Els castells són una activitat que s’adreça a tothom: des dels més petits fins als més grans. A partir de superar la barrera dels 70 anys, la possibilitat d’enfilar-se allà dalt o ocupar posicions destacades la pinya és menys freqüent. Malgrat això, aquesta franja d’edat segueix arrelada a les colles desenvolupant altres responsabilitat. La Revista Castells ha reunit al Vendrell –coincidint amb el centenari dels Nens– vuit perfils que són història viva del món casteller i que ho donen tot a la seva colla.
Tres etapes. Àngel Oriol i Rubiella (Girona, 1935) és el més veterà dels vuit protagonistes. Té 90 anys i fa més d’una setantena que es posa la camisa castellera. Els seus inicis es remunten l’any 1946 als Nens del Vendrell. En aquella època, coincidint que la seva família havia fixat la residència a Sant Vicenç de Calders, Jan Julivert el va empènyer a formar part de la colla. A la capital del Baix Penedès, s’hi va estar nou temporades. Una de les fites més significatives com a casteller de tronc va ser descarregar el primer 3de8 del segle XX al pis de quints, per la Santa Teresa de 1951.
A la dècada dels 70 es va establir a Torredembarra per qüestions laborals. Del 1977 al 2000 va ser membre dels Nois de la Torre i va esdevenir el màxim responsable tècnic des del 1978 al 1992. L’etapa amb els de la camisa blau-cel va portar-li alegries, però també un fet tràgic que el va marcar per sempre. El 13 de juliol de 1983 li va tocar viure la pèrdua de l’enxaneta David Sánchez després d’una caiguda d’un castell de 7 a Barberà del Vallès. Una situació que gairebé dissol la colla. Amb aquest accident, Oriol confessa que si no hagués estat per la insistència de la mare del nen i el suport de les colles existents hauria abandonat la pràctica castellera.
Al segle XXI, Oriol ha viscut de prop el creixement de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau. Hi va accedir el 2005 en què els castells de la gamma mitjana de 7 eren el sostre i ha acabat el 2025 amb la revàlida del 5de8 per segona temporada consecutiva. Al llarg d’aquest període, fins i tot, va ocupar el càrrec cap de colla amb 80 anys el 2016. Tot i l’ambició inicial, va plegar uns mesos després pel fet d’adonar-se que la metodologia de treball per liderar una colla era molt diferent a l’etapa anterior als Nois.
Tot i estar a punt de superar la norantena d’edat, Oriol segueix gaudint dels assaigs i les principals sortides dels de la camisa verda, especialment a Tarragona. El seu desig és que la colla pugui escalar encara més.
Des d’un barri. Miquel Botella i Pahissa (Barcelona, 1943) és cofundador dels Castellers de Sants, agrupació que va presidir entre el 1994 i el 1995. Economista de professió i aficionat als castells de tota la vida, va formar part del Comitè d’Organització dels Jocs Olímpics Barcelona 1992, esdeveniment en el que hi van participar diverses colles i que el va empènyer un any després a crear-ne al seu barri natal.
Als seus 82 anys, Botella assegura que els castells són una font de vida. Li han permès tenir amics que no van estudiar amb ell, conèixer gent amb optimisme, relacionar-se amb persones de diferents generacions i reflexionar sobre un fet en evolució.
Un dels moments més especials que guarda en la memòria dels més de trenta anys de trajectòria és quan va ser president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (meitats del 2009 – 2010), amb la proclamació dels castells com a Patrimoni Immaterial de la Hmanitat, arran una iniciativa iniciada quatre anys abans per la Revista Castells. Quan compara el passat amb el moment actual de la Coordinadora – marcat en els darrers temps per desavinences i la tensió externa– insisteix que és una eina indispensable. Malgrat això, creu que els problemes que té el món casteller s’han de saber consensuar.
Botella sosté que els castells són una activitat que respon a unes necessitats associatives i tenen unes característiques que no tenen competidor. Una de les seves preocupacions de cara al futur és que no caiguin en l’homogeneïtzació i tinguin l’opció de cercar l’excepcionalitat.
