Des del segle XIX, el món casteller ha estat present en el món literari català. Joan Mañé i Flaquer, Àngel Guimerà, Lluís Via i Pagès, Ramon Ramon i Vidales, Simó Alsina, Josep Verdú, Josep Pin i Soler, Narcís Oller, Cosme Vidal, Ferran de Querol, Raimon Casas, Andreu Nin, Eugeni d’Ors, Francesc Pujols, Ventura Gassol, Salvador Espriu… són alguns dels autors que podem citar. De fet, la força dels castells, com arquitectura viva i efímera, ha fascinat tota manera d’artistes, com els pintors Josep Ynglada i Salvador Dalí.
En alguns casos, aquestes peces literàries tenen valor en elles mateixes i totes juntes ens informen del tarannà i de l’estil de cada escriptor, de les inquietuds de cada època i de les interioritats i el context del castells. Però abans de seguir, val la pena destacar un parell de coses. Primer, la creació l’any 1878 d’una societat catalanista anomenada La gralla, que tenia per lema: “obrar i no enrahonar” i que s’havia de dedicar a fer balls i vetllades literari-artístiques, la qual va crear una gralla de plata per oferir-la en el cartell de premis de la Societat l’Aranya perquè s’atorgués al millor treball literari dedicat a: “donar expansió al gènere festiu”. Segon, reproduir un fragment del poema “A l’aygua fresca” (1899), de Simó Alsina, en què es tracta dels castells com a metàfora d’una “manera de fer” i mostra la pluralitat de dades que aporta aquesta literatura. El text diu: “Y al Panadés y á la Conca / y al Priorat, las costums / de aquells pobles que ab la gralla / y ab lo timbal, sens orgull / per lo que son y’l que valen / s’aixecan amunt, amunt, / ab sas torres espadadas / que’ls dona fama de forsuts, / que no sols per Catalunya, / per tot l’univers retruny”.
En els nostres dies, els castells formen part de l’imaginari col·lectiu de tota la cultura catalana i són viscuts amb intensitats a la Catalunya Nova (que en fou el bressol), la Catalunya Vella, la Catalunya Nord i les Illes. Des de fa ben poc formen part el Patrimoni Immaterial de la Humanitat, i viatgen arreu del planeta, i la seva força els ha fet més presents en la literatura i en les arts. De fet, un dels grans focus de difusió de la seva activitat la trobem en la música popular i, de la mateixa manera que l’any 1867 Anselm Clavé va crear l’obra Els Xiquets de Valls i que posteriorment Francesc de Paula Bové va musicar el poema L’enxaneta, d’Àngel Guimerà, per tal que el món coral català pogués cantar als castells, avui, un bon grapat de grups de la música popular i del rock tenen cançons en què hi apareixen els castells com a protagonistes o com a símbol i metàfora del país i dels seus anhels (des dels Inadaptats i els Obrint Pas fins als Ministrers del Raval i Els Pets). A través del pop-rock i de la música folk copsem la força social dels castells.
En conseqüència, des del segle XIX i fins als nostres dies, la paraula i la música s’han aliat per a transmetre el que fan i el que provoquen els castells. Fins i tot deixant, ara, de costat la utilització que compositors com Pau Casals han fet de la música dels castells per a crear obres musicals d’envergadura, podem ben dir que hi ha un munt de material per a treballar.
De la Renaixença al modernisme
En el tombant del segle XIX al segle XX hi va haver dos autors que van dedicar un espai molt concret i específic de la seva producció a retratar el món casteller: el vilafranquí Lluís Via i Pagès (1870 – 1940) i el vendrellenc Ramon Ramon i Vidales (1854 – 1916), dos bons amics que van tenir una forta presència en la cultura catalana.
Del primer en vam poder recopilar els textos que fan referència al món dels castells en el llibre: Quatre relats de nou. La festa i els castells en la literatura modernista. (Andana, 2002) i del segon els estudiosos Pere Ferrando i Salvador Arroyo n’han difós la relació entre la seva obra literària i el fet casteller.
També han investigat la interrelació entre la creació literària i els castells Josep Bargalló i Antoni Sabaté Mill, qui en el programa de la Festa Major de Vilafranca del Penedès de l’any 1970 va recopilar un seguit de textos sobre aquesta temàtica de: Manuel Milà i Fontanals, Gaietà Vidal i Valenciano, Josep Valero i Ribes, Lluís Via i Pagès, Bartomeu Robert i Yarzábal, Pere Yngalda i Sallent, Francesc Pujols i Morgades, Eugeni d’Ors Rovira (per a qui els castells no pertanyen al gènere líric sinó a l’èpic), Felip Pedrell, Fèlix Cusiné i Pere Mialet. Aquest és el primer recull sistemàtic de textos literaris sobre els castells que coneixem i es va fer amb el propòsit: “que els textos tinguessin una certa consistència literària, i que no fossin circumstancials cròniques periodístiques, ni simples reguitzells de dades històriques […] servides en cru, ni enaltiments partidistes, ni estirabots passionals”. Es tractava de posar en clar la relació entre la festa i els castells.
