Els castells són molt difícils. Ho demostra el que aquestes últimes setmanes s’ha vist a les places: grans colles que han vist com castells que fa dos anys feien sense immutar-se han tremolat molt i han fet que entre el públic s’hagin sentit alguns “ai, ai, ai…” perquè han fet patir. Els castells no són fàcils i, a més, no sempre la plaça fa justícia a què s’ha vist als assaigs. D’això, la història dels castells n’és plena, i a Vilafranca, dilluns en vam tenir un nou exemple amb el 3de9f dels verds, que va quedar en intent. Decepció per als mateixos Castellers de Vilafranca, i decepció general al món casteller, que tenia ganes de castell de 9.

No es pot negar que la colla arribava a la plaça amb el castell assajat. És evident. L’intent, però, ha obert un debat en les converses de cafè posteriors sobre si era o no convenient tirar el castell en l’actual context de represa, en què la prudència aconsella no córrer massa riscos. Els Castellers de Vilafranca han estat excepció de l’actitud general de les colles, que han optat per la prudència durant les setmanes que fa que dura el procés de retorn a la normalitat castellera, amb una obsessió per protegir la canalla, que necessita rodatge. No és una crítica, simplement és la constatació d’un fet. A Vilafranca han optat per accelerar el retorn a la normalitat i anar cremant etapes amb rapidesa, mentre les altres colles han treballat amb el fre de mà posat, en molts casos amb ambició als assaigs, però amb molta prudència a la plaça. És tan legítima una posició com l’altra, encara que algú pugui pensar que la diada de Tots Sants ha dictat sentència en aquest debat a favor de l’actitud més prudent. No fa ni un mes que es poden fer castells (i assajar-los) sense restriccions, amb plena normalitat. Al marge del 3de9f, l’actuació dels Castellers de Vilafranca per Tots Sants, és de traca i mocador en aquest context: 4de8a, tde8f i pilar de 6! La decepció del 3de9f és de les que espatllen l’alegria d’una diada, però no pot fer que es perdi la perspectiva de l’excel·lent actuació assolida, més enllà de l’estratègia que s’hagi adoptat que, en tot cas, ha donat els seus resultats.

Públic i camises. De les grans diades vistes fins ara ja en plena normalitat (Santa Teresa al Vendrell, Santa Úrsula a Valls, Tots Sants a Vilafranca…) es poden treure altres conclusions. La primera, el públic: Les places feien goig. Encara lluny de l’atapeïment de les grans diades prepandèmiques, el públic no ha fallat, tot i ser conscient del nivell de castells que es veurien a plaça. Però hi ha un aspecte que mereix encara més atenció: les camises. Les pinyes no s’han mostrat uniformes. Algunes pinyes feien més goig que altres en colles amb cens elevat de castellers. Els plans zenitals que s’han pogut veure per televisió no enganyen: Per Tots Sants, per exemple, la pinya verda, tot i ser suficient per als intents que hi va haver, queda lluny del potencial demostrat els últims anys en la mateixa diada. En altres colles, com els Castellers de Sants o els Capgrossos de Mataró, el volum de camises es veia baix. Això fa que ens hàgim de preguntar què caldrà fer els pròxims mesos per procurar que les camises tornin a sortir de l’armari. Els objectius ambiciosos de les grans colles no es poden assolir només amb el compromís dels nuclis durs, el dels malalts de castells. Cal el compromís d’una massa social molt més àmplia, que, per ara, no hem vist en tots els cordons.

Queden encara algunes diades per acabar de tancar la temporada i poder treure conclusions definitives d’aquest període: Vila-rodona, Tarragona, Terrassa… I, a més, algunes colles, les de Valls especialment, tindran temporada d’hivern, tot i que de baixa intensitat, per preparar el compromís de les Decennals. En aquest context, però, Tots Sants ha estat una mena de lliçó d’humilitat de la qual tothom n’hauria d’aprendre.