CARLES ESTEVE
El món casteller ha de canviar el marc mental en el qual està instal·lat si vol sortir airós de la necessària modernització que precisa l’activitat, un canvi obligat per sobreviure als estàndards de seguretat del segle XXI. La dinàmica d’anar més amunt, més enllà, ens ha portat a una espiral insaciable i a la relativització del risc. Tant és així, que desmuntar castells està vist com un fracàs i coronar castells (sense que es descarreguin) com un èxit a què cal donar valor.
Aquestes Festes de Santa Tecla s’han vist diversos castells desmuntats. En concret, la colla més afectada han estat els Xiquets de Tarragona amb quatre 5de8 i tres 3de9f desmuntats (alguns amb certes possibilitats de ser com a mínim coronats). Desencís total entre els ratllats donat que ja en portaven mitja dotzena llarga més de desfets aquesta temporada. Cert és que desmuntar genera frustració, més quan sembla que tens el castell a l’abast, però castellers i periodistes hem tendit a demonitzar els castells reculats (són un destorb i sovint el culpable de l’excessiva durada de les diades). “Quin desastre tants peus i intents desmuntats”, els carregats semblen que no estan exposats a aquest càstig mental. La crònica de Catalunya Informació de dilluns (feta des de la redacció, no pel 3 rondes) explicava que els matalassers “havien ensopegat amb el 5de8”. Més enllà d’oblidar el 3de9f, potser hagués estat més encertat dir que els ratllats no van poder amb el 5de8… (el Cugat Comas de Mataró m’apuntava, en un whatsapp d’ahir a la tarda, sobre la riquesa d’expressions alternatives com encallar-se, enfangar-se, perdre’s o desesperar-se).
El company Quico Domènech (Revista Castells) subtitulava, dins de la crònica, d’uns Xiquets enfonsats. Potser hauria estat més apropiat, Xiquets desfets o Xiquets desmuntats –no és intenció d’esmenar la crònica sinó de fer veure altres opcions no tan penalitzadores–. S’entén perfectament que la colla està molt tocada, però seguim caient en estigmatitzar la colla que desmunta.
Hem de canviar el marc mental, canviar el llenguatge. Només així arribarem al punt de canviar el valor de les coses a mitges. A la retransmissió d’ahir de TAC12/CastellsTV (excel·lents comentaristes), els companys (com jo en el seu dia també hi vaig caure) van emprar expressions com “l’haurien carregat” i a la retransmissió de BTV/CastellsTV de diumenge a Barcelona, una castellera entrevistada va recitar allò tan decimonònic de “els castells els fem perquè cauen, si no caiguessin no en faríem”. La frase ha calat i tots l’hem usat per voler dir que els castells són emocionants i imprevisibles, però al final sembla que el significat literal té sentit per alguns. Els castells no han de caure, ni és lògic ni necessari, en tot cas els castells poden caure i ha de ser un accident possible i no un fet probable. Reconèixer l’accident i ser transparents amb les conseqüències serà imprescindible per al futur dels castells.
Invoquem aquell seny que va ser col·locat mètricament al lema casteller: Força, equilibri, valor i seny. El darrer atribut havia de ser perícia i sort vàrem tenir que l’autor ho va quadrar de forma idíl·lica. El lema no parla de no caure, però tampoc donar per entès que els castells, per ser castells, hagin de caure.
Entenc la frustració dels castellers en veure que un castell recula. Cares llargues assumibles, però que no les entenc en contraposició dels gestos de celebració després de caure en un castell coronat. Desmuntar sense caure no és un desastre, ni carregar és mig èxit. El marc mental existent ens venç un altre cop. Cal fugir del marc mental que atorga un 80% del valor d’un castell descarregat a fer-li l’aleta. Una perversió matemàtica per acontentar als que consideren que fer l’aleta ja és un mèrit quantificable: perquè és el primer, perquè feia temps que no el féiem, perquè així guanyem, perquè no l’havíem fet mai tan d’hora, perquè no l’havíem fet mai tots sols, perquè no l’havíem fet mai en aquesta diada, perquè, perquè i perquè… arguments que busquen justificar el marc mental que accepta les caigudes com un fet normal. Caure no té res de normal, caure és errar. No se m’acut cap altra activitat de la cultura popular on caure, errar, sigui vist amb tanta condescendència. Ni tan sols en activitats de lleure o esportives. Les caigudes són espectaculars, més que les de MotoGP, però cal fugir d’aquesta imatge per saber donar valor als castells. Descarregar és el difícil, desmuntar és assenyat i caure un accident. A partir d’aquí posem-li el valor que vulguem, si ens cal.
Si preguntéssim a la població en general, o fins i tot a la família castellera en tota la seva extensió, quin creieu que seria el nivell de tolerància a patir caigudes? Quin percentatge de castells és assumible que caiguin? Un 3%, un 5%, un 7%… I si participes fent castells amb una colla que fa 100 castells a l’any i els hi cauen 5? És poc o molt? Enguany, fins a La Mercè, han caigut el 13% dels castells de 9 en amunt (23 en nombre absolut). El 20% si agafem la de mostra la gamma extra, 1 de cada 5. És poc o molt? En tot cas són percentualment menys que els darrers anys i els desmuntats creixen: 10% dels gamma extra o 18% dels de 9 en amunt. Són dades relativament positives i que marquen una direcció que cal acompanyar fent pedagogia i cuidant el llenguatge.
Deixem-ho en què els Xiquets del Serrallo van desmuntar dos bons intents de 3de8 o que els Xiquets de Tarragona van desmuntar un 3de9f que hagués tingut dificultats de ser descarregat. Per dir-ho d’alguna manera. Trenquem el marc mental del “amb una mica de sort l’haurien carregat”. Els castells, només coronats, els carrega el diable –frase feta–. Per últim, tinc seriosos dubtes de si no és més difícil desmuntar un castell amb cassoleta posada que no carregar-lo i llenya.
