La recta final del 1969, l’any que l’home va arribar a la Lluna, va ser memorable per a la història dels castells. Mai en un termini tan breu de temps s’havia aconseguit un creixement exponencial tan important. La intensa pugna entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella dels Xiquets de Valls (que tindria la seva màxima expressió en el Concurs de Tarragona l’any següent) va permetre que es desvirguessin castells inèdits al segle, com el pilar de 6 i el de 7 amb folre descarregats o de 5de8 carregat i s’ataqués el primer 2de8 amb folre. Van ser els primers folres que es van veure en 70 anys, que van haver de ser reinventats pels responsables tècnics de les dues formacions a partir d’estudiar fotografies antigues, conversar amb algun vallenc d’avançada edat i, sobretot aportar imaginació i lògica castellera.

Els tres concursos de Can Jorba, celebrats a Barcelona entre 1964 i 66, van ser un accentuat revitalitzador de la rivalitat castellera de la Colla Vella i els Nens del Vendrell, les dues colles punteres del moment. La pugna per la victòria –que van obtenir en totes tres ocasions els rosats- va augmentar les disputes entre les dues colles, que batallaven per assolir els castells de màxim nivell del moment: la torre de 7, el 4de8 i el 3de8 carregat, que es veien, això sí, en ocasions comptades.

El 1967, a les acaballes de la temporada, el pilar de 6 va animar de nou un món casteller al qual li costava avançar i obrir noves fronteres. Els Nens del Vendrell el van carregar el 12 de novembre, trencant la sequera de 65 anys sense que es veiés aquesta construcció. El pilar de 6 va aportar a la colla del Vendrell un nou al·licient i renovada il·lusió. L’any següent, la colla del Baix Penedès el van coronar en dues ocasions més i la Vella va fer tres intents, també a final de temporada. Totes dues colles havien posat la llavor que floriria en un 1969 intens com mai en el segle XX.

El pilar obre la pugna

La Colla Vella, conscient de l’avantatge que duien els Nens amb el pilar, va treballar aquesta estructura durant l’hivern de manera més o menys regular. El seu cap de colla d’aleshores, Eusebi Domingo Forés, Sèbiu de la Gallineta, recorda ara, amb 80 anys, els assaigs realitzats al magatzem de Jaume Cugat, a Valls, “que ens van permetre millorar la tècnica. Com que eren assaig al marge dels generals i, per tant, érem pocs, vam posar una corda en la qual s’hi agafaven els castellers del tronc si hi havien de caure”. Amb tot, els assaigs d’aleshores no eren, ni de bon tros, com els actuals i la manca de constància feia que el progrés en el pilar fos inferior al desitjat. A això, s’hi sumaven dos inconvenients afegits: i és el segon del pilar, Francesc Bonet, vivia a Barcelona, i el terç, Àngel Batet, a Gavà. “Més d’un dia havíem anat la gent del pilar a assajar a Gavà”, recorda Domingo: “agafàvem el tren al matí i tornàvem al vespre i, si ens faltava algun nen, en Batet n’agafava algun de Gavà, a qui havia ensenyat a pujar”.

Eusebi Domingo s’havia marcat com a objectiu intensificar els assaigs, no només de pilar sinó també els generals. I els primers resultats van arribar per Sant Joan, on la Colla Vella ja va completar el 4de8, el primer que descarregava en quatre anys. Va ser un carro gros en el que es van efectuar alguns canvis de tronc que va oferir noves possibilitats. Setmanes després, en la festa d’inauguració de les Cases de la Cooperativa de la Colla Vella, els rosats van coronar el seu primer pilar de 6. La Vella es feia amb una construcció que, fins el moment, era patrimoni exclusiu dels Nens. Al Vendrell, la notícia va incrementar la rivalitat. Un cèntric comerç de la capital del Baix Penedès, propietat de Jaume Pell, va col·locar un simpàtic cartell que il·lustrava aquesta pugna: ‘’Els russos, algun dia o altre, també arribaran a la Lluna; però els nord-americans sempre hauran estat els primers d’arribar-hi’’. I és que el pilar rosat es va alçar tres dies després que l’home posés el peu a la Lluna. El nou pilar va ser autèntica vitamina per a la rivalitat i, en conseqüència, per al món casteller.

