Ara fa vint anys, el món casteller va saludar una nova i esperada construcció: el 2de9 amb folre i manilles. Els Minyons de Terrassa van ser els primers a alçar-lo, a la seva Diada. Des d’aleshores la torre de 9 s’ha vist 138 vegades, de les quals 101 s’ha descarregat, amb un domini majoritari dels Castellers de Vilafranca, seguit pels mateixos Minyons.
A finals dels 80 i principis dels anys 90, amb els castells de 9 bàsics cada cop més normalitzats, les colles punteres van començar a investigar nous camins per a seguir creixent. Curiosament, de les moltes possibilitats que hi havia la que es va acabar imposant primer va ser la que implicava haver de recórrer el camí més desconegut: el de la torre de 9 amb folre i manilles. No es té constància que aquest castell s’hagués intentat mai durant la primera Època d’Or dels castells, però les colles de nou començaven a arrossegar una quantitat de camises més important que mai i van veure en aquesta construcció una possibilitat clara per trencar esquemes. A dia d’avui el 2de9fm s’ha convertit en el castell de gamma extra més comú, cosa que, en cap cas, no vol dir que sigui fàcil de veure. És un castell de màxima dificultat tècnica i que, a més, implica haver d’estrenar un pis nou: les manilles. I fa vint anys que el veiem a les places.
Tots els caps de pinyes de les colles que aspiren a alçar aquesta construcció podrien treballar còmodament amb el mateix croquis. La torre de 9 fm ja s’ha intentat a plaça 194 vegades i això ha contribuït a que s’estandarditzés cada vegada més la manera d’atacar aquesta estructura colossal. Les manilles quasi no presenten diferències en quant a la quantitat d’efectius. Sí, en canvi, pel que fa a la manera de treballar. Però on la contraposició del models encara es manté ben viva és en l’estratègia a l’hora de preparar el pis del folre. A grans trets, hi ha qui aposta per un folre tan potent i fort com sigui possible, mentre que hi ha qui aposta per reforçar només els punts més vitals del folre, mentre que a la resta de l’estructura s’hi posa el mínim de pes possible.
De troncs, n’hi ha de més pesats que d’altres, però tothom intenta que aquesta part del castell sigui tan lleugera com sigui possible, a la vegada que consistent. Treballar dalt d’unes manilles no és el mateix que fer-ho damunt de la pinya. I com més pesats sigui el tronc, més pesats hauran de ser els components. La base per començar a pensar en la torre de 9 amb folre i manilles és una torre de 7 lleugera, que després acabi sent una torre de 8 amb folre lleugera, i anar treballant els fonaments de la de 9.
Manilles: un equip o dos equips autònoms?
Avui en dia, totes les colles situen el mateix nombre de castellers a les manilles. La formació estàndard a l’equip de mans és situar-hi primeres mans (2), segones mans (2), primer vent (2), segon vent (2) i un lateral (4), a més de l’escaleta, que se situa en la posició del terceres mans però que gairebé sempre baixa cap al folre per reforçar-lo un cop ha fet la seva funció. A això, se li sumen les crosses (4), els contraforts (2) i els propis terços (2). En total, 18 persones si no comptem les escaletes, que a la meitat del castell abandonen la seva posició inicial.
Si bé la tendència general en el món dels castells sembla que és a mirar d’alleugerir estructures, en el cas de les manilles l’evolució ha estat inversa. A la primera torre de 9 carregada de la història (1993), els Minyons només hi situaven un vent a cada banda. Aquesta estratègia també va ser seguida per la Colla Joves Xiquets de Valls (1994). Ben aviat, les dues colles van acabar apostant per fer-hi pujar els dos segons vents. D’altra banda, a altres colles també hi ha hagut vegades que les escaletes s’han quedat dalt de les manilles durant tot el castell, fent el paper de terceres mans, amb les seves mans a l’esquena del primeres per ajudar a treballar de pit. Així ho ha fet alguna vegada la Colla Vella dels Xiquets de Valls.
Però la principal diferència a les manilles es troba en els equips de treball. Uns aposten perquè a les manilles n’hi hagi dos de ben diferenciats. D’una banda, el del terç (acompanyat pels contraforts i crosses), que funcionen de manera autònoma, i, de l’altra, el de les mans (que se centren a ajudar els quarts i ni tan sols toquen de pit amb els contraforts). Aquest és el sistema implantat pels Castellers de Vilafranca. En canvi, els altres aposten per unes manilles d’una sola peça, tan compactades com sigui possible, en què les mans també ajuden a compactar amb el pit. Aquest és el sistema que apliquen els Minyons de Terrassa.
