Avui celebrem el desè aniversari de la inscripció dels Castells com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco. És una bona oportunitat per fer balanç, no solament d’aquests deu anys, sinó de la història recent dels castells, del moment actual, i de l’espai que ocupen en la societat i la cultura del país.
Aquella fita va culminar a Nairobi el 16 de novembre del 2010, i va ser fruit de molts consensos. El primer, la unitat d’acció dins de la comunitat castellera: la Revista Castells –impulsora de la iniciativa–, la Coordiadora i totes les colles van treballar plegades pel mateix objectiu. Els experts, de la mà d’Unescocat, van fixar els criteris tècnics per validar la candidatura en el pla nacional, estatal i finalment internacional. La força institucional la va assumir el departament de Cultura de la Generalitat. Els ajuntamentes castellers van anar aprovant mocions a favor de la candidatura, i el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat el 17 d’abril del 2008 la declaració on donava suport als castells per formar part del Patrimoni de la Unesco. Amb tota aquesta feina feta, el ministeri espanyol de Cultura es va fer seva la candidatura, pas estrictament necessari perquè és el govern espanyol qui ha de presentar els aspirants davant la Unesco.
Les coses es van fer bé, i els impulsors van aprofitar un moment propici, esperonats per l’exemple de la Patum de Berga i un moment d’estabilitat institucional i política ja llunyà. La pregunta és lògica: podria ara una candidatura estrictament catalana repetir aquest recorregut? Per posar en valor la inscripció de la Patum i els castells, cal assenyalar que des d’aquell 2010 cap altra candidatura presentada per Catalunya ha estat inscrita. La Dieta Mediterrània, presentada conjuntament per Espanya, Grècia, Itàlia i el Marroc, i les Falles del Pirineu, amb Catalunya, l’Aragó, Andorra i França, som les inscripcions on el nostre país ha participat darrerament. La Sardana continua el seu procés, i ha optat perquè Andorra sigui qui la presenti.
Ara és un bon moment, doncs, per plantejar-se noves fites, i perquè els castells aprofitin la seva fortalesa social i institucional per contribuir a la difusió del concepte de Patrimoni de la Humanitat, i posar en valor totes aquelles manifestacions que creen xarxa i humanitzen les societats d’arreu del món. Som un exemple, i la inscripció a la Unesco no solament és un motiu d’orgull, sinó de responsabilitat.
