JOAN CUSCÓ i CLARASÓ
Certament, en totes les cultures del món, la música acompanya les activitats humanes i els moments més importants de la vida individual i col·lectiva. I a casa nostra és un element primordial en la construcció de les torres humanes. I a Catalunya, l’element central d’aquest repertori (o patrimoni musical) és el Toc de Castells; del qual n’hem fet un retrat historicocronològic en altres treballs (Cuscó; 2008 i 2013). Un Toc de Castells vinculat a un instrument i a una formació: la gralla i els grups de grallers. No debades, aprendre i saber interpretar el repertori de músiques que acompanya als castellers i les seves exhibicions és fonamental per a la formació de qualsevol graller. I, durant dècades, els enregistraments sonors dels grallers han girat al voltant d’aquest repertori: els dos discs de pedra d’Els Romeas de l’any 1930 (reeditats en CD l’any 2012), els enregistraments fets l’any 1955 per la colla de Sebastià Sendrós a Vilanova i la Geltrú, les peces que Els Macaris (del Vendrell) van interpretar per a García Matos (aquella mateixa dècada) i els enregistraments fets a principis de la dècada del 1970 per l’Escola de Grallers de Sitges, entre altres de posteriors.
Com bé ha escrit Miquel Vilallonga, sense la música, alguns aspectes de la nostra vida i de les nostres festes serien completament diferents; i el caràcter de la música també ve lligat a aquesta vinculació ritual (Vilallonga; 2007). Al mateix temps, els humans tenim una clara memòria sònica i musical que remet a certs rituals imprescindibles: com el Toc de Castells i el timbre de la gralla.
Sobre la importància de les músiques dels castells, arran de la puixança del món casteller les darreres dècades, en tenim el CD Fem Pinya (Enderrok, 2013) i sobre la importància del Toc de Castells en la memòria musical en tenim la seva presència en múltiples obres escrites per compositors dels segles XIX, XX i XXI (entre els quals podem citar, coma més actuals, Marc Timón i Xavier Pagès, i, entre els més clàssics: Pau Casals, Enric Casals, Dolors Calvet, Agustí Cohí Grau, i altres).
El Toc de Castells, d’entrada, és: una peça patrimonial viva amb dos segles de vida (lligada a un ritual i que ha evolucionat conjuntament amb el ritual); una música amb una forta càrrega identitària (un himne emblemàtic). No debades, l’any 2014 es va dir que era una de les 100 músiques que serveixen per explicar els Països Catalans. L’any 2011, Xavier Ruiz i Roger Andorrà en van fer una versió dance.
Música i ritual. Als humans, fa 80.000 anys ens va canviar la posició del coll, cosa que va permetre una vocalització més clara i precisa (en alliberar-se les cordes vocals i la llengua). Aquest fet l’hem d’acompanyar, segurament, amb una transformació del cervell i de lligar, també, amb el fet que fa 40.000 anys apareix el primer instrument musical conservat: una flauta feta amb un os d’ocell. Així doncs, el lligam de la vida humana amb el so, amb el control del so i amb la música ve d’antic i és molt important. Un so que per al músic, com per al ballador, té valor per la seva capacitat d’emocionar i no només pels seus aspectes físics (que són els que tracta la ciència). Una música, finalment, que és l’art que més activa el cervell: la part del control motor; l’escorça visual (perquè permet reconstruir imatges); la part emocional (ja que és, com ja va dir Plató, la més emocional de tots els arts); la part de control executiu… I, com diria el biòleg David Bueno: és la millor gimnàstica per al cervell.
La música es relliga amb la dansa i amb els rituals, amb el pas de les estacions i amb els cicles del treball i de la festa. Amb la vida litúrgica i amb la vida social… Qualifica el temps i li dóna color. I, en el cas que ens ocupa, acompanya la participació dels castellers en la festa i en la seva cohesió com a colla. Hi ha una música per entrar a la plaça, una altra per sortir-ne o tancar l’exhibició. Una música per fer les matinals o matinades i una per participar en les processons. A més, hi ha els diferents himnes que han creat cada colla i les cançons que la gent cantava quan una colla arribava a una població per actuar-hi. I, finalment, hi ha el Toc de Castells. I la paraula Toc l’hem de tenir ben present. És un concepte que vol dir que és una música indeslligable d’un ritual i que indica una acció molt concreta. Una acció amb la qual ha nascut i s’ha desplegat. Un moment important. Mai no en diem ni “cançó” ni “música”, per exemple.
Un castell en silenci. Tots hem experimentat les sensacions d’un castell en silenci. Ja sigui durant un assaig o en un enterrament. Hi ha tensió. Una calma tensa i expectant. Però aquests són fets excepcionals. Els castells s’han de fer al toc de la gralla (tot i que hi ha colles que, inexplicablement, van a actuar sense grallers). La importància de la gralla la tenien ben clara des de principis del segle XX els organitzadors de les festes, els quals, durant tot el primer terç del segle XX (després del desenvolupament de les gralles llargues o de claus), també van reivindicar per als castells la gralla seca o, com en deien ells de la “gralla de fusta” o “antiga”. Per què? Pel seu so potent i pel seu timbre. Els castellers i els aficionats s’hi vinculaven. I aquest és un fet que sovint hem passat per alt i sobre el qual retornarem abans de tancar aquest breu article.
