La Trobada Castellera de les Decennals va ser un fracàs per a alguns, i un èxit per a uns altres. Fracàs perquè només hi havia 28 colles. Èxit perquè, caram, hi havia 28 colles. Fracàs perquè els uns, vist el que es va veure, poden dir “Veus, com teníem raó?”, i èxit, perquè els altres, vist el que es va veure, també poden dir “Veus, com teníem raó?”. És allò de veure l’ampolla mig plena o veure-la mig buida, o allò altre d’interpretar la realitat en base al que es pensa o a les raons de cadascú.

El que no es pot negar és que la trobada va ser un clar reflex de com està el món casteller a aquestes alçades de l’any. Ho deia l’organització, en nota oficial, i no li faltava raó. Del centenar de colles, més de vuitanta havien confirmat al desembre que vindrien, abans que l’òmicron tornés a posar la por al cos de tothom. Al final, van fer cap a Valls 28 colles (dues de les quals en formació, que és convenient remarcar). D’aquestes, sis van fer castells, i la resta, pilars. Algunes van venir verges d’assaig. D’altres van actuar amb poc més de dues setmanes de proves als locals. Va haver-hi colles que van haver d’improvisar estructures i pilars per baixes d’última hora per positius en tests d’antígens…

I les que no van venir no ho van fer perquè van optar per no forçar la màquina a les seves entitats, que el que importa és preparar bé l’inici de la temporada i hi ha molta sensibilitat en la qüestió de la seguretat.

De castellers de colles absents, se’n van veure alguns entre el públic, especialment de poblacions de la Zona Tradicional, lamentant que la seva colla no hagués vingut a Valls. I de castellers de colles presents (vallenques, fins i tot) moltes camises es van quedar a l’armari, pensant que ara encara no toca.

En això de la Covid, no hi ha unanimitat social i tal com es fan les coses i es transmeten els missatges des de l’autoritat competent, ara per ara es genera més desconcert que no pas confiança. I, és clar, el món dels castells no deixa de ser un reflex de la societat. A més, els castellers tenien tan assumit que la seva activitat seria l’última en recuperar una certa normalitat (per allò del contacte físic i les distàncies), que a molts els costa acceptar que això de la represa sigui més un procés, que no pas un interruptor que haguem d’esperar per encendre un dia i una hora concreta. I que aquest procés, per l’experiència que anem tenint des del mes de juny passat, va demostrant que, si es fan les coses bé, fer castells és més segur del que es podia intuir en un principi.

Podem entendre la trobada com un pas més d’aquest procés, en què cadascú va adoptar legítimament les decisions que més li convenien en funció de la seva realitat o, si es vol, de la pròpia coherència amb com s’ha volgut o pogut afrontar la Covid dins la colla. I aquestes decisions, en alguns casos (no cal amagar-ho) han generat controvèrsies internes, normals si acceptem que en això de la Covid hi ha molts punts de vista de com cal afrontar-lo en aquest moment en què ens trobem, i diferències de criteri importants al si de la Comissió Xiquets de Valls, organitzadora de l’acte, que ha fet recuperar baixes passions de les que sovint s’alimenta la rivalitat vallenca. El temps dirà si aquests debats interns tenen conseqüències.

El que li cal al món casteller és recuperar la normalitat, avançar en la represa. La Trobada de les Decennals ha evidenciat que hi ha ritmes diversos, tots respectables. Però, en el fons, el que interessa és que s’arribi a la primavera amb un escenari que permeti pensar que podrem afrontar una temporada normal, en què la lluita al si de cada entitat sigui recuperar efectius i treballar per anar recuperant a poc a poc el nivell. Aquest serà un altre procés, que és el que tots esperem, farts de provisionalitat.

Articles relacionats
Castells de 7 i pilars en la Trobada de colles de les Decennals (30 de gener de 2022)