Just a les portes de la Fira de Santa Teresa del Vendrell, l’històric membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i ex-cap de colla Guillem Bartolí va publicar a la Revista Castells un article d’opinió (Opinió: què pot més, l’honestedat o la covardia?) al voltant de la posició que adopten els cronistes castellers davant un castell polèmic alhora de dilucidar si aquest ha estat o no carregat. Una situació –la dels castells controvertits– de la qual mai no ens podrem deslliurar, però que –i amb això subscric les seves paraules– cada cop n’haurien de ser menys, donada la gran quantitat de mitjans tecnològics que tenim al nostre abast per esvair dubtes. Uns dubtes que si es produeixen, la colla protagonista faria be de no posicionar-se fins haver consultat aquests documents gràfics amb exhaustivitat, i fer-ho des de la reflexió, amb serenor i, també, amb l’honestedat que reivindica Bartolí. Penso que, si és el cas, no és necessari decidir-ho a peu de plaça si del que tracta és tenir  temps per prendre la decisió. Per que, al cap i a la fi, sempre qui determina si un castell és carregat o no és la pròpia colla implicada. I ningú més.

El referent de les bases del Concurs. Certament, el referent que tots tenim al cap alhora de discernir en quin moment es pot considerar una construcció com a carregada són les bases del Concurs de Castells de Tarragona. Unes bases –les actuals– fruit de molts i molts anys d’aportacions, d’adaptacions a les realitats, i també d’errades i posteriors rectificacions que ens han portat a una complexa normativa que tothom pot consultar les 24 hores del dia, els 365 dies a l’any a la pàgina oficial del Concurs (www.concursdecastells.cat) a la pestanya Normativa, a l’apartat Protocol de plaça, capítol núm III, on es distingeix el carregament segons la tipologia de la construcció (pilars, castells simples, de cinc, de set, de nou, amb agulla i aixecats per sota).

La darrera aportació del Concurs sobre aquest moment tan delicat com és el coronament d’una construcció fou en la edició del 2016, quan a l’esmentat Protocol de plaça es va introduir el capítol numero VIII, que concreta en quina posició havien d’estar els components del troc de la construcció en el moment que aquesta es trencava. Tot plegat –junt amb les noves tecnologies– són eines per intentar deixar el nombre de castells polèmics a la mínima expressió. Al Concurs, però també a les places, perquè tota aquesta normativa no és res més que el reflex d’allò que tothom té interioritzat quan veu castells arreu. En aquest sentit, no conec ningú que hagi mostrat públicament la disconformitat en algun apartat d’aquest capítol concret de la normativa.

Com he dit, hem arribat aquí gràcies a l’esforç de molts anys d’anar introduint millores en les normes. L’article de Bartolí situa el Concurs del 1980 com un dels moments més importants en la regulació d’aquest instant tan delicat en el bastiment dels castells. Un salt endavant motivat per “trapelleries” o “picardies” –segons les seves paraules– de la canalla dels Nens del Vendrell a la dècada dels 70, que feien l’aleta just quan posaven el primer peu damunt del dos pel qual havien pujat, i després la tornaven a fer quan s’havien encavalcat. Però si el castell queia abans, com que ja havien fet l’aleta, castell carregat. I tot això, seguint les ordres dels dirigents de la colla.

Aquesta part de l’article de Bartolí em va despertar la curiositat en la meva doble condició de membre del Jurat i seguidor dels Nens del Vendrell. Així, doncs, i per aquest ordre, m’he volgut documentar sobre el tema. I això és el que he trobat per compartir amb els amables lectors.

L’evolució d’allò que es considera un castell carregat segons els concursos. De tots és sabut que el primer Concurs de Castells de Tarragona es va celebrar fa justament 90 anys, el 1932. Sortosament, es conserven les bases d’aquesta primera convocatòria. Pel tema que ens ocupa, llegim el cinquè punt: “S’entendrà fet un castell en el moment que la enxaneta fassi amb la mà el senyal d’aleta, en quin moment una senyal marcarà el màxim de punts guanyats per el castell”. I, a continuació, al sisè punt, es determina que “es perderà la quarta part dels punts concedits per un castell si aquest després de fet, queia en esser descarregat”. Com veiem, l’aleta ho era tot per considerar una construcció carregada…

L’any següent, 1933, es va celebrar el segon Concurs, del qual també tenim la sort de poder consultar les bases. En aquestes no es fa cap menció de la valoració dels castells carregats envers als descarregats; dit d’una altra manera: tenia el mateix valor un castell carregat que un de descarregat. D’aquesta manera, es va suprimir l’apartat dedicat al coronament del castell, malgrat que aquest moment era important, ja que, segons el quart punt, “en el cas de caure un castell abans de fer l’aleta la colla el podrà repetir”.

Malauradament, no hem pogut localitzar les bases que van regir els concursos del 1952, 1954 i 1956. Però sí el del 1970, el conegut com el Concurs del segle per la gran expectació creada a l’entorn del duel entre els Nens del Vendrell i la Colla Vella de Valls. Al punt numero cinc diu, textualment: “Es considerarà carregat el castell quan l’enxaneta, degudament col·locat sobre l’aixecador, farà l’aleta; si no la fa en el seu precís moment hi haurà un descompte de 2 punts. En els ‘pilars’ es considerarà ben col·locat l’enxaneta i per tant carregat el castell, quan farà l’aleta tot deixant anar lliures ambdues mans.” El text, com acabem de veure, fa ja un important salt endavant: distingeix els castells dels pilars, que tenen la seva particularitat, alhora que ja introdueix l’aspecte de com ha d’estar col·locat l’enxaneta (“degudament col·locat sobre l’aixecador”) i relativitza el gest de l’aleta: si no la fa també es considerarà carregat el castell, però tindrà una penalització.

Personalment, penso que el Concurs del 1970 va suposar un gran salt endavant en la història dels concursos, també en la normativa. Obviant la convocatòria del 1972, ens plantem al Concurs del 1980 citat per Bartolí, quan ell i Francesc Piñas, representants de la Colla Vella, van suggerir al Patronat tarragoní recollir les modificacions pertinents davant les “trapelleries” de la canalla dels vendrellencs.

El redactat inicial del Patronat, datat l’1 de gener del 1980, feia constar al punt numero 11: “Es considerarà carregat un castell quan l’enxaneta, una vegada passat el segon peu per damunt l’acotxador per tal de col·locar-lo sobre els dosos farà l’aleta”. A la reunió del 30 de maig del Patronat es va acordar modificar aquest punt quedant tal i com el transcriu Bartolí, però que ara el tornarem a reproduir per facilitar la comparació amb el de l’esborrany inicial: “Es considerarà carregat un castell quan l’enxaneta una vegada posat el segon peu damunt del dos contrari pel que ha pujat o degudament encavalcat damunt de l’acotxador, farà l’aleta”. Sigui com sigui, la norma s’anava afinant més i més per tal de descriure amb major precisió aquest instant tan delicat i important en l’aixecament d’un castell.

Les “trapelleries” dels Nens del Vendrell. Certament, fa ja uns quants anys els esmentats castellers de la Colla Vella vallenca –Piñas i Bartolí– vam tenir ocasió de parlar d’allò que tan ens agrada, els castells, a casa meva. La proverbial memòria de Barolí m’ha fet recordar que, entre molts altres temes, vam estar parlant d’aquesta pràctica de l’enxaneta dels Nens a la dècada dels 70, quan alçava la mà abans d’hora. No recordo cap a on va derivar la conversa, ni si cap dels dos van esgrimir algun document gràfic que certifiqués aquesta maniobra en aquell moment. El que tinc clar és que ja llavors –abans de visionar les pel·lícules castelleres a la Bisbal– havia vist alguna fotografia on es veia l’enxaneta alçant la ma abans d’encavalcar-se. D’això no en tinc el menor dubte perquè guardo un retall del Baix Penedès del 14 d’octubre del 1967 on apareix una foto d’un 4de8 a la plaça Vella en què l’enxaneta ja fa aquesta maniobra. A la dècada dels 60 i, per tant, abans del famós Concurs del 70.

