Quan a la tercera ronda del Concurs de Castells de Tarragona del 2018, els Castellers de Vilafranca desmuntaven el peu del 4de10 amb folre i manilles, la Tarraco Arena Plaça sencera, i també els castellers que ja estaven en la seva posició, no sabien què passava, per què un castell que semblava tenir bona mida tirava avall amb els quarts ja col·locats. Algú havia sortit corrent del lloc on era la canalla a buscar el cap de colla, Toni Bach. “Has de venir”, li va etzibar. Bach ja intuïa què passava: una de les peces clau del pom de dalt no volia pujar i el cap de colla inicia un diàleg amb la nena, que el convenç que no hi ha res a fer. Després, converses amb gent de la Tècnica i, finalment, renúncia dels Castellers de Vilafranca que, d’aquesta manera, confirmaven a la Colla Vella com a guanyadora del Concurs.
L’escena que explico és una de les seqüències impagables que conté el documental Tocant el cel, de la Xarxa Audiovisual Local, dirigit per Toni Comas i amb Jordi Sacristán com a productor executiu i que ha obtingut el Premi a la Millor Pel·lícula en la Secció Oficial Documentals a Competició de la primera edició del Festival Cinema Castells, celebrat a Terrassa aquest cap de setmana. Darrere d’un gran castell hi ha molta feina i desenes de decisions prèvies i quantes vegades, els qui veiem els castells des de la plaça, desconeixem les interioritats que acaben determinant una actuació.
El documental fa un seguiment de tota la temporada dels Castellers de Vilafranca i de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, en la cursa i el frec a frec que mantenen fins a arribar al Concurs de Castells que, després de deu edicions de domini penedesenc, tornava cap a Valls.
El documental conté altres escenes d’un gran valor per entendre aspectes que defineixen el món casteller, com la rivalitat o la competitivitat amb què les colles plantegen la seva activitat. Es mostra, per exemple, la discussió que el cap de colla de la Vella, Albert Martínez, manté amb gent del seu cercle de confiança per decidir el tercer castell de la diada de Sant Fèlix, que havia de servir per determinar el grau de la victòria de la Vella a la diada per excel·lència dels vilafranquins. Les imatges mostren una discussió franca i sincera i exemplifiquen també la solitud del cap de colla a l’hora de prendre la decisió final. Impagable.
I com aquestes dues escenes, moltes d’altres, moltes converses de pinya, amb els dos caps de colla com a principal centre d’atenció. Hi ha moltes peces audiovisuals que poden ajudar a entendre com és el món dels castells a neòfits, però aquest arriba al fons de moltes qüestions, mostra la realitat de conceptes com la rivalitat, la competitivitat, l’organització interna, el paper de la canalla o l’afany de superació. Fa explícits conceptes intangibles, molts dels quals formen part de la llista de tòpics que envolten el món casteller; mostra en brut moments que són inaccessibles per al gran públic i, fins i tot, per a molts castellers de base. Aquest és, justament, el gran valor del documental, el fet de mostrar en imatges detalls que en d’altres treballs es relaten amb paraules o testimonis, que també tenen molt de valor, però que no són el mateix que poder-los viure des de la mirada d’una càmera.
L’espectador se situa enmig de les converses, de les discussions i dels comentaris que acaben decidint una diada. Aquesta és una de les grans aportacions del documental de Sacristán i Comas, més enllà de la seva molt bona factura tècnica i estètica. Cal destacar, en aquest sentit, la generositat dels protagonistes, l’haver permès ser filmats en moments d’una gran tensió ambiental.
Un té la sensació que aquest documental podria tenir molt més recorregut del que ha tingut. És una joia entre les produccions audiovisuals sobre castells, que el Festival Cinema i Castells, proposta incipient d’aquesta revista, vol ajudar a posar en valor.
Per cert, quan es mirin Tocant el cel, si no ho han fet, esperin fins al final, quan els crèdits s’acabin. Perquè hi ha una petita escena final, a manera gairebé de bonus-track, que també val molt la pena. Perquè hi ha rivalitat, sí, però també respecte i admiració mútues.
