Per sorpresa meva vaig trobar-me el proppassat dimecres 22 de setembre, en plenes festes de Santa Tecla, un escrit de l’històric casteller de la Colla Vella Guillem Bartolí en aquest web. L’article en qüestió era una recensió del meu llibre –bé, només d’una part molt breu– El Catllar, passió castellera: 250 anys de tradició (1770-2020), publicat per Cossetània i presentat el passat 21 d’agost al Catllar amb motiu de la Festa Major de la vila.

Les “matisacions” –com ha dit la Revista Castells a les xarxes– que Bartolí fa de la meva obra es redueixen únicament a una discrepància sobre un castell, carregat o no, descrit a una crònica de Ramon Roca i Vilà i analitzat entre les pàgines 51 i 56 del llibre. Com que el senyor Bartolí no ha comentat res més de les 208 pàgines del llibre, interpreto que, a excepció del tema en qüestió, el llibre haurà estat del seu grat, cosa que celebro.

Les nombroses inexactituds que Bartolí ha escrit m’obliguen a sortir en defensa del meu llibre i a rebatre les seves paraules. Pel respecte que li tinc, merescut després d’una trajectòria castellera tan notable durant dècades, no entraré a respondre les desqualificacions i em limitaré a disseccionar la seva recensió amb arguments, justament el punt que he trobat més a faltar en el seu escrit. Cada secció de l’article original de Bartolí, en negreta, apareix comentat a continuació.

Així doncs, com diria Carles Porta, “comencem”.

Primer que res, d’un castell que d’uns anys ençà se’n parla i s’escriu constantment, mai m’havien parlat els seus protagonistes o descendents d’aquest fet, i jo crec que això és bastant significatiu per tenir-ho en compte.

Quan Bartolí afirma que mai cap protagonista –o els seus descendents– havia parlat del 4de9 sense folre d’aquell 29 d’agost de 1881 al Catllar, s’oblida intencionadament del testimoni de Joan Farré i Guasch, Jan de la Casa Roja, del qual se’n parla al llibre. A l’article “Un penedesenc a segons d’un quatre de nou sense folre al segle passat”, publicat a Foc Nou l’any 1998, Pere Ferrando recull el testimoni del vendrellenc Salvador Sanabra, a qui el Jan va comentar-li que “en una ocasió, havia pujat de segons en un quatre de nou sense folre al Catllar” (Ferrando, 1998: 17). Si bé el testimoni no ens proporciona l’any ni el resultat del castell, ja ens informa de dos dels punts molt importants: el lloc i el castell.

L’autor a la pàgina 54 diu: “Lluís Solsona, amb avants passats castellers del Catllar, va ser el descobridor de la crònica de L’Opinió. En un principi no va donar el castell per carregat, però posteriorment el donà per vàlid”. Haig de dir que Lluís Solsona al seu llibre Geni casteller, publicat el 2010 a la pàgina 115 diu: “I tant que es va complir el programa, i amb escreix!. Un escreix d’intent de quatre de nou net quasi carregat”. Això és exactament el que diu; per tant, quan es busquen referències s’han de transcriure exactament com estan escrites perquè si no és així, no tenen cap valor.

Quan Bartolí cita la pàgina 110 del llibre Geni Casteller de Lluís Solsona, elideix el fet que el llibre és un recull d’articles del torrenc i que l’article en qüestió, titulat “Castells de nou a la Riera i al Catllar l’any 1881”, no va publicar-se el 2010, sinó el 1987 i a la revista Foc Nou. D’aquesta primera referència, on diu “intent de quatre de nou net quasi carregat” (Solsona, 2010: 115), en parlo al llibre dient que, com bé s’ha encarregat Bartolí de citar-me, “en un principi no va donar el castell per carregat” (Rovira, 2021: 54). Vint-i-tres anys després d’aquell article a Foc Nou, es publicà el recull d’articles Geni Casteller. Al prefaci del llibre –que, de ben segur el recensor es deu haver descuidat de comprovar perquè, de no ser així, ho hauria introduït al seu escrit–, Solsona diu –i cito íntegrament–, “el Catllar, d’on vam descobrir que, l’any 1881, s’hi va carregar el quatre de nou sense folre, que ‘cuando el anchaneta acababa de llegar á lo alto se derrumbó’” (Solsona, 2010: 16).