En aquest article volem fer esment d’un dels textos de Ramon Ramon i Vidales més desconeguts: Lo pilá de sis. Un treball presentat al concurs organitzat en motiu de la Festa Major de Vilafranca del Penedès de l’any 1903 per l’Acadèmia Artística La Violeta que dirigia el músic i investigador de la música popular Antoni Insenser i Bertran. En ell, Ramon i Vidales parla de la gesta del pilar de 6 i de la col·laboració de vilafranquins en les colles de Xiquets de Valls.
També Lluís Via parla d’aquest espadat que ha estat símbol dels bons moments (només cal pensar que l’actual època d’or dels castells, amb els Castellers de Vilafranca al capdavant, va començar, quan ningú no s’ho esperava, a l’Arboç del Penedès amb el pilar de 6 parat pel Fèlix Miret a segons i que el monument Als Castellers, de Josep Canyas havia de ser un pilar de 6 en homenatge a la primera Renaixença castellera del segle XX).
I per entendre els textos de Via i de Ramon i Vidales cal recordar el que diu Via: “Jo no puch recordarme de Vilafranca sense pensar en els Castells! Qui més qui menys, molts dels que m’escolten han tingut entre llurs ascendents gent devota dels Xiquets de Valls, que per temps s’hi confonien i els ajudaben abastir llurs imponents torres humanes. Jo us he de dir qu’els meus ascendents foren d’aquests, y que tot l’amor que sento per la nostra vila ve impregnat del recort de les gestes que jo habia presenciades en mos anys de nin”. Que els van viure i els van plasmar i reivindicar.
Del ‘Pilar de sis’
El text de Ramon i Vidales que ara ens ocupa, tot i haver estat guardonat i editat, és, avui, generalment desconegut. La trama ens conta una de les subhistòries que apareix en l’obra de teatre: En Pau de la gralla o la festa major de la vila. El moment en què s’aconsegueix el pilar de 6 i s’expressa una forta remoció col·lectiva per l’estret lligam que uneix tota la gent (castellers i públic) en aconseguir la titànica fita, coincidint amb la resolució del conflicte d’amors que es narra.
El premi era atorgat per l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès a una “prosa d’assumpte panadesenc” i el jurat els formaven personalitats de Barcelona i de Vilafranca. El presidia l’escriptor i arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó, hi va actuar com a secretari Pau Benach i en van ser membres: Antoni Insenser, Enric Xavier Vidal i Valenciano, Lluís Millet, Eusebi Daniel i Manel Sala Mestre.
El text de Ramon i Vidales comença amb la negativa del segon habitual del pilar de 6, que era un pagès vilafranquí anomenat Fèlix de la Gleva (que vivia al Carrer dels Ferrers), i com l’Iside de Rabassó i el Ton graller (que els dies de Festa Major vivien a casa seva) l’intenten convèncer. Finalment, l’ha de fer en Cisquet (personatge que com en Tomaset, que fa de terç, també apareix en l’obra En Pau de la gralla o la festa major de la vila), que és un jove ben plantat que fins al moment havia demanat infructuosament la mà de la filla d’en Fèlix de la Gleva.
Tot i que la part culminant del relat és la descripció de la construcció eufòrica del pilar de 6, que serà portat al balcó, volem reproduir-ne el moment de l’actuació a plaça: “Lo sol, un sol d’Agost que caldejava l’atmósfera, deixava caure sos raigs ardents, implacables, sobre la gran gentada que omplenava de cap á cap lo carrer de la Cort que, desfiantlos impertérrits, produhía ab sa cridoria un rumoreig d’onada y s’empenyía al entorn d’una gran taca blanca que, devant de la casa de la Vila, senyalava la presència dels Xiquets de Valls tots ells en cos de camisa i espitregats, ensenyant sos pits colorats y brassos nervuts y ossossos. Havian fet ja los cuatre pilans de vuyt, la torra de set y’ls cinch pilans de set, y faltava no més, pera acabar la tanda, que’l pilá de sis, que cada any se reservaba pel Felix de la Gleva, que ab tot i sa posició de pagés propietari acomodat de la vila, el dia de la festa major tenía la gran honra de portar al balcó del Ajuntament l’esbelt pilá de sis, que ningú paraba ab la fermsesa y seguretat d’ell”.
