Als clàssics i eterns debats del món casteller (nombre de cordons necessaris per fer determinats castells, mínim exigible per sortir a plaça, durada de les actuacions…) enguany se n’ha afegit un altre, no menys important: exhibicions al migdia o a la tarda, especialment durant els mesos d’estiu. L’onada de calor d’aquest 2022, sumada a la transcendència del canvi climàtic i l’evidència que la majoria de diades que se celebren al migdia no tenen gairebé públic, ha posat damunt la taula el debat sobre la conveniència de prioritzar les actuacions en horaris de menys calor o, si més no, menor afectació solar.

La llista d’exemples de places buides amb actuacions al migdia és extensa. Tant hi fa que siguin punts neuràlgics de la Zona Tradicional com poblacions neòfites en matèria castellera: en les exhibicions que s’estan celebrant en les hores de màxima intensitat solar acostuma a haver-hi més castellers que públic i el poc que n’hi ha, està refugiat sota els arbres o qualsevol altre element d’ombra.

Ahir es va veure a Llorenç del Penedès, la setmana passada al Clot, en fa tres a Llavaneres i a Calafell… Altres actuacions de primer nivell (Sant Joan a Valls, Festa Major de Terrassa…) aguanten la primera ronda amb notable presència a plaça, però a partir de la segona, la superfície sota el sol –i, per tant, al costat de les colles– comença a quedar cada cop més deserta. És difícil trobar excepcions i aquestes, probablement, es limiten a diades marcades en vermell en el calendari tradicional, com la Bisbal, l’Arboç i, sobretot, Sant Fèlix.

Per contra –i no és novetat–, les actuacions que opten per horaris de tarda i vespre mostren un aspecte ben diferent. El cas de Vilanova –una Festa Major que ha sabut trobar l’equilibri just entre una actuació de primer nivell i els actes tradicionals que no hi interfereixen– ho explicita amb claredat. Però n’hi ha d’altres que, sense un cartell com el vilanoví, també aconsegueixen reunir un nombre proporcional d’espectadors superior a les que opten per la fórmula del migdia: des de la del Pla de la Seu a Tarragona, fins la Diada d’Estiu de Sants, entre moltes altres.

El debat sobre els horaris de les actuacions a l’estiu no és nou, però enguany, amb la calor, ha pres major dimensió. A la manca de públic, s’hi afegeix que les condicions en les quals els castellers han de dur a terme les construccions no són les més idònies per a la pràctica d’una activitat amb un elevat component físic com aquesta. Tot i que la temperatura entre la 1 del migdia i les 7 de la tarda pugui variar escassament, la sensació tèrmica sota el sol pot augmentar entre 8 i 10 graus, segons la intensitat de la calor. Quan els organismes sanitaris recomanen a la gent que en les onades de calor no dugui a terme exercicis als migdies, no sembla gaire raonable que els castells en restin al marge.

Amb tots aquests elements fa difícil comprendre que hi hagi actuacions que es mantinguin inexorablement en els migdies de juliol i agost. Especialment, quan es tracta d’exhibicions que no estan emmarcades en una litúrgia de sòlida tradició de marcs festius més amplis, com seria el cas del mateix Sant Fèlix. Efectivament, l’actuació del 30 d’agost a Vilafranca resulta impensable, per molts motius, canviar-la d’hora o, menys encara, de dia. Però no és el cas de moltes altres exhibicions que es mantenen intactes sota el sol del migdia de diumenge i que, perfectament podrien encabir-se en altres horaris del cap de setmana, en benefici dels castellers i del públic.

Que algunes d’aquestes actuacions sempre en s’hagin celebrat al migdia no és motiu per a mantenir-les intactes en l’agenda. En primer lloc, perquè convindria relativitzar aquest sempre (una trentena d’anys d’història no resulta un argument indestructible) i en segon, perquè un dels elements que han assegurat que els castells hagin pogut mantenir la seva capacitat de seducció sociocultural és que han sabut evolucionar de manera paral·lela a com ho ha fet la societat. Fa vint anys ningú s’hagués imaginat que la canalla acabaria pujant amb casc, mentre que ara és impensable que es pugui fer d’una altra manera. Ara bé, també és cert que hi va haver de passar una tragèdia per a canviar el marc mental dels qui s’hi resistien als canvis.