Com podrà comprendre el senyor Bartolí, l’escrit de Solsona al prefaci del seu llibre és posterior a l’article del 1987 a Foc Nou i, per tant, podrà coincidir amb mi que Lluís Solsona va canviar de parer en 23 anys, un període més que suficient per estudiar les fonts, comentar-ho amb més gent i canviar de postura.

De Pere Ferrando diu: “Per la seva banda, va dubtar en un inici si s’havia coronat o no, però posteriorment va considerar que el primer intent s’havia carregat”. Si el Pere es basa amb el que escriu en Ramon Roca (és l’única referència), no puc entendre la diferència que troba entre el primer i el segon, si diu ben clar que va passar el mateix. Jo crec que el Pere, fa servir en aquest tema més les emocions del cor que no pas el que li dicta el cap.

Del llibre Les meravelles del món casteller, de Xavier Brotons i Joan Beumala diu: “Afirmen que no hi ha prova definitiva per donar per carregat el primer intent de la Colla Nova; és a dir, que queda el dubte raonable de saber si el castell es va coronar o no, però no es pot afirmar amb certesa el primer extrem”. Brotons i Beumala són més discrets i almenys ho posen en dubte.

Quan Bartolí acusa Pere Ferrando de poc professional i d’irracional, menysté l’enorme tasca del vendrellenc. Aquells que el coneguem a ell i la seva producció sobre història dels castells, podrem coincidir que és dels estudiosos que menys partidismes té i que el seu mètode és dels millors que ens podem trobar en la castellística actual. Considerar que una persona que no té cap lligam amb la Colla Nova o amb la plaça del Catllar fa servir més les emocions del cor que les del cap, ho trobo, si més no, poc adequat cap a una persona que, objectivament, ha fet estudis de moltíssima qualitat durant tots aquests anys.

Bartolí lloa Brotons i Beumala perquè, com diria Ramon Roca, “no se metieron en Honduras”. La vessant que fan servir els dos autors és exactament la mateixa que la meva: la lingüística. Les conclusions a què van arribar, però, són diferents, tal com apareix al llibre. Si un servidor hagués volgut manipular les fonts al seu favor, com es pot deduir de la recensió de Bartolí, no hauria estat millor evitar les referències en contra de la meva tesi? Jo crec que sí, vaja. Si volem fer les coses bé, però, hem de ser al màxim objectius i coherents amb les nostres interpretacions i confrontar-ne les altres acadèmicament.

L’autor continua: “Malgrat que, historiogràficament, no es compte amb proves suficients per tancar el debat d’una manera definitiva, nosaltres som del parer que precisament l’anàlisi des d’una perspectiva lingüística permet apuntar a un castell carregat”. Com es pot comprovar, reconeix ben clarament que no hi ha proves suficients per assegurar res concret per donar-lo per bo, jo pregunto, com és que el dona per carregat? No és un contrasentit?.

Quan Bartolí m’acusa d’afirmar que està carregat sense proves, demostra no haver volgut comprendre els meus arguments. Evidentment, des d’un punt de vista documental purament històric –la crònica de Roca i el testimoni del Jan de la Casa Roja–, no es pot afirmar que es carregués el 4de9 sense folre al Catllar. És entrant en el terreny de la lingüística quan jo em baso per afirmar que sí que es va carregar. Si només disposem d’unes referències concretes –que ja en són més que de molts castells del segle xix–, cal analitzar-les fins al final. Al meu parer i emparant-me amb gramàtiques de la llengua, la construcció “cuando el anchaneta acababa de llegar á lo alto, se derrumbó” és clara. Si jo dic, per exemple, que “quan acabava d’arribar a casa, va començar a ploure”, lingüísticament parlant, jo no m’he mullat perquè quan ha començat a ploure jo ja era sota cobert. Fent el símil amb la crònica de Ramon Roca i Vilà, l’enxaneta ja havia arribat dalt de tot, la qual cosa vol dir que el castell està carregat, ara i abans. Una altra cosa és que tingués valor. I no en tenia cap ni un perquè, com bé coneix el senyor Bartolí, els castells carregats no tenien cap mena d’importància durant el període que ens encarreguem d’estudiar.