El Pau de la Gralla
Val la pena aprofitar aquest retrobament amb l’obra de Ramon i Vidales per donar noves dades a l’entorn de l’obra de teatre: En Pau de la Gralla ó la festa major de la vila, estrenada a les acaballes del 1900 al Teatre Novedades de Barcelona. I és que, com molts dels personatges que surten als textos de Ramon i Vidales, en Pau de la gralla va existir. Era el graller Pau Recasens i Mercadé (1855 – 1921) de la Pobla de Montornès.
Abans de dir-ne quatre coses, però, deixin que reprodueixi la crítica de l’estrena de l’obra que es va publicar a l’Esquella de la Torratxa: “El nou sainete de’n Ramón Ramón y Vidales, titulat: En Pau de la gralla o la festa major de la vila ha alcansat un èxit merescut. Pintura al viu de la festa major de un poble de la provincia de Tarragona, té una acció encare que senzilla interessant y ben resolta y presenta una successió de tipos dibuixats ab má segura y una serie de quadros animadíssims y exhuberants de color local / També’l diálech es recomanable, com á natural y fácil, sense que l’autor ni una sola vegada’l violenti, en busca de xistes poc adequats. Tots els que hi ha brollan expontáneament y responen al caràcter dels personatjes. / Obras de aquest género son las que’s necessitan pera donar reals al teatro catalá, que si fan riure es sols mercé á las sevas xavacanadas, y á las complacencias de un públich poch ilustrat y menos exigent encare. / L’execució molt cuidada, per mes que individualment algun actor hauría pogut mostrarse una mica més flexible. Las escenas de conjunt ben disposadas y produhint efectes que s’aproximan als de la mateixa realiat”.
Hem començat per la ressenya perquè es va publicar en el mateix diari que uns anys abans, el 1894 i signat per un Ramonet R. que s’autoidentifica com en Pau de la Gralla, havia publicat l’article: “En Pau de la gralla”. Un text molt interessant que l’autor dedicà al músic i folklorista Francesc Alió i que aporta dades sobre aquests músics i sobre el món de la gralla.
Dóna dades sobre l’aprenentatge tradicional de la gralla i la transmissió de pares a fills, sabent que els fills primer tocaven el timbal i després passaven a la gralla per a poder tenir colla pròpia (quan el pare era gran i havia de passar l’ofici i la clientela al fill); fa explícites les colles de més renom del moment (Els Perets de Sant Vicenç, 1880 – 1913; Els Pelegrins de Bellvei, 1875 – 1910; i els Capsblancs del Vendrell, 1875 – 1920); conta la disputa que hi havia entre les gralles seques i les de claus (escriu: “En Pau de la gralla, responch jo, no rebutja may lo presentarse á plassa anfrenta dels Perets, ni dels Plegrins de Bellvey, n i dels Caps-blancs del Vendrell, ni de cap altra parella de als que tenen més anomenada en lo camp de Tarragona, ab tot y las seva grallas disfressades de clarinet”.); referma, com hem vist en descripcions de caràcter etnogràfic, que els grallers es desplaçaven a peu; exposa els gèneres de ball més populars…
Si fem cas del text, hauríem d’investigar fins a quin punt és cert que en Pau Recasens va aprendre a tocar amb el seu pare (Joan Recasens i Vidal) i passà l’ofici al fill i acabar d’encaixar les altres peces que ara tenim i que podem confirmar: que va començar a tocar l’any 1869 (amb 14 anys) i amb la gralla seca (els descendents han conservat dues gralles seques construïdes a Vilanova i la Geltrú per Josep Caselles), l’ús per part seva de les dues gralles de quatre claus i del timbal del fabricant Josep Badia (fet al Vendrell l’any 1891) que ja en la segona meitat del segle XX li van comprar Jaume Esteve i Antoni Ollé (tal i com el mateix Esteve en confirmà en una entrevista l’any 2010).
En fi, que la literatura ens permet obrir un espai de treball i de comprensió del món dels castells i de la gralla molt interessant, com bé mostren aquests treballs de Ramon i Vidales.
JOAN CUSCÓ I CLARASÓ
Foto 1: El pilar de 6 i el 2de7, al so de les gralles, en un dibuix del segle XIX
Foto 2: Lluís Via i Pagès
Foto 3: Ramon Ramon i Vidales
Foto 4: Pilar de 6 a l’Arboç el 1902
Foto 5: Coberta del sianet ‘Dilluns de sabater’, de Ramon i Vidales
Articles relacionats:
