La penúltima frontera es va superar ara farà dos anys. El somiat 3de9 sense folre –tantes vegades imaginat en la retina dels castellers de tronc i dissenyat pels caps de colla de les punteres– es va plantar per partida doble en la que probablement va ser la diada de Santa Úrsula més apassionant de tots els temps. Va ser el fruit d’una cursa entre les dues colles dels Xiquets de Valls per arribar a una fita, que posa de manifest que, tot i algunes incerteses, el món casteller té encara pàgines brillants per escriure.

Efectivament, va ser una cursa. Els dos 3de9 sense folre vistos a la diada de Santa Úrsula de 2019, són conseqüència, en molt bona part, de la legítima i noble pugna de la Colla Vella i la Colla Joves per ser els primers en plantar el castell somiat… si més no, a l’Era moderna, ja que el debat sobre si el 3de9 limpio es va fer al segle XIX no ha estat resolt: algunes tesis ho confirmen i altres consideren que no hi ha prou indicis per certificar-ho.

Les dues fites de Santa Úrsula demostren que el 3de9sf pot ser real i factible si al darrere hi ha un minuciós i acurat pla de treball i unes colles amb els recursos necessaris per afrontar-s’hi a una empresa d’aquest nivell. La Colla Vella i la Colla Joves ho van certificar, després d’una temporada que, en bona part, van enfocar cap a aquest objectiu. Per primera vegada, el 3de9sf va ser objecte d’un treball degudament planificat i treballat amb el temps suficient per plantar-se a plaça sense la intenció de provar sort (com havia passat en altres ocasions), sinó de recollir els fruits conreats.

La feina feta tant al Portal Nou com al carrer d’en Gassó va tenir en el punt de mira el resultat del 2019, ja que totes dues colles volien plantar aquesta construcció en la darrera temporada, però també es va caracteritzar per la seva visió de futur. El 3de9sf ha arribat a tots dos locals per quedar-s’hi, com van subratllar els dos caps de colla en més d’una ocasió. Les rotacions de posicions, la presa de mides, els tempos del castell… l’intens assaig ha permès als castellers de totes dues colles iniciar una familiarització amb una construcció que fins ara formava part de la dimensió desconeguda. Com ha passat en altres construccions límit en els darrers anys (el 2de8sf en seria el millor exemple), la notable dedicació d’hores als locals i la llarga llista de notes en els quaderns mentals dels caps de colla suposen una sòlida inversió de futur. Si els responsables de la Vella i la Joves mantenen el cap fred i es refermen en les seves conviccions de la cultura d’assaig com a base de l’èxit, el 3de9sf pot tenir recorregut.

La diferència entre els 3de9sf del 2019 i de tots els intents anteriors no és només que en la darrera temporada se li va fer l’aleta per partida doble, sinó que el nivell d’estudi del castell i la dedicació realitzada no té comparació possible. Per a que un castell límit com aquest pugui tenir garanties d’èxit, el treball ha d’estar plantejat des de començament de temporada. L’any passat va ser (parcialment) així a totes dues colles i el 2020, amb l’agenda del Concurs condicionant els plans de les tres colles amb opcions de guanyar-lo, la cursa pot presentar una segona part.

Precisament, la cursa en sí és un altre dels elements que van afavorir que el 3de9sf fos plantat, i per partida doble, a la plaça del Blat. Entre Sant Fèlix i Santa Úrsula del 2019, l’esport nacional a Valls va esdevenir tertuliejar sobre el 3de9 sense folre. Als locals de la Vella i la Joves era crucial sospesar les evolucions de les respectives proves, però entre els seus castellers també resultava fonamental saber què feia l’altra colla. La rivalitat, un cop més, va ser decisiva per esperonar les colles en esmerçar-s’hi a arribar en les màximes condicions. No era una qüestió de precipitació, sinó d’intensificar la feina per a que el castell es presentés el 2019.

La Colla Joves va ser la primera en pitjar l’accelerador. Els bons resultats que oferien les proves d’estiu van obrir la porta als responsables tècnics a presentar-s’hi el 30 d’agost a Vilafranca amb el 3de9sf en l’agenda. En l’últim assaig abans de la cita vilafranquina, el dia 28, hi van posar l’aixecador i, tot i que a la descarregada la construcció es va situar al límit, la prova va dotar de moral a la colla i de convicció als responsables tècnics. Certament, al castell li faltava encara un pèl més d’assaig, tractant-se d’una estructura desconeguda per a tots els castellers que hi pujaven. Però els seus responsables van pensar cobrir les hores que hi mancaven amb la determinació d’un tronc amb garanties. No n’hi va haver prou.
La caiguda de Vilafranca va passar un excés de factura al carrer d’en Gassó, ja que va deixar fora d’assaig massa membres durant diverses setmanes. Tant és així que el mes de setembre –en què la colla no va fer cap castell de 9 a plaça– no es va poder treballar com hagués requerit i la (bona) feina es va concentrar a l’octubre. El resultat vist a plaça va avalar que el castell no va ser resultat d’un mes, sinó la collita d’un conreu llargament regat.