El més significatiu per mi va venir a l’hora de les preguntes del públic assistent i com que semblava que ningú volgués intervenir, vaig demanar la paraula per fer-los-hi una observació i és que del que explica a L’Opinió Ramon Roca, només s’agafi la primera part de l’explicació i no la segona que diu: “Probáronlo nuevamente i volvió otra vez al suelo”. Si el van tornar a provar vol dir que no l’havien fet; i si “cuando el anchaneta acababa de llegar a lo alto” es pot interpretar de diferent manera, “probáronlo nuevamente” només té una interpretació, que el primer no es va fer. Per això cap dels que el volen carregat, els interessa aquest final de la crònica. Amb tot, els que entenen de castells saben (o haurien de saber) que d’enxanetes que arriben al capdamunt del castell i no tenen temps de carregar-lo, a les places n’hi ha bastants.

Quan Bartolí se centra en la segona frase de Ramon Roca, se centra en una oració sense cap mena de misteri. “Probáronlo nuevamente y volvió otra vez al suelo” només pot llegir-se d’una manera. Ningú dubta que aquell dia van caure els dos 4de9sf. Absolutament ningú. El primer ha tingut debat, ja ho hem vist, però per a mi –amb la lectura lingüística– no en té gaire. El segon també en podria tindre, perquè en aquest cas no afirma que es carregués, només que va caure. Com que aquest segon intent no es pot donar per carregat sense entrar en el terreny de les suposicions, no ho he fet. No és que “cap dels que el volen carregat els interessa aquest final de la crònica”, senzillament és que no se’n pot treure res de res, més enllà que van tornar a intentar-lo i que va caure.

Però insisteixo: ningú discutirà que els dos castells van caure aquell dia i que, en aquell moment, no tenien cap mena de valor cap dels dos i que, per tant, era normal que no transcendissin als annals de la història com ho van fer els diversos pilars de 8, el 4de9 sense folre de la Vella de 1881 o el 5de9 amb folre de la Vella de 1883.

P.D. També cal valorar que Ramon Roca al donar tots els castells que es van fer aquell dia, el 4de9 sense folre ja no li posa. Un altre punt a tenir en compte.

És ben conegut que els castells carregats no tenien valor en anys pretèrits i, per aquest motiu, Ramon Roca no el compta com a castell fet al resum de la diada. Bartolí coneix perfectament aquesta tradició i ha estat una enorme sorpresa veure com un casteller amb tant coneixement de la història castellera s’equivoqui d’una manera tan evident. En l’actualitat, els castells carregats sí que es valoren i és des d’aquesta perspectiva actual que al llibre s’ha volgut reivindicar un castell que, en el seu context, no va tindre cap importància però que cal posar en valor més d’un segle després.

La meva sorpresa va venir quan aquesta observació tan concreta, cap dels tres filòlegs em van contestar, amb uns raonaments gens convincents. Tinc la seguretat que tant l’un com l’altra ho tenen claríssim i si la pregunta els hi hagués fet a soles després d’acabar la presentació, no me l’hagueren esquivat.

Quan Bartolí parla del torn de preguntes el dia de la presentació; de la taula estant, i d’acord amb el parer d’altra gent que era a la Raval del Catllar aquell dia, crec que tots tres ponents vam respondre la qüestió del senyor Bartolí argumentant-li la nostra versió dels fets, que no necessàriament ha de ser la mateixa ni ha de coincidir amb la seva. Després de la presentació, un servidor va seguir allà una estona i en cap moment Bartolí va reprendre el tema ni va mostrar-se descontent amb les respostes ofertes, ni en el moment de dedicar-li el llibre. Si un mes més tard considera que ha estat així, el convido a debatre-ho sempre que vulgui i espero que les meves explicacions el puguin convèncer.

Em va xocar la pàgina 51 on diu: “Per parlar de la festa major d’aquell any [es refereix al 1881] cal començar parlant de l’actuació que s’havia fet deu dies abans a Tarragona per Sant Magí (…) aquell 19 d’agost, la Vella va destacar per fer millor actuació que la colla rival (.…) un quatre de nou fet d’una manera particular (…). Las collas de xiquets de Valls portáronse muy bien, sobretodo la antigua o vieja que levantó en la plaza de las Coles la torre llamada de “cuatro pilars de nou”, sin segundos refuerzos” (Diario de Tarragona, 21 d’agost de1881).