Una segona família. La Paquita Trenchs i Basora (Valls, 1944) té camisa de la Colla Joves Xiquets de Valls des del 1971, any en què novament la colla va actuar per les Festes de la Candela. De nissaga castellera, el seu avi ja anava amb la Colla Nova, el 1932. Abans d’accedir a la Joves, recorda haver acompanyat el seu pare i va conèixer el seu marit a la Muixerra. Per la seva banda, el seu fill, Arcadi, està vinculat amb l’Escola de Grallers.
Al llarg d’aquests més de cinquanta anys, Trenchs ha estat molt vinculada en les juntes administratives en facetes de vicepresidenta, arxiu històric, fotògrafa o encarregada de gravar les sortides. L’any 1990 –coincidint amb el mandat de la presidència de Joan Benet– recorda que hi va haver moltes reticències d’alguns components de la colla pel fet que és qüestionés la seva entrada a la junta per ser dona. Sortosament, 35 anys després assegura que la realitat és una altra i sense la presència de les dones molts castells no es farien.
Trenchs és una de les castelleres fidels del la colla. El seu marit i ella procuren no perdre’s cap assaig i assistir a totes les actuacions. A més, s’ofereixen a col·laborar pel que convingui amb les iniciatives socials de la junta. Durant molts anys, va ser fotògrafa de la colla.
Degà dels cronistes. L’Eloi Miralles i Figueres (Vilafranca del Penedès, 1945) porta més de cinquanta anys als Castellers de Vilafranca. Ha ocupat les posicions de baix i crossa. En les darreres temporades, es col·loca a l’últim cordó de la pinya. En l’àmbit institucional, ha estat vicepresident i portaveu. Des d’aquests dos càrrecs s’ha bolcat perquè els de la camisa verda poguessin actuar a l’estranger.
Miralles, apotecari de professió i, vocacionalment, folklorista i estudiós de la cultura popular, és un dels pioners de portar el fet casteller a la premsa escrita. Les primeres aportacions van ser al setmanari local Tothom (1970). Dos anys després, va fer el pas a El Noticiero Universal (1972). Finalment –des del 1979 al 1992– va treballar per La Vanguardia, mitjà de comunicació que li va permetre escriure les cròniques en llengua catalana, tot i que aleshores sortia només en castellà.
A diferència de l’àmplia oferta que en l’actualitat té el periodisme casteller, Miralles explica que als anys 70 i 80 es limitava a recollir en les seves cròniques les actuacions es feien. De cara a final d’any, també se li van encarregar balanços amb les dades de les colles. Una de les dificultats que es va trobar com a cronista era que no estava gaire ben vist que l’encarregat de seguiment de la temporada castellera portés camisa. Per aquest motiu, els primers anys va signar amb el pseudònim de Rabassó.
Més enllà de ser considerat “el degà dels cronistes castellers”, Miralles ha col·laborat en altres publicacions i revistes, així com a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la col·lecció temàtica Dolça Catalunya. Un dels treballs on hi ha esmerçat més esforços són els volums que plasmen la història dels Castellers de Vilafranca. Fins al moment, la té completada fins el 1995 i ja es troba elaborant la trajectòria de Francesc Moreno i Melilla, el cap de colla que els va portar cap a liderar el món casteller.
Emocions sota el castell. Genoveva Zaragoza i Gras (Tarragona, 1946) forma part de la Colla Jove Xiquets de Tarragona des del 1992. Tot i no provenir de família castellera, el seu difunt marit (Rafa Fernández, que va president de la Jove) i el seu fill sí que han tingut un paper destacat a la colla.
Zaragoza es caracteritza per ser una crossa que ho ha fet tot a la Jove. Tot i no tenir dades exactes, va participar fins el 2019 en tots els castells de gamma extra. Ressalta que és una posició on hi ha una energia que no es troba en cap lloc del món.
La Genoveva –que ha viscut les etapes bones i dolentes– recorda especialment el primer 5de8 del 1993, una de les seves estructures preferides. D’aquesta fita, que va venir acompanyada del 4de9 amb folre carregat, en va parlar a la crònica de la revista L’Esperidió, publicació en què hi va estar molt involucrada.