En aquells moments, tant a Tarragona com a Vilafranca del Penedès, es demana que els Castells s’acompanyessin amb gralles seques i que aquest factor fos decisiu i posat en valor. Al capdavant d’aquestes reivindicacions hi ha la figura de Pau Casals, però també molts altres aficionats i músics com: Marian C. Roig, Antoni Català i Antoni Mas Jornet (que és qui va promoure el primer enregistrament sonor de les músiques dels castells).
També es mantenia la visió de la música dels castells com una música descriptiva que servia per a guiar les evolucions del castell (com havien posat en circulació músics i investigadors com Antoni Insenser a cavall dels segles XIX i XX). Però, una vegada més, cal tenir en compte que el paper de la música va més enllà que el de fer una descripció o un mer acompanyament. Com bé van veure molts espectadors i castellers, el crit de la gralla que dóna inici al castell fa callar la plaça. La música té un paper fonamental en els castells. Com el tenia en les torres dels Balls de Valencians; les quals, quan s’executen correctament (tot i que en els nostres dies no passa arreu), es feien i es fan seguint el ritme de la melodia (com un bon exercici gimnàstic).
Música i emocions. La ballarina i castellera Olga Àlvarez tenia tota la raó del món quan deia que els castells i la dansa tenen en comú la consciència plena del cos; però que el tracten de manera oposada. Si la dansa ha de tendir a relaxar-lo per a donar-li la màxima llibertat, en els castells es tracta de tensar per donar-li força i equilibri. En ambdós casos es tracta d’un exercici de màxima conscienciació del cos i de tots els seus límits. És el que hem dit que es nota quan es fa un castell en silenci.
L’any 1934 Marian C. Roig escriu una carta a la regidoria de Vilafranca per tal que facin acompanyar els castells amb gralles “antigues” (“seques”) perquè harmonitzen més amb la construcció de torres humanes i els donen més vida. Aquesta era, segurament, una percepció subjectiva molt compartida (pel que hem vist que també van dir persones com Andreu Nin). I és una percepció molt important. Indica que els Castells es fan amb música o, més ben dit, que la música és part substancial (i no mer acompanyament) dels castells. L’any 1932 era Antoni Mas Jornet qui en una carta dirigida a la Comissió de Festes de Vilafranca deia una cosa similar per demanar-los que havien de tenir tanta cura en escollir les colles de castells i com en les de grallers, ja que quan el Toc de Castells és picat, viu i ple el castell agafa tot un altre aire i puja més valent. I tenia raó! La gralla marca el tempo del castell. Per això cada vegada que es fa un castell aquest és únic i cada vegada que hom toca un castell aquesta interpretació és única i irrepetible i creix conjuntament amb el castell (o hauria de ser així).
Des de la dècada del 1950 i sobretot de la del 1970 hi ha una forta preocupació per la manca de grallers. Es posà l’accent, primer des de Tarragona, en ensenyar a nous grallers (Cuscó; 2018). Som hereus d’aquest intent. Però cal fer un pas més i no limitar-se a pensar que cal disposar de més grallers. Cal disposar de bons grallers per a bons castells (i en els darrers anys l’accent en la qualitat i la preparació dels castellers ha augmentat exponencialment i la dels grallers no). No totes les colles exigeixen als grallers el mateix que als castellers. I això ha de canviar. La gralla (la música de gralla) és part del castell. És un casteller de tronc més. Marca l’inici i el final i, sobretot, el tempo del castell. De la mateixa manera que el graller quan toca el Toc de Castells no pensa en els dits que mou ni en com s’aguanta l’instrument; ni el timbaler en com redobla la baqueta (si és que té la tècnica adequada) (Sève; 2018); i, per tant, hi ha una integració absoluta entre la música, el cos físic del graller i l’instrument (la gralla), cal que hi hagi una integració absoluta entre el castell i la música. I per això cal tenir clar que la música té com espai propi tota la plaça i ha de ressonar en tota la plaça (estem en un ritual col·lectiu); i el casteller ha de temperar la seva tensió amb la de la música. I tot això, avui, sol fallar. I no pot ser que el graller toqui amb particel·la mentre el que ha de fer és tocar mirant i vivint el castell amb intensitat. Ajudant a fer el castell (no només en el moment de l’aleta). Formant part del castell.
El Toc de Castells no és mera descripció o informació ni mer acompanyament per als castellers. Serveix per guiar i ajudar a controlar el tempo. Però per aconseguir-ho ha de compenetrar-se amb els castellers. I per això és molt important el so potent i agut de la gralla. Per què? Primer, perquè la música ajuda a crear l’emoció col·lectiva (sense la qual el castell pot quedar en intent). Segon, perquè el ritme de la música incideix directament en la pressió sanguínia, en la respiració i en les respostes musculars i motius (tant en músics com en no-músics). Tercer, perquè els sons aguts estimulen el sistema nerviós (molt més que els greus). Quart, perquè les notes agudes sobretot si tenen volum i potencia (com bé expressen el moment de l’aleta, de l’inici i del final) ens posen en alerta i ens posen en un estat d’atenció màxima. (Jauset; 2017)
Sembla que tot això, avui, se sol obviar. I és una llàstima. I esperem que es faci un gir de 180 graus en aquest sentit.
