Aquest article de Lurdes Quintero Gallego inaugura la secció “Repensant els castells. El racó del CEPAC” i està basat en el treball de la mateixa autora que va guanyar el II Premi CEPAC per a treballs de fi de grau o de fi de postgrau de tema casteller (2018) convocat pel Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC). El títol del treball guanyador és Mediació castellera.
Els conflictes són inherents als grups de persones. Per tant, a les colles castelleres hi ha conflictes només pel fet de reunir-se una gran quantitat de persones. Si, a més, els objectius de l’activitat tenen a veure amb una obtenció clara de resultats, els conflictes poden ser més susceptibles d’aparèixer. Si tenim en compte el context de capitalisme global, on els objectius tenen a veure amb l’acumulació de capital, els castells tampoc se n’escapen: l’objectiu és fer com més castells i més alts millor. La inèrcia d’aquesta acumulació de benefici, en molts casos, passa per davant d’altres valors que no computen en el mercat, com pot ser l’abordatge dels conflictes.
La rivalitat i la competitivitat, individuals o col·lectives, són dos dels factors que motiven l’aparició de diferents tipus de conflictes, aquests no només els trobem entre colles castelleres, sinó dins de les mateixes colles castelleres. Per tant, la convivència i la cohesió dins de les colles no és tan òbvia, és a dir, que potser des de fora la imatge és de fer pinya, però internament hi ha situacions i relacions en conflicte. Són molts els factors que poden fer derivar una decisió, situació i/o un fet, en conflicte. Ara, que les places i els locals d’assaig s’han buidat de castells, tenim un temps brillant per a repensar aquells aspectes de fons que la pressa de les diades no ens permetia. Ara, tenim un temps lúcid perquè les colles castelleres fem un procés d’introspecció entorn els nostres conflictes.
Precisament, el primer obstacle que tenen moltes colles castelleres és la dificultat per a acceptar i parlar dels seus conflictes. I aquesta primera frontera, que sembla infranquejable, té la seva explicació precisament en la tipologia d’alguns dels conflictes més freqüents que trobem a les colles. Els conflictes provinents d’egos personals i els derivats de les lluites de poder entre els diferents grups de persones dins d’una mateixa colla, fan que el conflicte en si, sigui vehiculador de la forma de funcionar. Com veurem, actuen com a catalitzadors de la negació del conflicte. I negar és perpetuar, per tant, normalitzar-ne l’existència. Parlem de conflictes estructurals.
Si analitzem què s’amaga darrere d’aquests conflictes d’ego i de poder entre grups, trobarem que les arrels que els originen són diverses. D’entrada, aquests es relacionen amb comportaments que socialment sempre s’han atribuït a la masculinitat, a les colles castelleres sempre han predominat les maneres de fer que contenen aquests atributs autoritaris i jeràrquics, de lluites pel poder i de buscar sempre una aparença de força, per tant la de negació del conflicte. Tot i que hi ha colles que les han transformat o ja s’han creat sense elles, són molt presents encara, en tant que són presents en la societat patriarcal. En canvi, no s’han donat massa espais per a maneres de fer que socialment sempre s’han atribuït a la feminitat, com les formes més comunitàries i transversals, de solidaritat i compartició de poders, i de mostra de la vulnerabilitat si és necessari, per tant del reconeixement del conflicte.
Quant als conflictes d’ego, en l’activitat castellera, per la seva pròpia naturalesa, hi ha castellers i castelleres més protagonistes que d’altres, i això, si es vehicula des dels criteris d’acumulació que anteriorment anomenàvem, significa la creació d’egos entorn els més protagonistes i/o els més veterans. Els patrons de conflicte poden ser agrupats en quatre grans grups que responen a necessitats bàsiques de l’ésser humà i que s’agrupen en setze formes bàsiques de conflictes (Redorta, Paidós 2004). Els conflictes d’ego segueixen un patró del ser, que són aquells patrons de conflicte més vinculats al sentit de l’afirmació personal com l’autoestima, els valors, la identitat i la informació. A la vegada també es combina el patró de l’aconseguir on s’inclouen patrons com el poder, la legitimació, la incompatibilitat personal persistent o la legitimació. És així com aquests egos es tradueixen en persones que consideren que “la colla és seva” o que tenen més legitimitat que d’altres per a emetre opinions o prendre decisions. No és estrany, doncs, que molts dels castellers que tenen aquest ego no vulguin acceptar algunes de les decisions que es prenen des dels responsables del moment, i esclatin nous conflictes. Els egos, el conflicte més significatiu que provoquen, és que es deixi d’entendre el castell com a un interès col·lectiu i es vegi com un interès individual. I d’aquí en deriven una multiplicitat de problemàtiques. Cal aclarir que els egos no només es donen en els castellers de tronc, com es podria pensar, també en altres posicions, o amb persones que exerceixen o han exercit algun càrrec. L’efecte és el mateix, quan algú deixa de pensar en el benefici col·lectiu, per a obtenir un benefici individual. I, per tant, aquí torna a aparèixer el component de la negació del conflicte.
