Aquest article a l’espai del CEPAC reflexiona sobre els riscos i les resiliències que el món casteller ha encarat en dues temporades insòlites. Els efectes de la pandèmia marquen ara els nous reptes de la represa: gestionar els passos per a la recuperació del nivell casteller i tornar a situar les colles castelleres com a espais de vincle social per a tantes persones, dos elements que han permès transitar amb més fortalesa per aquesta etapa.

FRANCESC VALLS FONAYET, PROFESSOR A LA URV I LA UOC

L’arrencada de la temporada 2022 és la que més expectatives ha generat en la història recent dels castells. Després de dos anys d’aturada gairebé absoluta (i, tot i això, vam veure un castell de 9), el calendari del 2022 ja s’assimila al d’una temporada convencional. Aquesta represa ens ha permès passar de les especulacions a les primeres certeses sobre moltes de les preguntes que ens fèiem. “Com haurà afectat a cada colla l’aturada per la pandèmia? Com hauran preparat el relleu de la canalla? Quant de temps costarà recuperar els castells que havíem vist? Fins quin punt els castellers mantindran el nivell de compromís dels anys anteriors?”.

A l’hora de plantejar hipòtesis, trobàvem a faltar antecedents que ens servissin de referència. És cert que, amb més de 200 anys d’història, el món casteller ha afrontat diversos períodes crítics. L’arribada de la fil·loxera, l’emigració del camp i l’aparició de nous models d’oci (com les entitats esportives o la música) van accelerar el final de la primera època d’or, mentre que la Guerra Civil va aturar l’activitat castellera i va imposar una represa amb fusions forçades entre colles. No obstant, el context d’aquelles experiències és tan llunyà des d’un punt de vista temporal i social que de poca cosa ens servien a l’hora de planificar com hauria de ser la reactivació.

El que hem pogut constatar d’entrada és que la pandèmia ha tingut uns costos per a l’activitat castellera, assumits i esperats per tothom des que ens vam adonar que la cosa anava per llarg.

El nivell casteller durant aquest primer tram de la temporada 2022 ha reculat a estàndards de fa més de 10 anys (taula 1), concretament de finals de la dècada de 1990 (llavors amb una trentena menys de colles castelleres). Paral·lelament, el volum de castellers a plaça no sempre ha estat el desitjable (tot i que aquest és un debat permanent al món casteller). També comencem a veure que a diverses colles que ja venien tocades, la pandèmia els ha donat un cop possiblement definitiu per a la seva continuïtat. El balanç de danys era esperat per la magnitud del sotrac i perquè les colles ja es trobaven en un màxim nivell d’exigència: el quinquenni previ a la pandèmia la majoria hi havien completat les seves millors actuacions.

La durada d’aquesta etapa i la incertesa sobre la data de retorn han estat una llosa que ha dificultat la gestió del mentrestant. Volíem creure en una pausa de poques setmanes que ha acabat sent de dues temporades gairebé senceres. Per tant, la gent s’ha anat habituant a viure sense anar a fer castells i ara el retorn a l’antiga rutina possiblement serà més calmat i progressiu del que els equips tècnics voldrien. D’això en són protagonistes tant els castellers més actius (que van descobrir un temps lliure que fins ara dedicaven gairebé exclusivament als castells) com també els ocasionals (que amb aquesta ruptura potser s’hauran desvinculat definitivament de les seves colles). A falta d’actuacions i assaigs, i coneixedores del risc que tot això suposa en una activitat que exigeix tant compromís, les colles van mirar de garantir almenys una certa activitat social que les servís per sentir-se vives i per mantenir el vincle col·lectiu. A més, aquesta etapa ha estat tan llarga que tard o d’hora ha enganxat a la majoria de colles en el procés de renovació dels càrrecs de junta i tècnica, un pas ja de per sí complicat en condicions normals.

Les complicacions apareixien a cada nou pas. Durant les finestres disponibles entre onada i onada, les colles van planificar els primers assaigs amb restriccions. Algunes d’aquestes restriccions (com l’ús de la mascareta i el temps màxim per a cada prova) tenen un baix impacte en els castells tal com els entenem. En canvi, també es va haver d’imposar un límit de castellers a cada assaig i, per tant, per tornar aviat a l’activitat es va sacrificar un dels principis fonamentals d’aquest món: que a un castell tothom hi té cabuda.

D’altra banda, hi havia ganes d’escenificar la represa amb un ritual de pas: un primer assaig multitudinari de retorn a la normalitat que servís de catarsi col·lectiva. No va poder ser. Els assaigs i les actuacions s’han anat recuperant a batzegades i sense una línia reconeixible, homologable i consensuada entre les colles.

