La Revista Castells es va trobar amb Tomàs Pla Romaguera (Algemesí, 1936) i Joan Beltran Garcia (Algemesí, 1947) a finals del 2019 per realitzar aquest reportatge per a l’Anuari del 2020.

Pla i Beltran respiren 100% Muixeranga d’Algemesí. Tots dos van formar part dels inicis del rellançament de la colla, el 1973, i han estat els mestres (caps de colla) de més durada a la blava: en Tomás entre 1973 i 2003 i en Joan del 2003 al 2014. Coneixedors com pocs de la realitat muixeranguera, en Tomás i en Joan són bons amics i, tot i tenir plantejaments diferents en alguns aspectes de la vida o la política (Tomás més conservador i Joan més progressista), l’amor per la muixeranga els ha permès treballar plegats amb mútua estima.

Tradició, espectacle teatral o esport. Com definiríeu la Muixeranga?
Tomàs Pla. Tradició. Ací, sí. Algemesí no entén la Muixeranga sense la festa de la Mare de Déu. No em puc imaginar la Muixeranga sense la festa.
Joan Beltran. La Muixeranga en Algemesí és tradició.

Però la Muixeranga també es representa més enllà del 7 i 8 de setembre. Tan canvia fer-la aquells dies que en qualsevol altra data de l’any?
T.P. La resta de dies, la Muixeranga és una foto sense marc. Amb la festa de Mare de Déu hi ha el marc inclòs.

Quins són els primers records que teniu de la Muixeranga i com a muixeranguers?
T.P. De la Muixeranga me’n recordo quan la feien els obres i els pintors. Els muixeranguers provenien d’aquests oficis i el mestre, per tradició, tenia que ser mestre d’obres.

Com vostè.
T.P. Sí, però això ara ja s’ha acabat.
J.B. Els anteriors a Tomàs ja no ho van ser.
T.P. Degut a que l’obrer està més posat per anar per bastiments era més fàcil que fes muixerangues. Altes no se’n feien, però l’alta de cinc, que té una certa envergadura, sí que la feien bé. Estem parlant de l’època del Tio Cabrera, als inicis dels cinquanta. Potser això va ser una de les raons per les que després va baixar.

Per què va entrar en crisi la Muixeranga en la segona meitat dels seixanta i principis dels setanta?
T.P. La gent si no té fe o no té una força de voluntat, rau… això de ficar els peus a sobre o que te’ls posin no s’aguanta gaire. Si no hi ha una de les dues coses ixes, doncs falla. De totes maneres jo encara agraix als anteriors a la nostra colla. Que es donessin 20 pessetes va fer que la Muixeranga continués sortint i mantinguessin la flameta i el ciriet.

Al 1973, quan hi ha el canvi i entreu vosaltres es deixa de pagar als muixeranguers. Per què es va fer?
T.P. Doncs és molt fàcil: per què no cobren ara i se paguen el tratge?
J.B. Tampoc teníem pressupost per poder pagar. Els inicis no van ser fàcils. Per festes no hi havia diners.
T.P. Lo de ara tampoc és tan clar 100%. Jo sempre he considerat la nostra festa, per aquest ordre: fe, tradició i cultura. I ara jo crec que és cultura, tradició i fe. S’ha quedat al revés. Jo parle per mi. És la meva opinió.

Tornem al 1973, quan decidiu fer el pas endavant perquè la muixeranga entra en una crisi profunda. Com va anar això?
T.P. Si vols apagar la gravació apaga-la [riure]. L’any 1967 en Algemesí es feu una assemblea nacional d’antics alumnes dels maristes. Vingé molta grnt de tota l’estat espanyol. En el camp de futbol es fes una manifestació per rebre els invitats. I allà es fes la muixeranga, encara tinc les fotos en casa. A Algemesí hi havia un moviment d’alt nivell de burgesia valenciana –com Martín Domínguez o Fernando Santos– que feien activitat cultural. I don Martín Domínguez, que el tenia de veí, em vingué perquè l’Associació d’antics alumnes dels Maristes era l’única que tenia força en el poble, a nivell cultural i social. Organitzaven fins i tot els Reis, exposicions de pintura, conferències… Ell sabia que jo havia estat en la Muixeranga del 67 i em demanà pocs anys després que ho moguérem. I així comencem a assajar.