Una altra cosa diferent és esgrimir el fet que es va utilitzar aquesta “trampa” –segons paraules de Bartolí– per anotar-se diversos castells al currículum dels Nens i que no hi haurien d’ésser. Suposo que aquí és on jo em deuria defensar exhibint documents per certificar la validesa d’aquests castells. Perquè, no ens enganyem: encara que l’enxaneta faci aquesta maniobra, si després fa l’aleta correctament, el castell estarà carregat, oi? La fotografia que acompanya el text de Bartolí, un 3de8 a la Bisbal del 1975, es va carregar sense cap discussió, tot i que allí no ho diu.

En aquest sentit, voldria repassar els tres exemples que Bartolí exposa i que, segons ell, són al palmarès dels Nens del Vendrell injustament.

3de8 per Santa Teresa del 1970. Al quadrant realitzat per la colla amb totes les actuacions del 1970 es dóna com a carregat. Al resum de la temporada, publicat al programa de la Festa Major del Vendrell del 1971 diu que per la Fira de l’any anterior “es coronava el Tres de Vuit, l’únic que s’ha aconseguit coronar a l’any 1970 d’entre totes les colles”. A part, adjuntem la fotografia d’aquest castell on es demostra que està carregat.

4de8 per la Festa Major de la Bisbal del 1971. Al llibre editat amb motiu dels 75 anys de la colla vendrellenca, el 2001, apareix aquest castell com a descarregat, com en altres fonts. Però la localització de diferent documentació va demostrar que no havia estat ni carregat. Per aquest motiu, ja al seu moment es va excloure del palmarès de la colla (veure Base de Dades de la CCCC i La llibreta del Roig, de Salvador Ferré, de la Bisbal).

3de8 a la Manifestació de Tarragona del 1974. El Diario Español de l’1 d’octubre publica la foto amb el peu “El discutido ‘Tres de vuit’ de los ‘Nens del Vendrell’. La foto sirve como testimonio gráfico para comprobar que en el instante de hacer ‘l’aleta’ se derrumba el ‘castell’ mientras el pie todavía volaba en busca de la espalda del otro ‘dos’”. El text de la notícia el qualifica de “dudoso” i afirma que “debe darse moralmente como ‘carregat’”. A la relació de castells assolits per totes les colles i publicada a la premsa local –Baix Penedès del 19 d’octubre– el dóna com a carregat. Sembla aquest, doncs, un clar exemple de castell que la colla el va considerar com a carregat al seu moment, per que al resum de l’any apareix com a tal.

Per acabar. Un altre dubte que em va sorgir en llegir l’article de Bartolí fou l’afirmació que aquesta “trampa” realitzada per l’enxaneta era ordenada pels dirigents de la colla. Darrerament he pogut preguntar a diversos castellers vendrellencs –per separat– i que ja tenien llavors un contacte estret amb els encarregats de la colla per saber si existia aquesta ordre. Tots ells m’ho han negat rotundament, coincidint que aquesta maniobra era fruit de la iniciativa dels mateixos enxanetes (diversos, com hem vist, ja que el tema es va allargar uns quants anys).

En tot cas, acabo la meva exposició publicant un parell d’imatges antigues dels Xiquets de Valls: una de la Colla Vella del 1917 i una altre de la Colla Nova del 1935, on en totes dues l’enxaneta ja fa aquesta peculiar operació que acabem de debatre. I és que els Xiquets de Valls, com en tants i tants aspectes relacionats amb els castells, sempre han estat uns pioners.

Articles relacionats:
Opinió: què pot més, l’honestedat o la covardia? (Guillem Bartolí, 14 d’octubre de 1922)