Els Nens del Vendrell van respondre l’avenç vallenc amb un mes d’agost de gran nivell, on van alçar tres vegades el 4de8 (Llorenç, la Bisbal i Vilafranca, les dues darreres, descarregat), un fet gens habitual en l’època. Va ser un pròleg perfecte per al que es viuria setmanes després. Tot i el pilar carregat per la Vella, els Nens tenien més treballada aquesta estructura. A Vilafranca, per Sant Fèlix, el van coronar per quarta vegada, obtenint per segon any consecutiu el trofeu Anxaneta de Plata (que van guanyar en les quatre convocatòries celebrades, si bé en cap de les quatre la Vella va voler participar-hi per diferents desavinences).

El pilar estava entre cella i cella de la colla que dirigia Jan Julivert. Dues setmanes després de Vilafranca el tornen a carregar i el 21, amb motiu de la diada de Sant Zacaries, el completen per primera vegada. Els Nens del Vendrell havien fet un pas de gran importància, ja que demostraven que, com el segle XIX, el gran espadat era tècnicament controlable.

Dos mesos inoblidables

El que va succeir les setmanes següents va ser una de les pugnes més lloables i emocionants de la història dels castells per part de les dues colles que lluitaven per assolir l’hegemonia del moment. Nens del Vendrell i Colla Vella, embarcats en una decidida cursa per obrir noves fronteres, van canviar la dinàmica i la tendència d’estancament que havien dirigit als castells de després de la Guerra Civil i van escriure algunes de les pàgines més brillants.

La Vella va respondre al domini pilaner del Vendrell amb el castell en el que pujava més gent, una construcció que només podia figurar en la imaginació dels més entusiastes de l’època: el 5de8. “Després de Sant Joan, en què vam fer un 4de8, Ca l’Amada [bar de Valls amb accentuat arrelament a la Colla Vella] ja es parlava que havíem d’anar pel 5de8 i vam decidir realment que l’assajaríem després de carregar el pilar a les casses de la Cooperativa”, recorda Eusebi Domingo.

El 5de7 va figurar en l’agenda de les actuacions de la Vella des del mes d’agost. Els assaigs que la colla va convocar a la Cooperativa Agrícola es van centrar, just amb el pilar, en les proves de 5de8. El principal maldecap a l’hora de lligar la pinya se centrava en la rengla del mig, a la qual van optar per deixar el baix sense contrafort i posar darrere del primeres mans unes altres mans d’esquena a aquest, que lligava els genolls dels segons dels dos pilars.

La Vella, atenta al que succeïa al Vendrell, no volia esperar a Santa Úrsula per a fer el 5de8 i per aquest motiu va organitzar una actuació per al 12 d’octubre, amb l’objectiu de “batre’s amb la més gran proesa castellera d’aquest segle”, segons van anunciar en un cartell convocant l’afició de la Plaça del Blat. I realment l’arega va ser premonitòria, perquè el 5de8 que es va veure el 12 d’octubre a la mítica plaça vallenca que va ser definit com “el cant dels cignes” per la seva magnitud i bellesa plàstica, tot i la irregularitat que va presentar en tenir l’aixecador dels dos pilars un peu a la faixa del dos. La llegenda dels grans castells del segle XIX, tants cops repetida a Valls, havia esdevingut realitat. Els aficionats que aquell dia havien estat a la plaça del Blat, i que a més del 5de8 havien vist un pilar de 6 carregat, van sortir impressionats de la meravella que havien contemplat, però conscients que no seria la darrera del moment, perquè, víctima de l’eufòria del moment i en plena escalada per assolir noves fites, l’excap de colla de la Vella, Josep Gasque Padró, Pep de la Llet, va sortir al balcó de l’Ajuntament i va exclamar, sense encomanar-se a ningú, que la colla atacaria per a Santa Úrsula el 2de8 amb folre. “Vaig mirar al meu voltant i vaig dir: ’qui ho ha dit això? En cap moment, ho havíem decidit”, recorda Eusebi Domingo. I és que la rauxa que distingia al Pep de la Llet, així com el seu lideratge, el duien a prendre iniciatives com aquestes.

De fet, la Vella havia atacat de 5de8 sense tenir descarregat el 3de8. Els rosats només havien carregat un únic 3de8 (al Concurs de Can Jorba el 1966) en els dotze anys anteriors. Això, que avui en dia resultaria absolutament impensable per a cap colla, en el món casteller de cinquanta anys enrere –i més sota la pressió de la rivalitat i la pugna per assolir noves construccions- es veia sota una òptica acceptada en la lògica castellera del moment.