Però els inicis van ser complicats…
T.P. De seguida sorgiren els primers problemes, perquè a alguns a casa no els deixaren o no els agradava que sortissin amb la Muixeranga, perquè els anteriors a la nostra colla la deterioraren. Anaven en processó amb la botella de cognac, menjant meló, apagaven el ciri de qualsevol manera… I el problema va venir quan les dones dels que volíem sortir ens van “on vas amb aquest grup?”. No hi havia bona fama. Després vingué el problema del tratge. Ens van dir d’anar de blanc, però jo vaig dir que si no era amb el tratge tradicional no ixia. Esa tela de la muixeranga no era comprada, sinó el matalàs que tenies en casa, doncs tots no el teníem igual i per això el vermell i el blau. El primer any nostre m’enviarien a València a comprar tela a una colchonería i entre i em diuen: “Vostè dirà?”. “Voldria tela d’esta (en portava una mostra)”. “Per a quants colchons?”, em digué. “No, el que vull són 200 metres” i quasi me tira al carrer!

Els tratges de les muixerangues els agafaves i se quedaven plantats de la runa que portaven.
J.B. Eren propietat de l’Ajuntament i quan acabava la festa els deixaven allà en un racó baix l’escala, sense netejar i l’any següent els tornaven a agafar.

Com va respondre la gent d’Algemesí quan vau decidir el 1973 reprendre el ball?
T.P. “La mare de Déu ja té muixeranga”, deia la gent. Molt bé, la gent va respondre molt bé. Aquell any, eixírem i férem el ball, teníem un bon equip. Férem la torreta. Assajàrem en els Maristes i jo vaig anar a buscar al Tio Barbero a que ens ensenyés. Aquells hòmens tenien força bruta i no tècnica, però el Tio Barbero estava predisposat. Algú dels nostres s’hi va encarar, però jo vaig dir: “si aquest senyor mos ajuda, respectem-lo”.
J.B. Aleshores no teníem tècnica. Jo recordava que estava al primer pis i els de baix cridaven: “baixeu, que no aguanto!”. Assajàvem l’alta de sis i res. Fins més endavant no vam agafar tècnica Fins el 99 no ens en vam sortir. Això era l’època de finals dels setanta, amb en Girona com a president de la Diputació i Albiñana, de la Generalitat.
T.P. Al Girona li pegaren dos mastegots a la porta del Teatre Principal. Uns espanyols, amb el canvi polític… Recorde que eixe dia inauguraven el color a la televisió a València.

Amb la situació actual, amb el fet muixeranguer en expansió, què us ve al cap quan mireu als anys 1973 i 74?
T.P. De la situació actual, hem d’apartar la política o meu… Lo més mal que poden tindre aquests grups és deixar entrar la política. L’últim any de la dictadura portàrem la Muixeranga al 9 d’octubre a València. I el següent any, ja amb els ajuntaments democràtics ens tornaren a cridar. I ja hi havia gent que deia: “allà no hi anem”. Pense que ja governaven els socialistes. I jo em vaig plantar i vaig dir “s’ha d’anar, ni que sigui per ous. Si l’any anterior anàrem manant uns, aquest també hi hem d’anar si manen uns altres”.