Finalment, tampoc ha facilitat les coses que el retorn sigui a un nivell inferior al que hi havia en tancar el 2019. Els grans reptes afavoreixen majors mobilitzacions i, en canvi, els primers mesos del 2022 s’han hagut de dedicar a una feina de base més sacrificada. No obstant, aquest reinici des de baix també tindrà un costat positiu: permetrà acumular progressives victòries morals amb la recuperació de cada antic/nou castell, tal com ja es va viure a la dècada de 1990 amb el cicle fins a cert punt repetitiu de la millor actuació de la història.

Taula 1. Castells descarregats, per grups de nivell. Anys 2012 a 2022 (fins el dia 10 de juliol de cada any)

Font: Elaboració pròpia a partir de la Base de dades castellera: https://castellscat.cat/ca/base-de-dades

Anem ara a l’altre costat de la balança, perquè també hi ha hagut fortaleses. En primer lloc, passats els primers mesos de la temporada 2022 i ja amb diversos castells de 8 i de 9 descarregats, el món casteller ha agafat confiança. Que puguem veure el got mig ple, malgrat la reculada objectiva i la constatació que algunes colles ho passaran malament, s’entén perquè som conscients dels riscos que havien entrat en joc amb aquesta pandèmia i, alhora, perquè coneixem el potencial de les colles, demostrat a bastament en el passat. Des de les ciències socials es coneix que les persones definim la nostra realitat en funció del que veiem al nostre voltant i de la trajectòria que ens ha dut fins aquí. Per això, la percepció subjectiva que tenim davant d’una mateixa realitat objectiva pot ser diversa o fins i tot divergent. Aplicat al món casteller això es tradueix així: dos anys sense castells han fet que tornéssim a valorar allò que teníem.

D’altra banda, una pandèmia mai arriba en bon moment, però si en algun període de la seva història el món casteller ha tingut defenses davant d’una crisi d’aquesta magnitud és ara. Des d’un punt de vista tècnic, perquè l’empenta i el bagatge acumulat han permès que, de seguida que s’ha pogut, s’hagin tornat a veure grans castells. Des d’un punt de vista social, perquè mai hi havia hagut tantes colles i tantes persones (tan diferents) dedicant el seu temps als castells. Per a moltes persones els castells són la cosa més important entre les coses menys importants de la vida i, quan ja s’ha pogut, han respost a la crida de les seves colles per retornar a l’activitat.

Hi ha hagut altres factors que han suposat un avantatge. A un nivell pragmàtic, per fer castells no hi ha gaires barreres materials (possiblement les barreres simbòliques siguin força més rellevants, però això ja és un altre tema d’estudi). Són una activitat amb un baix cost econòmic i que, en contrapartida, permet al casteller tenir un rol protagonista i no només com a espectador o usuari (un rol inherent a altres opcions d’oci), permet relacionar-se fàcilment amb altres persones i conèixer de prop tradicions i municipis d’arreu del país. Aquestes qüestions són prou rellevants davant d’una crisi que no només ha estat sanitària sinó també socioeconòmica i en què moltes llars han hagut d’adaptar les seves formes de consum i d’ús del temps lliure. La distribució geogràfica també s’ha reiterat com un factor beneficiós. Fora de la zona tradicional, els castells s’ha expandit principalment entre l’extensa xarxa de ciutats mitjanes de Catalunya, que són el motor de l’associacionisme del país, suficientment grans per permetre el creixement de les colles i suficientment petites per afavorir el sentiment de pertinença a una comunitat.

De cara al futur, la consolidació de la represa passarà per identificar i saber gestionar els múltiples factors que han entrat en joc. Hi ha hagut un retrocés lògic en el nivell casteller i cada vegada és més evident que a totes les colles hi ha castellers que han entrat al 2022 més desconnectats del que ho estaven el 2019. Per tant, mentre que les estratègies de captació sembla que continuen sent efectives i es manté l’entrada de nous membres, les de fidelització seran cada vegada més necessàries. Les colles hauran de començar a compaginar la necessitat d’un creixement sostingut des de la base, amb la necessitat de poder oferir alegries i èxits al seu entorn. També hauran de començar a gestionar de nou la pressió (que ha donat dos anys de treva) a mesura que arribin les setmanes més intenses del calendari casteller, que els nous reptes siguin cada més difícils i que arribin les primeres decepcions. Finalment, la pandèmia i l’evolució actual del cost de la vida han accelerat els canvis en les formes de relacionar-nos, de consumir i d’ocupar el temps lliure (uns aspectes clau en l’àmbit casteller) i en aquest context d’incerteses constants és on el món casteller ha de trobar de nou el seu lloc.