He estat d’enxaneta a terç, de responsable de comunicació a cap de gralles, de cronista castellera a baixa per maternitat i ara, mare de canalla tribunera, bastant tribunera. Beneït sigui el món casteller com a mare de canalla. A caus i esplais deixes els infants amb una colla de joves entregats perquè te’ls asilvestrin unes quantes setmanes; ja està bé, però als castells aquells mateixos joves entregats et posen la canalla a 8 metres d’alçària … prenguem aire, que són 8 metres d’alçària, però realment admiro tot aquest jovent imprescindible que carrega d’amor, experiències i aprenentatges els nostres infants, sovint amb molt més criteri que una colla de mares patidores.

Hi ha tota una cultura castellera dins la colla que es dona per feta. Quan hi ets dins la vas adquirint per contacte, però les famílies de canalla viuen en un espècie de llimbs entre el que intueixen, el que senten de resquitllada i el que bonament expliquen els petits. Molta sort, enmig de l’allau informativa persecutòria que a dia d’avui rebem les famílies entorn als moviments dels nostres infants. A mig camí entre l’activitat extraescolar, La Famiglia i la secta que ja coneixes veus els teus petits que s’hi van aficionant. D’entrada s’aficionen més a l’adrenalina i a la companyia que no pas als castells en si, ja que no tenen la més remota idea d’on pugen i de quina transcendència té. Però ells hi pugen i reben eufòricament les felicitacions en baixar. A casa queden les plorades de nervis continguts abans i després de cada actuació… que no fotem, per algun lloc ha de sortir la tensió sostinguda hores i hores, i no serà a la colla amb hurres tothora.

I, entre hurres, hores infinites. D’assaig i d’actuació. Que a dos quarts acaba l’assaig de canalla però que si arribes en punt farà alguna prova més i espera que fem l’última i potser puja. La mestra de P5 diu que tot bé, que si ell és feliç, un d’endormiscat entre 25 no va malament del tot, doncs seguim. Escolta, me’l pugeu a casa en acabar. Que si els assaigs ja s’intuïen avorrits, pels qui no som ni resta de la pinya són duríssims. I hi posem ganes eh, ara he muntat una sortida de famílies de canalla a Sant Fèlix per veure castells de gamma extra i generar una mica de pastanaga col·lectiva. Potser després de 5 hores al sol d’aquest agost de calor infame les nostres actuacions de 2 horetes de primavera ens resultaran més passables, però ei parlem-ne, que aguantar una actuació castellera dempeus sota la calor és senzillament i plana avorridíssim, i encara que des dels annals de la tradició bicentenària fem la vista grossa, ho segueix sent i la gent va marxant cap a casona. Sigui dit de pas que som dels promotors de les actuacions de tarda… alerta vellacus, bona idea des de la zona no tradicional!

I que sí, que em podria enfaixar i donar pit i calla que encara faria de crossa del folre. Però goita, és que no en tinc ganes; ara per ara sóc mare de canalla i molt n’hi ha.

I ho dic des de la més absoluta addicció i passió per la secta castellera.