Quin ha estat el vostre moment més delicat com a mestre?
T.P. Delicat, no crec que arribaren a tant. Quan la política entrà a la muixeranga. És que aquí, mig Algemesí és del Barça o del Real Madrid. Del València, no n’hi ha tants. Van a caballo ganador.
J.B. El moment crític va ser quan havíem de decidir d’eixir a València, perquè allà no ens coneixien com a muixeranguers, sinó com catalans i la situació política era molt tensa. Era una qüestió d’ignorància. Nosaltres pagàvem el pato de la tensió política. En l’homenatge a Joan Fuster el Tomàs va haver de fer equilibris. En alguns pobles, a prop d’aquí, ens preguntàvem si érem catalans i què fèiem…

Com veieu que ara hi hagi tantes muixerangues?
T.P. Jo anant pels pobles no he aconseguit que en cap altre lloc m’hagin demostrat que allà tenien muixeranga. Només els Negres de l’Alcúdia i el Piló de Titaguas. I ara naixen com a setes. Jo no tinc res en contra, però si no hi ha una base de fe i de cultura cristiana, no és el mateix. Recorde que vaig anar a parlar amb el Salero, per a que sortís amb la muixeranga. “A mi, si no em paguen, no em xafen”, em va dir.
J.B. La història dels castells i les muixerangues són molt similars. Aquí abans cobraven com també es feia en els castells. La gent no tenia camisa. Hi ha hagut moments crítics i socialment tant els castells com les muixerangues han sabut adaptar-se als canvis i als nous temps.
T.P. La dècada dels seixanta o setanta, si a la gent d’Algemesí li hagueren preguntat d’on era la muixeranga, un quants hagueren dit que no ho sabien. Cal dir les coses pel seu nom.

Quins són millors moments que heu viscut com a muixeranguers?
T.P. Un dels millors moments és quan aconseguírem l’alta de sis el 1999. Aquell va ser l’any del cim. Hi ha hagut molts moments bons, però potser aquest és el més destacat.
J.B. Sense dubte l’alta de sis del 99. Jo pujava al primer pis; he estat en aquell pis durant molts anys. Va ser un moment molt maco. També va ser molt maco quan anàrem a Brussel·les i vestírem de muixeranguer el Maneken Pis el 2008. Va ser un reconeixement especial. Era la setmana de bous, que ens costà molt anar.

Com vau viure l’aparició de l’altra colla, l’any 1997?
T.P. Bé no.
J.B. Sobretot Tomàs.
T.P. Jo ja ho veia. Jo els vaig fer fora de casa. Vingueren el Raül, el Pellicer, el Navarro… Eixos, de Mare de Déu, res. I, clar, sense Mare de Déu no hi ha Muixeranga. Ells el signe polític no el perden, els dirigents, no tots. A mi no em pareix bé el format que han agafat. No ho critico, però així ho veig jo. El pitjor que li pot passar a la Muixeranga és caure en la trampa del poder polític. Després hi ha altres coses, perquè a nosaltres nos han marcat gols en fora de joc cada vegada.

Com quins?
T.P. Fer una diada i quedar en lo que s’ha de fer i quan anem allí, nosaltres complim i ells continuen fent una altra, i una altra i una altra.

En Joan ho va viure igual?
J.B. Jo no ho vaig viure tant en primera persona. Ells van treure el tema de la dona, però si no haguera estat per aquest tema, hagueren trencat igual. Cal contextualitzar les coses. Veníem d’un moment que la participació de la dona en les muixeranga no estava assumida. Ara no és així, òbviament.
T.P. No havia madurat això i si no madura has fer entrar la sabata amb calçador. El dia que el Misteri d’Elx, la Mare de Déu sigui una dona s’ha acabat el Misteri d’Elx. I si això es fa així és perquè és tradició. Ara, en canvi, les dones hi participen amb normalitat i està bé que sigui així. No es pot anar contra una muntanya.
J.B. Però a la llarga s’haguera trencat per algun altra cosa. La forma de fer, de plantejar les actuacions és diferent. I tot això ens va donar molt pel sac. Recorde que en aquells moments els periodistes em venien i la primera pregunta que em feien era: “vosaltres, sou els que no voleu dones?”. I tot es treia de context. Però, vaja, el que ens va passar a nosaltres és molt similar que en els castells. El tema de la dona, el de cobrar, la baixada social i del nivell… hi ha hagut molts paral·lelismes. La diferència és que ara els castells són la imatge de Catalunya, i tenen el suport de tothom.
T.P. I tant, els castells s’ho han guanyat a pols.

