Segon article de la secció “Repensant els castells” que ens arriba des del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC), en virtut de l’acord entre l’entitat i la revista. En aquest cas, l’autor és Xavier Brotons.
En els últims anys la bibliografia sobre castells s’ha vist notablement ampliada amb un bon grapat de llibres interessants. Entre d’altres, des del 2015 s’han publicat els treballs de l’historiador Àlex Cervelló sobre els Xiquets de Valls durant el primer franquisme (a partir de la seva tesi doctoral a la URV) i sobre l’origen dels castells; el llibre Castells. Una història d’èxit de l’economista i president del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC) Miquel Botella; els sis volums de l’Enciclopèdia castellera (Cossetània Edicions, 2017-2020), dirigida per qui això signa, que inclou capítols d’història, tècnica, ciència, antropologia, sociologia, expansió del món casteller, altres torres humanes, periodisme, art, fotografia, cinema, música, literatura, llengua, política…; la monografia de Xavier Güell i Pere Ferrando sobre els antics Torraires de Montblanc; la breu història dels castells i la muixeranga de Jordi Bertran; alguns llibres de literatura o divulgació destinats a infants, etc.
Això no obstant, aquesta producció editorial important, tant pel que fa a la quantitat de treballs com a la qualitat del contingut, no ha merescut –que nosaltres sapiguem— ni una sola línia de crítica seriosa i rigorosa, ni una sola ressenya valorativa en cap publicació. És a dir, més enllà de les notícies periodístiques (exclusivament informatives) de la publicació dels llibres, de les presentacions –on, com és costum, les paraules dels presentadors no s’aparten, en general, de l’elogi de cortesia, més o menys desmesurat— i dels comentaris informals fets esporàdicament i casualment als autors, tots aquests treballs no han estat objecte d’una cosa tan fonamental per a la bona salut del sistema bibliogràfic de qualsevol disciplina com és l’avaluació crítica del seu contingut. Ni tan sols els castellers i seguidors del món casteller usuaris de les xarxes socials, tan actius en altres qüestions, no han aprofitat aquest mitjà per expressar una mínima opinió sobre aquestes publicacions.
Sota el meu punt de vista, aquesta mancança actual del món casteller, que considero greu, s’explica per dos motius bàsics. En primer lloc, hi ha una certa peresa i manca de curiositat intel·lectual en alguns sectors del món casteller que fan que molts no s’interessin gaire per les publicacions sobre el tema, més enllà de les immediates notícies periodístiques sobre actuacions, les (majoritàriament estèrils) polèmiques que acompanyen cíclicament el món casteller o els llibres profusament il·lustrats. En canvi, la recerca històrica o la reflexió i la teorització sobre el fenomen casteller queden lluny dels seus interessos.
En segon lloc, hi ha un problema evident de mitjà: no hi ha cap publicació periòdica general especialitzada del sector que aculli aquestes ressenyes: totes han renunciat a promoure aquesta funció de crítica literària. Val a dir, d’altra banda, que aquesta mateixa mancança també es pot aplicar perfectament a la notable quantitat de documentals de tema casteller que s’han filmat darrerament.
Les conseqüències de tot plegat són molt negatives: renunciant a les ressenyes, el món casteller sembla haver-se conformat a prescindir d’un instrument d’anàlisi, valoració i avaluació de la producció editorial (i cinematogràfica) absolutament imprescindible per a la bona salut del seu sistema. En algun lloc he llegit que la crítica literària és com un diagnòstic mèdic, el qual ens informa de l’«estat de salut» d’un llibre: quins mals pateix i quines són les seves fortaleses. En tot cas, la funció fiscalitzadora de tota ressenya és irrenunciable perquè mitjançant el seu examen minuciós ens informa de la qualitat global d’un llibre o producte. En definitiva, es tracta d’un mecanisme de control (de «control de qualitat», si voleu continuar amb les metàfores) que ha d’evitar l’acriticisme i l’autocomplaença. A més, la ressenya compleix una altra funció essencial: orientar críticament el lector abans d’adquirir o llegir un llibre determinat.
Durant massa anys, el món casteller ha celebrat acríticament la publicació de qualsevol llibre (o documental) sobre castells, com si el sol fet que el treball versés sobre una activitat que estimem en garantís la qualitat: precisament, un senyal de la maduresa de qualsevol disciplina és que se sotmeti al veredicte de la crítica rigorosa amb l’objectiu primordial de millorar la producció editorial i el debat i la reflexió intel·lectuals.
A tall d’exemple, com a director de l’Enciclopèdia castellera, en més d’una presentació pública he dit que he trobat a faltar alguna ressenya sobre aquesta obra, perquè una avaluació crítica seriosa del seu contingut sens dubte hauria estat enriquidora tant per a mi com per als autors dels articles, a banda que probablement hauria fomentat un debat igualment constructiu.
D’altra banda, un sistema institucionalitzat de ressenyes crítiques hauria denunciat les flagrants pràctiques pseudohistòriques d’alguns llibres publicats en els últims lustres que, com ja vaig denunciar en un altre article, poden seduir el lector incaut i més “forofitzat”.
En definitiva, penso que és urgent –seguint amb les metàfores, per una qüestió bàsica d’higiene intel·lectual— que el món casteller institucionalitzi les ressenyes dels llibres que es publiquen, a càrrec, lògicament, de persones capacitades per a aquesta funció: no es tractaria, per descomptat, de copiar la informació de la contraportada del llibre o de la nota de premsa que envia l’editorial, sinó de llegir el llibre críticament i fer-ne una avaluació rigorosa. I això, és clar, demana invertir-hi temps, i també (uns quants) diners que hauria d’assumir la publicació que acollís les ressenyes.
Altrament, continuarem deixant escapar moltes oportunitats, massa, per reflexionar i debatre amb arguments seriosos sobre aquesta activitat que tant ens agrada, i el món casteller seguirà sent una mica més pobre.