Tant els uns com els altres asseguren que el seu sistema els permet treballa amb més comoditat. A Vilafranca, destaquen que si els primeres i segones mans han d’estar pendents de donar pit, no poden prestar l’atenció que demana la seva funció de suport als quarts. Això sí, requereix uns terços molt més acostumats (encara) a treballar gairebé sols. En canvi, des dels Minyons es destaca que per a ells és molt més senzill intentar que les manilles siguin una mini-pinya, tan semblant com sigui possible a una pinya convencional. El pit que puguin donar els primeres i segones és un element més de cara a acabar de facilitar el treball als terços i reforçar l’estructura. Les dues maneres d’entendre les manilles s’ha demostrat que són perfectament efectives. Ningú no s’aferraria al seu mètode si veiés que hi ha maneres de treballar que els fan la feina més fàcil.
Folre fort i consistent o tècnic i lleuger?
Al folre és on hi ha més marge perquè sorgeixin més diferències entre l’estructura que presenten les respectives colles. Per començar, hi pot haver varietat al voltant de la xifra de castellers que hi pugen. S’han alçat torres de 9 amb 60 persones al folre, i també amb 100. Naturalment, hi ha d’haver una relació entre el volum de gent que puja al folre i el peu de què es disposa. De la mateixa manera, el tipus de tronc de què disposi cada colla també condiciona quin folre i quines manilles calen. Si la torre de què es disposa és més aviat pesada, caldrà reforçar el folre i les manilles amb més pes que si es disposa d’un tronc més lleuger.
Hi ha dos models clars, marcats també per les dues colles que han aconseguit dominar amb més regularitat el 2de9fm. Tot i que cinc colles l’hagin completat fins ara, n’hi ha dues que són (amb diferència) les que han sovintejat més aquesta estructura. Es tracta dels Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa. És a dir, els primer que la van intentar i els primers que la van carregar. A més, la seva manera de fer s’ha pres com a referència per a marcar els dos sistemes.
El model de Vilafranca tendeix a un folre més pesat, que reforça totes les posicions. No només les creus, sinó també els cordons. S’aposta per la consistència i la força física, aprofitant que la colla de la camisa verda disposa de molts castellers grans, forts i més aviat voluminosos. Això també els permet fer pujar a les manilles castellers més pesats, tal i com requereix un tronc habitualment amb una mica més de pes que el dels malves.
D’altra banda, el model dels Minyons de Terrassa aposta per prioritzar la tècnica, posant només els quilos necessaris per a fermar les posicions claus del folre. No tothom duu pes al damunt i, per tant, no tothom ha de ser especialment fort. Els malves aposten perquè tothom sàpiga treballar per si mateix, amb unes posicions concretes molt reforçades amb castellers amb molta experiència, però la resta d’element són gent relativament prima, fins i tot tancant els rengles. La funció d’aquests castellers menys pesats és acabar de cohesionar el folre i d’ells s’espera més que s’aguantin per si mateixos que no pas que hagin de fer valer la força bruta. L’origen d’aquest model també és l’anàlisi del perfil de castellers de la pròpia colla. Els Minyons no disposen de tanta contundència.
A grans trets, les altres tres colles que han assolit aquest castell han adaptat aquests models al perfil de la respectiva colla. La Joves va veure clar ben aviat que havia d’apostar pel model dels Minyons. En canvi, la Vella va començar amb un model de folre ben contundent. Tanmateix, la tendència ha estat alleugerir l’estructura fins al punt que ara ja es pot dir que combinen els dos models. Els Capgrossos de Mataró també s’ubiquen a mig camí, amb uns rengles a l’estil vilafranquí i, en canvi, amb uns formatgets (cordons) més aviat lleugers com els Minyons.
Per més que s’hagi popularitzat parlar del model dels Minyons de Terrassa i el model dels Castellers de Vilafranca com a exemples més clars de les dues tendències, el cert és que els responsables de les dues entitats admeten que el perfil de castellers que té cada colla és el que acaba determinant quin model i quina estratègia s’aplica a l’hora d’assajar la torre de 9. Possiblement, si els Minyons tinguessin el perfil de castellers dels verds (i a la inversa), els papers s’haurien intercanviat. A l’hora de la veritat, tothom vol trobar quina fórmula s’adapta millor al seu perfil de colla i de quina manera pot obtenir més rendiment dels castellers i afrontar amb més garanties un repte d’aquestes característiques, sense dogmatismes. La prova d’això és que els dos extrems cada vegada s’apropen més. La prova és que el folre de les primeres torres de 9 carregades i descarregades a la història del món casteller són, possiblement, les més diferents entre si que s’han fet mai. Mai no s’ha vist a plaça un folre tan petit com el d’aquells Minyons del 1993, i també costaria trobar un folre tan contundent com el de la primera descarregada, a càrrec de la Colla Vella l’any 1994. Hi havia un centenar de persones. Des d’aleshores, per una banda s’ha incrementat la xifra afegint castellers a les creus i per l’altra també s’han restat efectius, conscients que no necessàriament cal posar tanta gent com sigui possible al folre.