Per la seva part, la Colla Vella va fer un treball més constant a assaig. Els seus responsables tècnics hi van pensar (i planificar) des d’un bon inici, tot i que la feina específica va començar a implantar-se, de manera creixent, a l’estiu. L’encertada fórmula del cap de colla, Albert Martínez, de no limitar-se a un tronc únic i treballar diverses peces va resultar altament efectiva. El dirigent rosat ho va fer amb la intenció de disposar recursos si una caiguda prèvia (el 2de9 sense manilles, mai descarregat –i tampoc coronat per la Vella– era l’altre objectiu del tram final) generava baixes. Però, al mateix temps, ho va fer també per aprofundir en el coneixement de l’estructura. Les rotacions dels assaigs eren de castellers d’un mateix pis, però també entre peces que ballaven entre un pis i un altre, especialment el cas de Llàtzer Magrinyà basculant al terç i al quart.

Les proves de la Vella al Portal Nou van resultar estratosfèriques. Van començar posant dosos i ja el mes d’octubre van fer pujar l’enxaneta (sense aixecador) fins al pom, per a que el pilar de la dreta treballés amb el moviment i el pes sencer. La prova més contundent va ser la que van executar diumenge abans, en què van posar l’aixecador i l’enxaneta va arribar dalt. Si hi havia algú que encara tenia dubtes, allà li van marxar. Ara bé, a la descarregada d’aquella prova, l’estructura es va trencar (i va lesionar un quint), posant de manifest que la diferència en el 3de9sf ja no havia esdevingut entre carregar-lo o no, sinó entre fer l’aleta i baixar-hi els quints.

Les dinàmiques d’assaig i de treball de totes dues colles van protagonitzar un salt endavant respecte els anteriors cops que el 3de9sf havia estat assaltat a l’Era moderna, des que la Colla Joves ho va fer per primera vegada, a Vila-rodona, l’any 2000. Aquell 3 va ser conseqüència de l’evolució del domini parcial que la colla va exercir aquella temporada sobre el 4de9sf (un descarregat i cinc carregats). La necessitat d’anar més enllà va fer pensar en obrir la porta d’una construcció d’un nivell superior, però sense haver fet la inversió d’assaig i la planificació que hi requeria.

L’intent que els Castellers de Vilafranca van efectuar el 2005 va ser un dels més sòlids; el treball del seu full de ruta superava els intents anteriors. El cap de colla, Lluís Esclassans, hi va apostar de valent després de la Mercè, un cop per Sant Fèlix havien carregat la primera torre de 9 sense manilles. Els assaigs van oferir bones sensacions i la colla disposava d’un estol sòlid de recursos, però també hi van faltar algunes setmanes d’assaig per tal que la prova oferís garanties majors (va caure quan l’aixecador estava a punt d’entrar).

Després d’aquell seriós intent dels verds, el 3de9sf va desaparèixer de l’escena castellera, fins que la Colla Vella el va treure en la darrera ronda del Concurs del 2016. El nivell de les colles punteres havia evolucionat de manera evident i la cultura d’assaig havia imposat nous mètodes de treball notablement més efectius. Però, tot i així, el 3de9sf era més un recurs de darrera hora si es necessitava per guanyar el Concurs que un objectiu real. I com sempre que passa quan els recursos de darrera hora del Concurs resulten castells inèdits, la fita no va acabar d’arribar.

El 2018, el castell ja va estar més treballat i planificat. Just abans de Sant Fèlix, la Joves va fer el 3de8 net a assaig i la Vella va començar a sovintejar les proves damunt al peu fins arribar a posar dosos. Però tampoc no n’hi va haver prou.

En canvi, la dinàmica del 2019 va ser una altra. El castell ja tenia un pla convenientment dissenyat i preparat, que girava entorn la xarxa d’assaig com a eina fonamental, tal com han fet amb el 2de8sf. Sense el suport d’aquest dispositiu, les colles no haurien pogut realitzar el volum de proves que van dur a terme i l’atreviment que plantejaven en els seus respectius fulls de ruta a assaig. La xarxa va aportar seguretat i va facilitar donar gas i guanyar confiança en l’evolució de les proves.

Una de les dades que il·lustra la determinació d’aquesta eina és que la immensa majoria de les proves es van fer amb els segons damunt la pinya, fent desaparèixer els habituals castells nets amb els segons a terra. La Vella pràcticament ha eliminat el 3de8 net, com tampoc ja no fa el 2de7 net, mentre que la Joves encara va fer el 2019 algunes proves, però cada cop més residuals. La xarxa també permet apropar la fotografia de la prova final a la d’assaig.

Però, tot i la inversió notable en assaig, preparació i estudi que van fer totes dues colles, el 3de9sf es va quedar lluny de ser descarregat. El de la Colla Vella va caure just coronat, mentre que el de la Joves ho va fer també instants després de fer l’aleta, si bé el que van executar abans (el segon de la seva actuació) va ser de tots els intents de 3de9sf des de l’any 2000 el que va presentar més recorregut. El camí entre l’ascensió i el descens encara és llarg, però també és cert que fins no fa gaire regnava l’escepticisme total sobre les opcions d’èxit d’aquesta construcció. La feina ha demostrat que el 3de9sf era possible, si hi havia un acurat pla de treball per arribar-hi. Tots els fulls de ruta que acaben triomfant en la castellística actual passant per un mateix camí: la cultura d’assaig, amb tot el que suposa i implica. El camí continua…