El mes de febrer passat, poques setmanes abans del confinament general decretat a Espanya a causa de la pandèmia provocada pel coronavirus SARS-CoV-2, va sortir publicat el llibre col·lectiu Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial, Vic). Coordinat pels historiadors Vicent Baydal i Cristian Palomo, aquest volum aborda el concepte de pseudohistòria aplicat a dos àmbits: el de certa historiografia espanyolista, per una banda, i el de l’Institut Nova Història (fundació creada el 2008 per Jordi Bilbeny i Albert Codinas), per una altra.

En el primer cas, el llibre analitza i refusa alguns arguments pseudohistòrics al voltant, entre altres temes, de l’antiguitat de l’entitat política Espanya i l’afany de rebaixar la importància de l’estatus de la Corona d’Aragó i del Principat de Catalunya en èpoques pretèrites. Quant al segon àmbit, el treball analitza el cas del delirant Institut Nova Història, les seves teories estrambòtiques, les seves manipulacions i barroeres mentides i, també –ai las!–, la seva acollida entre el públic i el suport institucional i mediàtic que ha rebut –i encara rep– a casa nostra.

Personalment, considero que es tracta d’un llibre important i necessari per una qüestió, diguem-ne, d’higiene intel·lectual social: en el meu cas, la lectura de Pseudohistòria contra Catalunya m’ha provocat, successivament, els següents estats d’ànim: perplexitat, incredulitat, ràbia i indignació.

Com alguns ja saben, les teories de Bilbeny i els seus seguidors defensen l’existència en el passat d’un suposat Imperi Universal Català la importància i les obres del qual haurien estat volgudament amagades per una conspiració castellana que hauria sistemàticament censurat arxius, manipulat documents i traduït al castellà textos originalment escrits en català. Atenció perquè aquesta teoria fa que els bilbenyistes converteixin en catalans no només Cristòfor Colom (són velles les hipòtesis –algunes de les quals, serioses– sobre la catalanitat del descobridor d’Amèrica), sinó també Cervantes, Shakespeare, el Cid, Marco Polo, Leonardo da Vinci, Amerigo Vespucci, Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Bartolomé de las Casas, Garcilaso de la Vega, Niccolò Machiavelli, Erasme de Rotterdam i els pintors el Bosch i el Greco, entre molts altres! Embolica que fa fort!

A tall d’exemple, com a filòleg de formació acadèmica que soc m’han semblat un autèntic insult a la intel·ligència certes tesis bilbenyistes, com la que té a veure amb la filiació de la llengua catalana (que derivaria del basc –llengua parlada pels ibers [sic] perquè fora una mescla entre ibèric i llatí), i certs arguments d’aquests pseudohistoriadors per sustentar la delirant teoria de la catalanitat original del Quixot de Cervantes i el Lazarillo de Tormes, entre altres obres del Segle d’Or de la literatura castellana.

En el llibre (un capítol imprescindible del qual és el de l’historiador valencià Vicent Baydal, qui primer denuncià, fa uns quants anys, la magnitud de la tragèdia (p. 201-229) es resumeixen les principals característiques de la manera de fer de la pseudohistòria:

• l’apel·lació constant a reeixides conspiracions i conxorxes a gran escala perquè la societat no conegui la “veritat”.
• l’intent constant de desprestigiar els investigadors científics i el món acadèmic.
• la utilització de la tàctica de la confusió i l’engany.
• la repetició massiva de consignes.
• el victimisme i la mania persecutòria davant els arguments refutadors de les seves teories.
• molt majoritàriament, l’absència de recerca arxivística i arqueològica per sustentar les seves teories.
• la praxi metodològica freqüent de la “fal·làcia d’evidències incompletes o de supressió de proves”, coneguda en anglès com a cherry picking, denominació que explica molt gràficament en què consisteix: imaginem que un home va a collir cireres i troba un cirerer on al costat d’exemplars normals (vermells) de la fruita n’hi ha dos de color blau. Aquesta persona només cull les cireres blaves i quan arriba al seu poble proclama que en tal camp totes les cireres són blaves.

Personalment, estic convençut que aquesta manera de fer pseudohistòrica té molt a veure amb les actituds acientifistes, antiintel·lectualistes i conspiranoiques (tot un programa obscurantista) que, malauradament, tornen a tenir certa presència en les nostres societats, sovint de la mà del populisme polític i social. Però crec que també té relació amb un, diguem-ne, relativisme extrem en la consideració de la història com a disciplina científica.

Així, no fa gaire, en una discussió sobre història amb uns amics –a qui considero persones intel·ligents, i que a més són llicenciats en ciències socials–, em va sorprendre molt negativament la desqualificació general que van fer d’aquesta disciplina amb l’argument que, al capdavall, “els historiadors fan i desfan una mica al seu gust atès que la història no és una ciència”.

En efecte, la història no és una ciència com les matemàtiques, però sí una ciència social. En tot cas, com recorda Vicent Baydal, la història “resulta menys predictiva, mesurable o capaç de quantificació que les [ciències] que es dediquen al coneixement de la natura, però certament estableix descripcions objectives basades en aspectes contrastables de la realitat que estudia: les societats pretèrites i la seua evolució” (p. 205). I, en qualsevol cas, tota recerca històrica i la posterior divulgació s’han de basar en dos elements irrenunciables: l’ús de mètodes científics i l’honradesa intel·lectual.

Tot plegat ve a tomb perquè la lectura d’aquest llibre m’ha fet recordar que la temptació –i per tant el perill– de la pseudohistòria també afecta la historiografia sobre castells. Només cal fer una repassada als trets característics del modus operandi dels pseudohistoriadors –relacionats més amunt– perquè més d’un n’hi reconeguem algun de present en certs treballs d’història castellera.

A propòsit d’això, fa uns quants anys vaig parlar de “forofisme historiogràfic” i del caràcter nociu que aquesta pràctica té per al món casteller, pel desprestigi que causa a la historiografia castellera. En tot cas, el perill hi és, i no és menor, fins i tot en una societat com la catalana: com constata Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna a la Universitat Pompeu Fabra, “[e]l que desconcerta i inquieta és que aquesta follia hagi tingut cert èxit en una societat suposadament il·lustrada” (L’Institut Nova Història de Catalunya: fàbrica de ‘fake news’. Ara, 24/04/2020). Però, sobretot, cal no abaixar la guàrdia: com malauradament hem vist amb l’Institut Nova Història, el suport institucional (ajuntaments, consells comarcals, Diputació de Girona, partits polítics…), de determinats personatges (polítics, tertulians, columnistes, periodistes…) i mediàtic (amb Televisió de Catalunya al capdavant) ha servit per a legitimar-ne el discurs i fer créixer el monstre.

Durant molts anys, com a norma general, les recerques sobre història castellera no havien merescut l’atenció dels historiadors de formació acadèmica i havien quedat en mans de persones que no eren llicenciades en història. Això no obstant, cal dir que aquests investigadors, molt majoritàriament, sempre han observat en la seva praxi els dos pilars sobre els quals s’ha de sustentar qualsevol recerca científica: el rigor metodològic i l’honradesa intel·lectual, els quals precisament manquen en els treballs pseudohistòrics.

En qualsevol cas, pel bé del prestigi del món casteller no podem ser tolerants amb cap pràctica pseudohistòrica perquè, com recorda Joaquim Albareda, “[d]es del punt de vista científic és escandalós perquè ens fa recular al temps dels falsaris que s’inventaven històries que els erudits de finals del XVII i els il·lustrats del XVIII van qüestionar radicalment”.