Les morts sobtades i imprevistes trasbalsen d’una manera especial, especialment si són de persones amb les que has compartit alguna cosa en algun moment de la vida. Amb l’Agustí Forné vam ser companys a la Cadena SER al Camp de Tarragona i després hem anat coincidint, últimament molt a les places castelleres.
No vull entrar en apreciacions personals, perquè no és el lloc adequat. Però sí que crec que es pot afirmar que el món casteller li deu molt a l’Agustí Forné. El fet de formar part de l’equip de les primeres retransmissions de TV3, li va va servir per crear un estil, a partir del qual es van popularitzar els castells en àmbits i territoris on eren molt desconeguts. Molts catalans, doncs, van conèixer els castells a través de l’Agustí Forné. No va ser el primer de TV3 en retransmetre castells. Forné va substituir Xavier Bas, que era el delegat de TV3 a Tarragona, i que va deixar de ser-ho el 1991, a mitja temporada castellera. TV3 va voler fer l’experiment de la retransmissió castellera al Concurs de Castells del 1990; l’experiment els va funcionar i l’any següent van optar per programar la transmissió en diferit de diverses diades. Forné, doncs, va passar a ser la veu cantant d’aquestes retransmissions, per a les que es comptava amb Josep Bargalló.
TV3 va encarregar aquestes retransmissions al Departament d’Esports, circumstància que acabaria marcant un estil que, evolucionat, ha durat fins a avui.
Amb el temps, Forné va anar tenint un protagonisme intermitent en aparèixer nous actors en el panorama televisiu casteller, però sempre hi era. Havia portat el Quarts de Nou, per exemple. Però la seva feina més coneguda, clau en la difusió del fet casteller, eren els seus reportatges apareguts al Telenotícies, probablement les informacions castelleres amb més audiència.
Forné tenia clara la resposta a la pregunta que tot periodista o comunicador s’ha de fer quan es disposa a tirar endavant una informació, un reportatge, una retransmissió, un programa o una programació sencera: a qui ens dirigim? Agustí Forné ho tenia clar: a tothom, inclòs, o sobre tot, el públic no casteller. I feia molt bé, perquè hi ha dèficit de productes castellers dirigits al gran públic. La informació castellera que podem considerar avui de referència (inclosa la Revista Castells) es dirigeix al públic especialitzat, als castellers i als aficionats als castells. Pocs productes hi ha que passin d’aquest àmbit. L’Agustí, en aquest aspecte, ha estat una peça clau, bàsica, que ha treballat amb la virtut de tractar amb molt de respecte els castells i, sobre tot, els castellers.
Això potser ha fet que en alguna ocasió, companys de professió que es dediquen a la informació castellera no l’entenguessin. O també que públic entès en castells el critiqués injustament per haver simplificat molt una realitat molt més complexa. Una de les característiques del seu caràcter era un fi sentit de l’humor, no apte per a no intel·ligents, que potser es podia confondre amb una certa supèrbia de qui sap que treballa al mitjà líder i de referència. Potser era enveja.
Els seus reportatges castellers es trobaran a faltar. I caldria que aparegués algú altre que fes la feina que feia l’Agustí, amb un estil tant diferent com calgui, per ajudar a difondre els castells entre els no entesos.
Adéu, company, amic. Com vam xalar a la ràdio! Gràcies per tot!