Posicions clau difícils de renovar
Un altre dels punts comuns entre la majoria de colles és la dificultat que els caps de pinyes tenen quan volen introduir gent nova a determinades posicions clau del folre. Bàsicament, les posicions que duen el pes al damunt. Una sola errada en alguna d’aquestes posicions pot enviar en orris tota la feina feta fins al moment. Per això, a les colles hi ha molt conservadorisme a l’hora de renovar aquests punts clau. Són les posicions on totes les colles posen gent molt forta i soferta, a la vegada que ben preparada i amb prou fonaments tècnics per saber aguantar-se sol sense dependre del suport de ningú. En situacions com aquesta l’experiència és un grau i molts caps de pinyes admeten que els caps de colla i la mateixa situació els condueix molt sovint a apostar pel que es podrien anomenar vaques sagrades. Els experiments s’han de fer amb gasosa i la torre de 9 amb folre i manilles no és un gamma extra per casualitat.
Aleix Massana (Castellers de Vilafranca) reconeix que val la pena treballar sempre amb una certa visió de futur, intentant introduir gent nova en aquests punts clau. “Mirem d’anar renovant per tenir sempre alternatives preparades, però l’experiència també ens diu que les situacions límit també acaben fent que trobis la persona adequada per aquella posició i s’acabi posant a punt.
El pas més assequible cap a la gamma extra?
La torre de 9 amb folre i manilles és un castell de dificultat màxima que per les seves característiques té un valor simbòlic molt especial. A banda de la lleugeresa i la tècnica que exigeix al tronc i la canalla, aquest castell requereix una quantitat de castellers a l’abast de molt pocs i, a més, presenta la dificultat d’haver d’estrenar un pis nou: el de les manilles. O més ben dit, el d’un folre que tingui al damunt seu una altra pinya. Tot i que el pis nou són les manilles, els canvis més radicals (més enllà de l’alçada) es viuen al folre. Tot i això, cinc de les sis colles que han aconseguit algun castell de gamma extra s’hi han estrenat amb la la torre de 9 emmanillada. L’única colla que no ho ha fet així ha estat la Colla Jove de Tarragona, que es va estrenar amb el 5de9 amb folre. Tot i això, les colles no s’acaben de posar d’acord sobre quin d’aquests dos castells requereix més gent i suposa més dificultats.
Aleix Massana creu que la torre és més assajable, tot i la dificultat que comporta. El fet de poder-la trossejar fa que un cop es domina la tècnica cada cop es necessiti menys gent per fer-ne proves productives. Massana destaca que a la torre de 9 la major part de la força et ve del folre i les manilles, mentre que amb el 5de9 amb folre la força et baixa des del tronc.
Òscar Rodon, de la Colla Vella, afirma que “abans ens costaven més les manilles del 2de9, però ara ja veiem que ens en sortim sense que l’assaig impliqui tants patiments”. Fins fa no gaire els era més còmode assajar un folre de 5, si més no psicològicament, pel fet de seguir sent un folre convencional.
Des de Mataró, Roger Bellavista afirma que cal més gent per assajar el 5de9f que la torre, ja que és més fàcil d’assajar trossejada, però a plaça considera que fan falta més castellers per afrontar el 2de9fm.
Fins ara, el 5de9f s’ha descarregar 40 vegades, s’ha carregat 39, s’ha intentat sense èxit 44 cops i s’ha desmuntat en 12 ocasions. Això vol dir que el percentatge de 5 descarregats (29,6%) és notablement inferior que el percentatge de 2de9fm descarregats (52,06%). Però cal tenir en compte que 92 de les torres descarregades han estat a càrrec dels Castellers de Vilafranca o els Minyons de Terrassa, per només nou en total del les dues colles de Xiquets de Valls i els Capgrossos. Les dades i les opinions semblen confirmar que el que costa més de la torre respecte altres gamma extra és sistematitzar la nova manera de treballar que impliquen unes manilles. Però també sembla que un cop la colla es fa seu el castell i, per volum de gent, pot consolidar la feina, la torre de 9 és un castell al qual sembla que se li pot donar més regularitat.