Del moment actual de la Jove, Zaragoza creu que el nou lideratge, encapçalat per Gina Fort, permetrà a la colla plantejar-se reptes encara més ambiciosos.
Fer el pas al nord. Pere Rovira i Marcé (Vilafranca del Penedès, 1953) va fundar els Castellers de Barcelona l’any 1969, juntament amb el també vilafranquí Josep Sala. En aquella època, el focus casteller estava situat al Camp de Tarragona i el Penedès i costava molt fer-los entendre més enllà.
Amb més de cinquanta anys de trajectòria, Rovira ha estat cap de colla (1977-1984) i president (1990-1995). Ha anat al pis de segons al 4de8, la torre de 7 i el 5de7. També ha ocupat la posició de lateral. Un dels moments importants que li han quedat a la retina és el 4de8 de la diada de Màrtirs Street de Vilafranca del Penedès del 1982 pel fet que es va ser el primer descarregat de la colla i a la seva localitat natal. D’altra banda, manté el record que hi havia amb la connexió de l’Avi Porta amb els assajos els dimarts a Santa Coloma de Gramenet i els dissabtes a Barcelona.
A l’hora d’analitzar el paper que tenen els castells a Barcelona, Rovira sosté que la ciutadania ja els reconeix: “potser no tenen la transcendència de Valls, Vilafranca o Tarragona, però existeixen”. Un cas similar són els Falcons i els Diables, manifestacions culturals que també ha impulsat perquè s’instauressin a la ciutat.
Primera presidenta. Montse Turdiu i Calbet (La Bisbal del Penedès, 1954) ha estat la primera dona a encapçalar una junta administrativa als Nens del Vendrell. Ho va fer entre les temporades 2000 i 2003, període que van coincidir amb el 75è aniversari. Turdiu –aprofitant el context d’inici dels actes del centenari– assegura que va gaudir al màxim els quatre anys. Especialment, els dos primers amb el cap de colla, Marcel·lí Güixens, amb qui va tenir l’honor d’inaugurar el local social, ubicat a la Riera de la Bisbal.
Turdiu forma part de l’actual junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Tot i els conflictes que s’han desencadenat en l’última temporada, sosté que és una eina positiva i amb la voluntat d’intentar defensar tots els interessos de les colles. A més, remarca que tots els components de la junta tenen empenta perquè tiri endavant qualsevol projecte.
Des de la vessant castellera, Turdiu afirma que li ha omplert molt fer de crossa. Un cop va obtenir la camisa el 1996 (la seva passió castellera comença a partir del 1972), ha tingut l’oportunitat de participar en aquesta posició en molts castells de 8 i 9 pisos dels Nens. L’últim que ha fet és el 7de8 de la Fira de Santa Teresa del 2024.
Generacions. Fer castells és una activitat que ja és porta a la vena. Aquesta és l’afirmació que fa el Joan Maria Magrinyà i Güell (Lilla, 1955), membre de la Colla Vella dels Xiquets de Valls; i que ha pogut defensar a baixos castells com el 4de9 sense folre (un fixe en les alineacions d’aquesta construcció rosada) i a segons altres com el 5de9 amb folre. Respecte a la diferència de les dues posicions, Magrinyà confessa que hi ha més essència castellera a baixos que no pas a segons pel fet que un component a sobre la pinya no pot evitar mirar el que succeeix a plaça.
Amant de l’escalada i l’alpinisme, el Joan Maria, que és la quarta generació de la nissaga familiar, apunta que les activitats esportives en moviment l’ajuden a estar en forma. A més, destaca que són necessàries a l’hora d’afrontar algunes estructures.
Quant al futur, té clar que la temporada 2026 li tocarà fer el 5de9 amb folre a baixos, castell que el seu fill, Llàtzer (cinquena generació), ocuparà al quart. Anteriorment, tots dos l’havien fet a segons i sisens, respectivament; essent l’única parella familiar com a castellers de tronc que encara hi va. Un altre desig de Magrinyà és que la seva neta pugui convertir-se en la sisena generació. De moment, avisa que li han posat la camisa rosada.