A la pag. 52 diu: “Si la Vella va fer a Tarragona el castell –sense segons reforços– una tècnica que ha estat interpretada (qui ho interpreta?) com un folre extremadament reduït, compost segurament en exclusiva pels sectors més indispensables del segon pis”. Ja tornem amb les interpretacions, però si no hi ha –reforços als segons– deu voler dir que només hi ha la pinya. O les interpretacions alguns les fan segons de quina colla es tracta? No en tinc cap dubte que és així.

Està àmpliament documentat –per fonts orals i escrites– que el dia de la Mercè de 1881 la Colla Vella va completar, per primer cop a la història dels castells, el 4de9 sense folre. Si el dia 27 de setembre el Diario de Tarragona afirmava que la Colla Vella havia fet una “torre que no se había atrevido á levantar hasta la fecha”, aquest fet implica que el 4de9 “sin segundos refuerzos” del dia de Sant Magí –un mes abans– no era completament sense folre. D’aquí es treu la lectura que el folre del dia 19 d’agost encara havia hagut d’existir, encara que fos reduït a la mínima expressió. No va ser fins al dia 24 de setembre que es va completar el quatre de nou sense cap mena d’ajuda.

Per acabar, vull dir que encara que aquest 4de9sf sigui de la Colla Vella, la colla que en formo part i que fa 51 anys que defenso, no em crec que aquell castell fos fet –sin segundos refuerzos–, perquè no em crec moltes de les coses que es troben escrites encara que beneficiïn la meva colla, la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

Aquella generació que va viure bona part del segle XX i que n’havien sigut protagonistes, només parlaven del 3de9 amb sis homes al folre de la Colla Nova de Santa Tecla del 1881, del 4de9 sense folre de la Colla Vella del dia de la Mercè del mateix any i del 5de9 amb folre de la Colla Vella de Santa Úrsula del 1883. Tot aquest reguitzell de bestieses que d’uns anys ençà estan surtin, només són interpretacions i imaginacions interessades però de nul·la credibilitat.

Bartolí diu que no es creu alguns dels documents del segle xix casteller i està en el seu dret de fer-ho, encara que, documentalment, la informació hi sigui. No podem estar del tot segurs que aquells castells es fessin perquè, malauradament, les fonts encara són les que són. Ens les hem de creure fins a cert punt? Sí. Poden no ser del tot exactes? També. Cadascú és lliure de pensar el que vol i el món seria molt avorrit si tothom coincidís, però hem de treballar i donar versemblança a allò que tenim.

Voldria acabar, però, amb una reflexió. El temps ens ha rebatut moltes de les idees que teníem preconcebudes sobre el segle xix casteller. Si haguéssim de parlar amb un casteller de l’any 1980, per exemple, sobre la possibilitat de fer un 5de9 amb folre –castell fet al segle xix–, segurament i emparant-se en el seu sentit comú, ens hagués dit que era impossible. El temps ha anat tombant molts dels prejudicis que tenim cap als castellers del segle xix i l’experiència ens ha demostrat que aquelles cròniques de Ramon Roca a La Opinión no són tan errònies com ens podríem haver pensat als anys vuitanta quan Miquel Trenchs les va recollir a la Miscel·lània castellera. Proves contra sentiments, sempre cal fer cas a les proves, beneficiïn o no als interessos castellers de cadascú.

Referències:

Ferrando i Romeu, Pere (1998). “Un penedesenc a segons d’un quatre de nou sense folre al segle passat”. Foc Nou 58. Valls: Colla Joves Xiquets de Valls. p. 17-19.

Rovira i Miró, Joan (2021). El Catllar, passió castellera. 250 anys de tradició (1770-2020). Valls: Cossetània Edicions.

Solsona i Llorens, Lluís (1987). “Castells de nou a la Riera i al Catllar”. Foc Nou 19. Valls: Colla Joves Xiquets de Valls. p. 13. Recollit a (2010) Geni Casteller: Articles de recerca històrica castellera. Valls: Cossetània Edicions. p. 113-115.

—(2010). “Prefaci. Paraules de l’autor”. Geni Casteller: Articles de recerca històrica castellera. Valls: Cossetània Edicions. p. 15-16.