Un dels problemes que totes les colles que han treballat manilles s’han trobat són els peus oberts a assaig. Es tracta d’una caiguda complicada, aparatosa i que pot provocar lesions a moltes persones. En algun cas, l’obertura d’un peu durant un assaig de torre de 9 ha retardat el moment que aquest castell ha anat a plaça. En altres casos ha servit per entendre que hi ha vegades que val més no jugar-se-la fent pujar tothom dalt si el peu no és clarament suficient. I en altres, amb lesionats pel mig, la caiguda no ha estat més que l’avantsala de l’èxit. Aquest darrer cas és el que va viure la Colla Vella dels Xiquets de Valls abans de descarregar per primer cop el castell. Vuit dies abans de Santa Úrsula, el mateix tronc que havia de parar la 2de9fm només va carregar el 2de7 en una sortida. L’endemà, per postres, a l’assaig especial se’ls va obrir el peu i van patir diversos lesionats. No eren uns auguris massa bons, però la Vella va acabar descarregant aquell castell una setmana més tard.
Quan tothom volia trencar esquemes
El 21 de novembre del 1993 va ser possiblement el primer dia a la història que la premsa escrita catalana, de manera generalitzada, va publicar en portada una fita castellera. Televisions i, fins i tot premsa internacional, van obrir les seves edicions destacant que els Minyons de Terrassa havien carregat al primer intent un gran castell que fins aleshores encara hi havia qui dubtava que es pogués veure mai.
Carles Aranda era el cap de pinyes d’uns Minyons de Terrassa que van començar planificar aquest castell a principis del mateix any. Les colles de 9 vivien un període d’efervescència apassionant, cada cop assolien amb més regularitat els castells de 9 bàsics i tothom aspirava a fer la campanada. Aranda va veure tots els intents de torre de 9 fm dels Castellers de Vilafranca i els va estudiar juntament amb la resta de tècnics de seva la colla. Alguns d’aquests intents també els van viure des de dins, formant part de la pinya vilafranquina per experimentar les sensacions que s’hi generaven en primera persona. L’aleshores cap de pinyes dels malves destaca que els Castellers de Vilafranca van obrir noves vies de treball, però pel perfil de castellers de la nostra colla “nosaltres vam arribar a la conclusió que amb el que ells feien no podíem anar enlloc”.
La fórmula vilafranquina no acabava de trobar la manera d’acomodar les manilles i, segons Aranda, pecava d’allargar massa el tempo del castell. “Després d’analitzar els intents dels verds vam arribar a la conclusió que la millor opció per a nosaltres seria pensar les manilles com una minipinya i també que havíem d’aconseguir que el muntatge de l’estructura fos molt més àgil. Necessitàvem (i necessitem) castells ràpids”, recorda Aranda. La gènesi del primer model dels Minyons també neix aquí, quan, després de constatar que disposaven d’una torre amb un tronc força lleuger, l’equip de pinyes i la resta de tècnics malves arriben a la conclusió que no cal que tots els components del folre siguin especialment forts; només a unes posicions concretes. Això és el que acaba permetent patir menys a la gent del peu, que té menys pes al damunt. D’altra banda, la gent més lleugera també acostuma a tenir més agilitat per muntar l’estructura sense perdre temps.
Per a les colles de 9, la cursa cap a la la torre era una cursa contra un mateix, però el fet de poder trencar els esquemes tenia un valor encar més especial que el de qualsevol altra gran fita castellera. Els Castellers de Vilafranca van encetar el camí amb un bon intent l’any 1989. Però a mesura que anaven acumulant intents fallits, la il·lusió es va anar convertint en obsessió. Van haver de passar 12 intents fins que al Sant Fèlix del 1995 van aconseguir el premi. Durant aquests intents fallits van provar-ho tot i més. Els verds creien que la clau del castell era alleugerir al màxim les manilles i van arribar a assajar l’estructura sense crosses. També formen part de la història les famoses guillotines. Les quatre crosses (dues per a cada terç) s’eliminaven i eren reemplaçades per dos castellers ubicats sota els braços dels segons. Aquesta variant la van acabar desestimant. Tot i haver estat els primers a creure-hi, van acabar sent els quarts a fer l’aleta al castell anhelat. Però la construcció que durant molt temps va ser el seu amor platònic ara és un dels seus castells insígnia. Haver experimentat tots els camins, inclosos els erronis, és una bona manera per acabar sistematitzant l’excel·lència.
MARC ORTIZ DE URBINA
Article publicat a a la Revista CASTELLS 43, actualitzat amb les dades del 2013
Foto 1: 2de9fm de la Colla Vella (Firagost 2013)
Foto 2: 2de9fm dels Minyons a la plaça de Sant Jaume (Mercè 2011)
Foto 3: Primera tore de 9fm dels verds (Sant Fèlix 1995)
Foto 4: 2de9fm de la Colla Joves (El Vendrell 2000)
Foto 5: Assaig de torre de 9 dels Capgrossos (2010)
Articles relacionats:
