El 16 de novembre de 2010, l’assemblea de la Unesco, reunida a Nairobi (Kènia) va aprovar que els castells entressin en la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Va ser la culminació d’una iniciativa impulsada quatre anys enrere per la Revista Castells, que va aconseguir sumar esforços, sensibilitats i suports diversos i transversals.
L’any 2005, la Patum va ser la primera manifestació de la cultura popular catalana que va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. Aquest èxit de la festa de Berga va animar la Revista Castells, fundada un any abans, a promoure una campanya per a que els castells seguissin el mateix camí. El 2006, la Revista va iniciar els primers passos en aquest sentit i va sumar esforços amb el Centre Unesco a Catalunya, dirigit per Lluís García Petit. L’any següent, durant la primera edició de la Nit de Castells, la proposta es va presentar en públic i es va constituir la comissió que treballaria en aquesta orientació, integrada pel Departament de Cultura de la Generalitat, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, el Centre Unesco a Catalunya i la mateixa Revista Castells.
Per arribar al seu objectiu, la campanya necessitava realitzar diversos passos i, sobretot, assolir suports que fossin el més plurals i transversals possibles, no únicament de dins del món casteller, sinó també del conjunt del país i de l’Estat, que era qui havia de presentar la candidatura. El primer cim va ser aconseguir el suport per unanimitat de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya. El 17 d’abril de 2008, el president del Parlament, Ernest Benach, va llegir la declaració a l’hemicicle, signada per tots els grups parlamentaris, de suport a la candidatura i que apuntava que “els castells han esdevingut així un fenomen singular a nivell mundial, un referent simbòlic de la cultura catalana al món, sòlidament arrelat a la societat, culturalment transcendent i, a la vegada, un fenomen plàstic d’una gran bellesa que transmet emoció”.
El suport unànime del Parlament reflectia el reconeixement que la societat catalana mostrava als castells com una manifestació activa i atractiva i que responia a l’estudi – en questa que l’aleshores Centre de Cultura Popular i Tradicional de Catalunya–dirigit per Ramon Fondevila i depenent de la Generalitat– havia elaborat l’any abans, a partir 0una àmplia mostra sociològica, i que determinava que un 93% de la societat catalana veia el castells en termes positius. Cal recordar que feia només un any del trist accident de Les Santes.
El següent pas va ser obtenir el suport del Ministeri de Cultura, ja que havia de ser aquest organisme qui presentés i defensés la candidatura davant la Unesco. La ministra d’aleshores era Ángeles González – Sinde, en l’últim Govern de Rodríguez Zapatero, que va facilitar que el dossier tingués recorregut. El setembre del 2009, la candidatura es va presentar a la seu de la Unesco, a París, i aquest organisme es va comprometre a portar la proposta a las seva assemblea general, però la del 2010, ja que per a la d’aquell any ja no donava temps.
Aquells catorze mesos van donar marge per a elaborar un complet dossier, que va incloure un llibre i un vídeo de presentació per a l’ocasió. També va permetre que la iniciativa calés en el món casteller: les colles es van fer seva la candidatura i van incorporar el logo elaborat per l’agència Hydra Media per a l’ocasió com un distintiu corporatiu propi. Diplomàticament, el Departament de Cultura, amb Joan Manuel Tresserras de conseller, també va abocar esforços per facilitar el camí i intensificar relacions institucionals, tant a nivell nacional com internacional.
L’assemblea de la Unesco a Nairobi, el novembre de 2010, va ser el marc de presentació i defensa de la candidatura. Ja els dies abans es respirava un ambient de confiança, atès que els passadissos de l’organisme havien certificat la validesa de la proposta. L’únic sobresalt va ser el mateix dia 16 al matí, quan un grup blavero valencianista va presentar una esmena que indicava que els castells eren “un perill” per a la canalla. La metralla no va prosperar i l’assemblea de la Unesco va validar per unanimitat la proposta.
La proclamació va tenir un ampli ressò a Catalunya i també a la resta de l’Estat. Valls –que es trobava a les portes de les Decennals i amb l’aleshores alcalde, Albert Batet– va saber capitalitzar la fita i va programar una festa, amb la participació de les dues colles a la mateixa plaça del Blat a la tarda del 16 de novembre, just en el moment que per a les pantalles s’emetia el senyal de TV3 connectat amb la capital de Kènia. També hi va haver actes institucionals de reconeixement a Tarragona, Vilafranca i Sabadell i el món casteller ho va celebrar dissabte següent a l’antiga fàbrica Damm, amb una festa i concert. L’endemà, la Dada dels Minyons –on es tornava a veure un castell de 10, després de quatre anys d’absència arreu de les places– també va escenificar la fita assolida.