La completa de 8

Només tres dies després de la gesta rosada amb el 5de8, la plaça Vella del Vendrell era escenari d’una altra actuació històrica, amb motiu de la Fira de Santa Teresa. Els Nens del Vendrell plantaven el 3de8 descarregat del segle (el primer l’havia fet la mateixa colla el 1951). Tot i l’escalada per assolir noves construccions, com el 5de8, els pilars o els folres, el de 3de8 es veia en aquells moments com una construcció límit. La seva execució estava considerada d’extrema dificultat. El fet que el mètode d’assaig de les colles en aquella època no donés importància a la realització del castell net com a pas indispensable per atacar la construcció a plaça afegia dificultat – així com incertesa- al castell cada cop es decidia atacar. L’home de màxima confiança de Jan Julivert i que van esdevenir cap de colla a la seva mort, Òscar Garcia Campon, ho escenifica de la següent manera: “confiaves molt en els castellers que sabies que eren bons: gent amb experiència i coneixement”.

L’actuació de Santa Teresa havia deixat bocabadats els aficionats presents a plaça i havia impressionat tothom. Quatre construccions provades, quatre construccions descarregades (si bé, el de 3de8 va ser al segon intent). Bona prova de la magnitud d’aquesta exhibició va ser que aquesta actuació no es va tornar a veure en 28 anys, fins que els Castells de Vilafranca la van fer el 1996 al barri de Sant Julià ja amb domini de pilar de 6.

Sense temps per a pair l’èxit del Vendrell i com si es tractés d’un partit de tennis, la setmana següent l’atenció tornava a la plaça del Blat de Valls. La diada de Santa Úrsula atreia l’atenció del món casteller, ja que la Colla Vella –que entre el 1964, que va ser l’única colla a Valls- havia anunciat el 2de8 amb folre. Es tractava del primer folre que s’alçava al segle XX (el darrer conegut datava 1898) i, per tant, l’expectació era màxima. Des de l’anunci del 2de8 amb folre dins l’actuació de Santa Úrsula havien passat només quinze dies. És a dir, un temps massa curt per assajar folres. De fet segons Francesc Piñas, aleshores secretari de la colla i autèntic arquitecte de folres de la Colla Vella als anys setanta i vuitanta, els assaigs d’aquestes dues setmanes no es va provar cap folre, sinó que les proves es van centrar en el tronc de l’estructura. La Colla Vella es presentava a plaça amb les incògnites de com fer el folre. Eusebi Domingo recorda com, “ben d’hora, camí de Ca l’Amanda, em vaig trobar a la confluència de les escales de les Peixateries i el carrer de la Cort, el Jan Julivert, que em va dir que venia a veure com es feia això dels folres”. I és que els rumors que els Nens del Vendrell després d’haver descarregat dos pilars de 6, s’inclinaven pel pilar 7 amb folre cada cop prenien més cos.

Abans de la gran aposta de la jornada, la Vella volia dibuixar dues construccions de primera línia. Per aquest motiu, va començar amb el 5de8, que va carregar de nou sobradament. Es tractava del segon 5de8 del segle, el segon també en quinze dies. A continuació, els rosats van abordar el 3de8, el castell de vuit, com se’l coneixia. En una mostra de domini i capacitat, la Colla Vella el va descarregar entre l’alegria de la gent que omplia la plaça. Era el primer 3de8 descarregat per una colla vallenca al segle XX. Una nova proesa.