Però ara les muixerangues són en expansió i sorgeixen colles arreu del País Valencià. Com ho viviu des del quilòmetre 0?
T.P. Depèn, en cada cas és diferent. En Alacant, al principi, era una cosa, ara és una altra. A Alacant només el 5% parla valencià. Depèn del moment conjuntural de les coses. Tampoc hi ha tantes colles. Què durarà això? No ho sé, ja en parlarem…
J.B. A mi em sembla molt bé, perquè això és cultura i és un orgull que tingui el seu naixement a Algemesí. Després hi ha colles de tot, que ho fan millor, i altres més fluixetes.
T.P. N’hi ha que naixen més per signe polític que per tradició. A mi m’agrada parlar clar: tot això dels Països Catalans, a la Muixeranga no l’ajuda gaire. De moment, ja veurem si després, canvia. Té que madurar.
J.B. Un dia vam anar a actuar a Pego i em ve un i em diu jo sóc el mestre de la Muixeranga i sóc d’Esquerra Republicana. Jo li vaig dir: “ja l’has cagat. Tu ets el mestre de la Muixeranga de Pego i no ets de cap partit”. A Sueca, quan presentaren la Muixeranga els ho vaig dir en seguida, perquè ja eixiren amb l’estelada. “Però valtros esteu en València. I aquí s’ha de ser neutral i ha d’haver gent de tot”. Duraren dos anys: hi va haver el trencament i s’ha quedat en una colleta molt petita. Una vegada que vam actuar en el Correllengua, em va venir un que es queixava del discurs que feia un del Bloc i li vaig dir molt clar que “naltros hem vingut a actuar i este pot fer el discurs que vulga perquè està a casa seua”. Jo estic d’acord amb la idea, però no l’aprove per a la Muixeranga.
J.B. Quan se feren els estatuts de la Federació de Muixerangues i de seguida hi va haver embolics, perquè volien que totes les muixerangues tingueren un vot, totes igual, tan si érem les grans com una colla acaba de náixer. I vam haver de deixar clar quan una colla es pot considerar una muixeranga i quan es poden crear figures noves: cada colla que inventa una figura serà el nom que li pose la pròpia colla. Va costar. D’això fa vuit o deu anys.

Com beneficien els castells a les muixerangues actualment?
T.P. Les muixerangues veuen allò i els volen emular.
J.B. La competència és el que va fer pujar els castells. Si aquí, ara que tenim dues colles, es manté la competència, o amb la de Castelló, que ho està fent molt bé, pot beneficiar al conjunt de les muixerangues. Estos de Castelló per exemple, porten una línia d’assajos molt bona i potser d’aquí uns anys ens portem una sorpresa.
T.P. Mira si les muixerangues estan relacionades amb la Mare de Déu que els primers estatuts que férem eren de Dret Canònic. Després ja es van modificar. Primer els vaig canviar jo, perquè quan sortírem al 73 érem els Amics de la Muixeranga. Jo els vaig canviar per posar Muixeranga d’Algemesí, perquè imagina’t que ve un i registra amb aquest nom, fos la Nova o algú altre.

Quina és la figura que més us agrada a tots dos?
T.P. La Maria Alta era molt bonica, però ja no es fa gaire.
J.B. L’alta de sis, que és la més espectacular, o la Tomasina, que té molt de mèrit per la complexitat que té. Allà hi té d’haver molta compenetració entre els dosos.
T.P. El Joan és el meu mestre. El 2003 no hi havia ningú com ell, però això el vaig posar com a mestre.