La Festa Major de 1995, ara fa 30 anys, està situada en un lloc prerefent en les vitrines dels Castellers de Vilafranca. Per Sant Fèlix, van fer-se amb la somiada torre de 9 amb folre i manilles i l’endemà, per Sant Ramon, van coronar el primer pilar de 8 amb folre i manilles que es veia al segle XX. Amb motiu d’aquesta efemèride, reproduïm el capítol El cel és de color verd del llibre 50 actuacions del segle XX. Diades que han fet Història, de Santi Terraza (Edicions El Mèdol, 2000), que narra aquells dos dies i els situa en el context de l’època.
De totes les memorables actuacions que els components dels Castellers de Vilafranca emmagatzemen en la seva memòria, n’hi ha una que té un pes especial: la Festa Major del 1995. Aquells inoblidables 30 i 31 d’agost, la colla de Vilafranca va trencar amb bona part del llast que acumulava durant anys i que els impedia assumir el paper de líders i, al mateix temps, va aconseguir rascar el cel amb la construcció de major alçada física que, fins la posterior arribada dels castells de deu, havia vist la història castellera: el pilar de vuit amb folre i manilles, un espadat que feia 105 anys que no es coronava.
De fet, l’actuació de la Festa Major de Vilafranca del 1995 va començar l’11 de desembre de l’any abans a l’Arboç. En aquella tardana actuació de la Fira de Santa Llúcia (el 13 de desembre de 1992, els Castellers de Vilafranca van aixecar a l’Arboç, acompanyats del fred propi de l’època prenadalenca, el primer castell de 9 que veia aquesta localitat durant el segle XX), els Verds van finalitzar la seva irregular temporada carregant el pilar de 6. Feia sis anys que aquesta construcció no s’erigia –ni pràcticament s’assajava– a les places, que s’havien de conformar a veure finalitzar una exhibició de castells de 9 amb els respectius espadats de cinc. En el tram final de la campanya, els Verds van intentar la torre de 9 amb folre i manilles a Vilafranca (Tots Sants), Sitges (diada de colles del Penedès) i l’Arboç (Fira de Santa Llúcia). En les dues primeres, va caure, quan l’enxaneta ja s’encavalcava.
Durant aquella temporada del 1994, els Verds s’havien marcat com un dels objectius el pilar de 6. No obstant això, l’actuació de Sant Ramon –l’endemà d’una trista exhibició de Sant Fèlix en la qual només van poder completar un 4de8– ja van intentar un 4de8 amb l’agulla que es va quedar lluny de ser carregat. Tot i això, tres entusiastes castellers de la colla –Fèlix Miret, David Monteagudo i Olga Álvarez– s’havien ficat al cap el pilar de 6 i van començar a assajar de valent fins que a final d’any van obtenir la primera recompensa.
L’any 95 va ser l’any dels pilars dels Verds. Van començar la temporada coronant el pilar de 7 amb folre –25 anys després que se n’és fet l’últim– a les Fires de Maig, una construcció que van tornar a coronar a Reus a l’exhibició de la Festa Major de Sant Pere. El 22 de juliol van intentar, per primer cop al segle, el pilar de 8 amb folre i manilles, però la construcció es va trencar abans de coronar-se. Dues setmanes després van descarregar a Vilanova el primer pilar de 6 i el dia de Sant Fèlix tornaven a carregar el pilar de 7 amb folre, que completarien l’1 d’octubre a Reus.
L’exitosa diada de Sant Fèlix va fer decidir al cap de colla dels Verds a atacar el dia de Sant Ramon el pilar de 8 amb folre i manilles. L’actuació d’aquest dia 31 va començar amb el 4de9 amb folre, el castell més compacte de la colla i, després de completar-lo per sisena vegada en el que portaven de temporada, van afrontar la fràgil construcció. El pilar de 8 es va carregar davant l’emoció de la colla i la plaça i va caure en el moment que l’enxaneta es disposava a baixar. Era el primer pilar de 8 amb folre i manilles de la centúria (durant el segle XIX, les colles Vella i Nova de Valls l’havien assolit, el darrer d’ells, segons diferents cròniques, el 1890).
A diferència d’un mes abans, el pilar presentava més assaig (tant a l’estructura com a les manilles) i més precisió (gràcies al pilar de 6 descarregat i al nou pilar de 7 amb folre). La seva construcció havia estat estudiada dels responsables tècnics de la colla, que van optar per formar el pis de manilles basant-se en les experiències de pilar de 7 i la torre de 9. El pilar es va estructurar fins a terços amb el mateix sistema que la torre de nou; és a dir amb falsos baixos, segons i terços, que tenien com a principal missió assegurar que els seus homònims que realment se situaven sota l’estructura conservessin la seva posició, davant la immensa massa de cossos situada al peu, al folre i a les manilles.
El pilar verd, a més, s’erigia en bandera de la colla i obria les portes a nous castells. El dia de Tots Sants, els Verds van tornar a carregar el pilar de 8. La colla es va plantejar descarregar-lo a l’Arboç, en la darrera actuació de la temporada, però la fràgil estructura no es va poder coronar aquesta vegada. De fet, i fins al Concurs del 98, els vilafranquins van estar durant quatre temporades sent els únics que s’havien anotat aquesta construcció.
Però, un dels elements que va permetre als Verds escriure aquesta brillant pàgina de la història castellera va ser la gran dosi de confiança assimilada el dia anterior, en la clàssica actuació de Sant Fèlix, en què van brodar la seva millor actuació i la que, fins al moment, era la més completa del segle, amb el 4de9 amb folre, el 3de9 amb folre carregat, la torre de 9 amb folre i manilles (al segon intent) i el pilar de 7 amb folre carregat.
En els intents realitzats fins al 1994, els Castellers de Vilafranca muntaven la torre de 9 sense crosses a les manilles. La correcció d’aquest element va ser clau en l’èxit del castell. Tant els Minyons, com la Vella i la Joves –les tres colles que van fer-se amb el dos de nou amb folre i manilles abans que els de Vilafranca– van treballar aquesta estructura amb la col·locació de les crosses als terços.
Aquesta primera torre de nou verda va suposar el premi a cinc anys d’esforços, il·lusions i moltes llàgrimes vessades. En aquesta ocasió, els ulls de la colla van plorar d’alegria, en constatar que el mític castell que ells es van inventar –i que ja formava part del repertori de tres colles– no només era finalment coronat, sinó que també es descarregava davant una de les mostres de deliri més esclatant que es recorda en una plaça castellera. Darrere quedaven dotze intents frustrats al llarg de quatre anys i moltes hores de somnis, que finalment es complien i catapultaven els Verds a una posició de lideratge –parcialment compartit–, confiança, seguretat i indiscutible millora tècnica. Els rostres dels components de la colla vilafranquina durant la tradicional processó de Sant Fèlix de 1995 narraven, com mai, el sentiment d’indescriptible alegria que van viure aquella jornada.
L’exhibició de Sant Fèlix era, al mateix temps, la més completa del segle, ja que es van veure nou castells de 9: els Minyons van executar la tripleta màgica, la Joves va descarregar el 3de9 amb folre i el 2de8 amb folre i va coronar el 4de9 amb folre, mentre que la Vella va culminar el 3de9 amb folre i el 5de8 i va carregar el 4de9 folre.
