Aquest article és un avançament del capítol “La llengua dels castells”, del volum 6 de l’Enciclopèdia castellera, que es publicarà enguany
Fins fa cosa de tres anys hi havia dues grans teories sobre l’etimologia d’enxaneta, sens dubte el mot més emblemàticament casteller: la del gran etimòleg català Joan Coromines, que el feia derivar del llemosí enjaneta, i la dels arabistes Federico Corriente i Dolors Bramon, que defensaven el seu origen en l’àrab andalusí zanātī (zenētī).
A finals de l’any 2016, però, el filòleg i promotor cultural tarragoní Jordi Bertran publicà en l’Anuari d’aquesta revista un important article en què defensava una teoria etimològica nova: enxaneta vindria de geneta, el nom del menut mamífer carnisser que s’enfila amb gran habilitat pels arbres (i en baixa). (A finals del 2019 en va publicar una versió revisada en el volum Estudis de llengua i literatura catalanes/LXXIII, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat.)
| FORMA | DATACIÓ | DOCUMENT/AUTOR |
| anxaneta | ca. 1816/1818 | recanació (Valls) |
| (las) anxanetas | 1827 | cadastre (Valls) |
| En Janeta
[enjaneta, Calendari català, 1882] |
1870 | J. Pin i Soler (Tarragona) |
| (el/la) anchaneta | 1879 | R. Roca Vilà (Valls) |
| ([e]l) xaneta | 1892 | Àngel Guimerà
(el Vendrell) |
| (la) xineta | 1896 | Ramon Cantó (Montblanc) |
| ([e]ls) janetes | 1910 | Lluís Via (Vilafranca) |
| Comentari:
· la forma més antiga és anxaneta. · el 1r gènere gramatical documentat és el femení, malgrat que aviat s’empra també el masculí. · quant a la fonètica, hi ha alternança entre l’africada sorda [tx] (representada amb les grafies x i ch) i l’africada sonora [tj] (representada amb la j). · la forma xineta és exclusiva de Montblanc. |
||
Fig.1: Formes documentades del mot ordenades cronològicament
Aquest és el resum de les tres teories:
- Occitanisme: Joan Coromines (tot i admetre que el mot té un “origen incert”) defensa que enxaneta podria venir de l’occità enganeta (pronunciat enjaneta en la variant llemosina), diminutiu d’engana, ‘petita fletxa’, com a metàfora de la posició de l’enxaneta al capdamunt del castell: “el noiet [l’enxaneta] era com la punta de la gran fletxa que es llança cap al cel”.
- Arabisme: els arabistes Corriente i Bramon creuen que l’etimologia del nostre mot és la mateixa que la d’atzanet (‘genet lleuger’) i la de genet, és a dir, l’àrab andalusí zanātī (pronunciat vulgarment zenētī), provinent de la tribu berber dels Zenati, guerrers moros experts en l’art de l’equitació, perquè l’enxaneta queda encavalcat damunt l’aixecador com un genet damunt del cavall.
- Del català geneta: Jordi Bertran proposa l’origen de la nostra paraula en el català geneta (espècie Genetta genetta (gineta en la variant valenciana, però també a Montblanc, segons alguns informants), el petit mamífer carnisser –antany molt present en el camp català— depredador dels galliners dels pagesos, a partir de la comparació de les habilitats de la bestiola i l’enxaneta: tots dos excel·lents escaladors d’arbres i castells, respectivament (en el cas de la geneta, de destresa superior a la de l’esquirol).
Quant a la teoria de l’occitanisme, pensem que la principal feblesa és poder justificar com un llemosinisme com enjaneta, documentat ja en època medieval amb el significat de ‘fletxa petita’, no torna a aparèixer fins al s. XIX amb el sentit d’‘infant que corona les torres humanes’.
Pel que fa a la teoria de l’arabisme, coincidim amb Bertran que l’explicació semàntica que proposa sembla deixar de ser vàlida si considerem que quan el mot anxaneta es documenta per primera vegada (ca. 1816/1818) el xiquet que en feia encara no encavalcava l’aixecador (això va venir després), sinó que era aixecat per aquest i quedava tot dret.
Finalment, trobem plausible la hipòtesi de Bertran, malgrat que pensem que no acaba d’explicar satisfactòriament l’increment en- en l’etimologia proposada per ell (geneta): en un primer moment (2016: 81) el defensa com a simple prefix que crearia un sinònim (geneta–engeneta), explicació que trobem poc convincent, mentre que posteriorment (2019: 52) l’explica com l’article masculí de persona en aglutinat al renom de Jaume Fuster (en + xaneta [geneta] = anxaneta).
Proposta . El que proposem és justificar aquest increment com un cas d’epèntesi (inserció en un mot d’un fonema no etimològic, com per exemple murtra a partir de murta, cartró de cartó…) en la seqüència “la geneta”, amb l’article, que devia tenir una freqüència d’ús molt alta: així, “la geneta [ləd͡ʒənètə]” esdevindria “la[n]geneta [lənd͡ʒənètə]”, amb epèntesi de n afavorida per un entorn fònic amb presència d’una altra n (com a magrana > mangrana; maçana > mançana).
La seqüència completa, doncs, fora: la geneta > la[n]geneta > l’angeneta (amb segmentació errònia de l’article i el nom, semblant al cas de la nou > l’anou) > l’anxeneta (amb ensordiment de la g).
Hipòtesi etimològica d’‘enxaneta’
la geneta > la[n]geneta > l’angeneta > l’anxeneta
Finalment, les formes xaneta i janeta es podrien explicar com a manteniment de la forma original geneta, però sense descartar l’afèresi (supressió d’un so o una síl·laba inicials àtons) a partir d’una forma enjaneta ja consolidada, mentre que la solució montblanquina xineta la podríem relacionar amb gineta (variant de geneta).
Referències bibliogràfiques
BERTRAN, Jordi (2016). “De la geneta a l’enxaneta. Parentiu entre els castells i la natura a través de la llengua”, a Revista castells.cat, núm. 48, anuari 2016, pàg. 78-83.
— (2019). Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans. Lleida: Pagès Editors, Divèrsia.cat, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans.
Nota: S’ha respectat, per indicacioons de l’autor, l’estil i nomenclator utilitzat en aquest article.
