornar-se a enfrontar amb el més difícil, amb el complicat repte de superar els seus millors registres. Esclassans va anunciar a la colla que els objectius de Tots Sants eren quatre construccions que els verds ja havien descarregat en nombroses ocasions, però mai juntes en una mateixa actuació. I ho va sentenciar amb una frase lapidària: “el futur dels castells és descarregar-los”. (Viatgem a la tardor del 2006: encara no feia ni tres mesos de la fatídica diada de Les Santes i el tràgic final de la Mariona; el procés per implantar els cascos per als enxanetes i els aixecadors –encara en fase de proves– es va haver d’accelerar; la seguretat i la prevenció va passar al primer terme en un món casteller immers en la tristesa i la incertesa…).

I, efectivament, a la diada de Tots Sants, els Castellers de Vilafranca van descarregar aquestes quatre construccions juntes. Era la primera vegada que una colla assolia un pòquer de gamma extra descarregat. Una actuació per emmarcar i que mostrava la grandesa de la colla que aconseguia dominar aquestes quatre construccions alhora.

Per a Lluís Esclassans, aquella diada és un dels millors records en la seva etapa de cap de colla. Fins i tot, més que els concursos guanyats o la torre de 9 sense manilles carregada el Sant Fèlix de l’any anterior. Esclassans, un home just en paraules, introvertit, intel·ligent, recte i coneixedor com pocs de les dificultats màximes dels castells, va ser també un visionari o, com algú el va definir posteriorment, un “profeta”. Hi va anar un pas per endavant i va reivindicar amb tota la contundència el concepte de descarregar els castells. No era el primer en defensar-ho, cert: els Minyons ja havien alçat aquesta bandera. Però fer-ho en una colla que tenia els seus quatre millors castells només carregats (tde9sm, 3de10fm, tde8sf, 4de9sf) i que s’havia enfrontat amb construccions superiors sense tenir les immediatament anteriors descarregades (per exemple, el pde8fm, el 1995, o la tde9sm, el 2005) tenia un valor suplementari.

El mateix cap de colla dels verds ho va explicitar en la seva intervenció en el sopar de final temporada d’aquell 2006: “(…) em va costar vendre aquesta diada, hi havia molta gent reticent, no tindrem gent, no hi ha castell mediàtic, la gent no estarà motivada… Reconec que, fins i tot, em vaig empipar amb algú, però vam apostar fort i cada vegada estic més content d’haver pres aquesta decisió (…)”.

Salvant les distàncies, els contextos i els entorns, els tres castells que la Colla Vella va tirar a la Firagost suposen un viatge a aquell Tots Sants del 2006. No només perquè és la segona vegada que el 2de9fm, el 5de9f i el 4de9fp es descarreguen junts en una mateixa actuació per part d’una mateixa colla, sinó perquè al Portal Nou hi havia enormes ganes per tornar a veure el 2de8 sense folre descarregat, que ja havien fet en dues ocasions a assaig. Entre les diverses virtuts d’Albert Martínez com a cap de colla dels rosats destaca la gestió del tempus: mesurar quan i on han d’anar els castells. És gairebé tan difícil encertar en quin moment el 2de8 sense folre ha d’anar a plaça, tot i haver-lo descarregat tres cops a assaig, com programar les proves exactes que cal treballar prèviament. És una qüestió d’assaig i de mètode, però també de psicologia. I els grans caps de colla han de saber mesurar i combinar tots dos conceptes.

La Història ha situat Lluís Esclassans entre els més grans, malgrat que en el seu moment no es va valorar com es mereixia una actuació com la de Tots Sants del 2006. Encara és d’hora per a que la Història valori a Albert Martínez –previsiblement amb diversos anys al davant per continuar dirigint la Vella–, però la gestió dels tempus que haurà de fer en les properes setmanes resultaran vitals per a que els rosats mantinguin la seva trajectòria triomfant que els ha situat actualment un pas pel davant de la resta. La Vella té a la seva disposició un ampli ventall de castells de màxima dificultat i situar el moment en què han d’anar a plaça és un decisió d’enorme responsabilitat, però també d’accentuada transcendència.

Per cert, l’endemà de la Firagost (casualitats de la vida), la Comissió Assessora del Concurs de Castells va decidir que una colla pot guanyar la cita de Tarragona amb dos o, fins i tot, tres castells només carregats. La Història no sempre avança en la mateixa direcció.

SANTI TERRAZA