Els conflictes entre grups dins d’una mateixa colla apareixen molt vinculats a l’anterior. En aquest cas, el patró que segueixen és el d’aconseguir. Es dona mitjançant el domini i en l’expressió d’aquest domini. Els grups socials es poden disputar, d’una banda el poder per a governar la colla, i de l’altra la seva posició social dins de la colla. Aquesta competència que hi ha dins de les colles pot tenir erupcions positives, com el fet que hi hagi molta més gent atenta i compromesa amb el projecte per aquest objectiu del seu subgrup, o pot reaccionar de forma negativa si els grups competeixen de forma crispada i enterboleixen l’ambient. En qualsevol cas, tornem a trobar una negació del conflicte, atenint-nos al fet que és el mateix conflicte el que promou l’existència dels grups.
Aquests només en són dos exemples, que són representatius perquè a la vegada bloquegen el camí cap a la resolució. Però dins d’una colla podem trobar conflictes per raó de gènere, origen o orientació sexual, conflictes amb el compromís, conflictes externs, ideològics, etc. Molts d’aquests conflictes s’arrosseguen des de fa anys, i bateguen de forma permanent en molts casos incrustant-se de forma irreversible, i esdevenint estructurals. La persistència de conflictes en un col·lectiu limita el seu creixement i la seva diversitat, pot originar situacions de risc i/o que aquest esdevingui un espai insegur. Els conflictes no es poden esquivar, s’han d’encarar. Tard o d’hora les colles hauran d’afrontar els seus conflictes, de fet, n’hi ha algunes que ja ho estan fent. Les eines i les possibilitats de solució hi són i estan a punt.
El primer pas per a començar a resoldre un conflicte, com hem vist, és acceptar que com a grup tenim i tindrem conflictes de forma natural. En aquest sentit, també és important abandonar els prejudicis que puguem tenir entorn els conflictes. Quan dins d’un grup apareix una divergència, significa que aquest necessita fer canvis, cal interpretar el conflicte com una eina per a fer els aprenentatges que el grup requereix per avançar. Els conflictes apareixen quan és necessària una transformació i un creixement, si no els escoltem ni els abordem, estem tallant les ales a aquesta millora del grup, i, alguns d’ells, aniran apareixent de forma reiterada i amb més intensitat, posant en risc la supervivència del grup, en aquest cas, de la colla.
En tot conflicte hi ha un enfrontament d’una o més posicions. Cada part defensa la seva posició, i considera que el conflicte s’acaba en el moment que aquesta posició s’imposa a les altres. Però aquesta posició no té en compte les necessitats de les altres parts, i per aquest motiu aquestes s’enfronten, perquè és una posició egoista de cada part. Els interessos són els perquès de la posició, per tant, allò que ens dona informació i sentit a la posició. La llavor de la mediació està en superar la posició (vull, vull) i arribar fins als interessos (necessito), aleshores podrem començar a treballar amb la relació i la comunicació, dos elements bàsics per a la resolució de conflictes. Té molt a veure amb l’exposat anteriorment, en superar la visió de la colla com un allargament d’individualitats, i entendre-la com a col·lectiu. Els castellers i castelleres han d’estar disposades a compartir les seves necessitats, i no només els seus desitjos.
En conclusió, les colles poden afrontar els seus conflictes de formes molt diferents. D’entrada poden posar consciència en la seva predisposició davant del conflicte (acceptar-lo, escoltar-lo i llegir-lo com un aprenentatge) i adequar les seves maneres de fer. Tanmateix, si es troben amb conflictes molt escalats, siguin estructurals o puntuals, poden comptar amb l’acompanyament de persones mediadores professionals. Aleshores, es podria realitzar una mediació al detall de la situació, que comportaria, a tall d’exemple: localitzar el conflicte, diferenciar-ne les parts i les seves posicions, treballar per tal de passar de les posicions als interessos, formular preguntes de replantejament i cercar solucions que atenguin a la diversitat del grup, i puguin satisfer el màxim d’aquests interessos i necessitats de les parts. Tanmateix, cada professional pot emprar la fórmula que li sembli més adient, des de cercles restauratius a fòrums oberts, entre d’altres.
Davant de la situació de pandèmia actual, i la incertesa de quan i com es podrà reprendre l’activitat castellera, s’obren diferents escenaris que plantegen nous conflictes a afrontar. El primer pas significa acceptar que no hi ha una normalitat a la qual tornar, i que tot allò que van ser els castells, i fins a on van arribar, ara serà diferent. Les nostres vides han canviat, amb els nostres hàbits, les nostres emocions i les nostres relacions. El repte serà replantejar els castells des d’aquestes altres possibilitats. I sentirem recança per tot allò que ens va quedar pendent de fer, però hem de fer un salt cap a l’entusiasme dels nous horitzons que s’obren i que abans ens semblaven impensables. Com seure al foc del conflicte i entendre’l com el millor mestre, com la millor aposta per a crear colles més segures, més diverses i més sàvies.