A continuació, l’expectació es va fer encara més gran, ja que per primer cop a la en la seva vida, els aficionats veien com uns homes es pujaven al damunt d’uns altres sense configurar el tronc del castell. Era el folre el primer folre que els assistents a l’actuació i els mateixos castellers veien en la seva vida. “Vam idear un folre lleuger, que lligués els segons, però sense que es tractés d’una segona pinya”. Es tractava del folre de només dotze persones, que pujaven damunt d’una pinya tancada com si es tractés d’un castell sense folre; és a dir, amb els braços lligats per dalt. Els terços del 2de8 amb folre (Joan Romero, Juanatxo, i Xamalí) eren els terços del 2de7, amb la qual cosa el pes que havien de suportar damunt les seves espatlles era considerablement superior. De fet, Juanatxo no estava previst que pugés, sinó que ho havia de fer el mateix cap de colla, però una enrabiada a la porta de l’Ajuntament instants abans de muntar el castell en què li va demanar a Domingo parar amb ell al pis de terç, enlloc de Xamaí, va fer que el dirigent de la colla cedís la seva plaça al jove Romero. El castell va arribar molt a munt, tant que va estar apunt de coronar-se, ja que va cedir quan l’enxaneta intentava remuntar el dos. El 2de8 no es va poder dibuixar, però els aficionats i la colla van poder veure que era possible.

L’espadat de 7

Entre els aficionats que omplien la plaça del Blat el dia de Sants Úrsula n’hi havia un bon grapat de vendrellencs, que havien acudit a Valls interessats pel folre del 2de8. Hi van prendre nota, però no pas amb la intenció d’aplicar-la al peu de la lletra, ja que la concepció del folre que plantejaven a la capital del Baix Penedès era radicalment diferent, de fet, molt propera a tal com s’entén avui en dia.

L’anunci del pilar 7 amb folre per part dels Nens i d’una data per dur-lo a terme va ser tot un fenomen a la població. La colla va programar diversos assaigs al cinema Tívoli, que van reunir un gran nombre de castellers i simpatitzants, que van respondre positivament a la crida. “Algun dia vam arribar a ser unes 300 persones a l’assaig. Tothom al Vendrell en parlava del mateix”, Òscar Garcia. Les proves dels vendrellencs van resultar positives, ja que es va pujar el folre pràcticament sencer. En un dels darrers assaigs es va alçar el pilar de 6 amb folre ( és a dir, el de 7 sense l’enxaneta), fet que va aportar a la colla un punt extra de cada a l’actuació.

El disseny que Jan Julivert havia fet del folre era d’una accentuada modernitat. Al peu, la gent empenyia de pit i els integrants del folre podien col·locar els peus amb més comoditat i flexibilitat en cas que els haguessin de moure. Un fals segon lligava el segon, amb la idea de dotar-lo de major estabilitat. “Va ser una pinta damunt d’una altra pinya’’, apunta Garcia. “Volíem dotar-lo de la màxima consistència perquè el pilar es mogués el menys possible’’, afegeix. Conscients que el quint del pilar sentia inseguretat en veure’s tant amunt, els responsables de la colla van optar per incrementar encara més el folre per la part del davant fins al punt de situar quartes mans. L’aposta va ser bona, ja que es va corregir aquest defecte i es va guanyar seguretat.

El pilar de 7 amb folre va convocar l’atenció del món casteller al Vendrell… llevat de la Colla Vella que aquell dia celebrava el seu tradicional dinar de germanor. Era el 23 de novembre, una data pràcticament fora del calendari casteller de l’època. I els assistents a la gran cita van poder ser testimonis excepcionals de la primera construcció folrada del segle XX. El pilar de 7 es va descarregar entre l’eufòria de tothom. Una nova frontera havia estat superada. Els Nens van acompanyar la gesta amb la torre de 7 i cinc pilars de 5 simultanis, que posaven de manifest el domini que exercien sobre l’espadat.

La gran pugna de 1969 entre la Colla Vella i els Nens del Vendrell no es va aturar amb el final de temporada, sinó que va tenir continuïtat l’any següent, especialment en haver-se anunciat un nou concurs de Tarragona. El 27 de setembre de 1970, Nens i Vella es van batre en una plaça de breus plena com mai, que va assistir a un autèntic espectacle per part de les dues colles, que van alçar les mateixes construccions: pilar de 6, pilar de 7 amb folre i torre de 8 amb folre. La Vella les va carregar totes tres. Els Nens, llevat del pilar de 7, que va caure amb l’enxaneta ja fora del folre, les va descarregar. La històrica jornada va deixar quatre construccions folrades i les primeres 2de8f de la centúria, així com el primer intent de 4de8 amb el pilar (per part de la Vella). Una exhibició memorable, que els seus protagonistes encara conserven en un lloc privilegiat de la memòria, si bé amb gust diferent depenent del color de la camisa que lluïen.

*Article publicat al Número 28 de la Revista Castells, el setembre-octubre del 2009