Els models de Sants i Gràcia

Amb el nivell casteller batent rècords, a totes les gammes, els èxits dels darrers mesos han posat de manifest algunes de les claus per al creixement tècnic i social de colles que els fan de 9 o que fins i tot aconsegueixen entrar al selecte grup de la gamma extra. La Revista Castells ja va retratar com, amb un local d’assaig propi, que neix com un projecte de colla més enllà de l’equipament, les capacitats es multipliquen i el potencial també. Però segur que cal alguna cosa més. Hi ha un aspecte que té a veure amb la mentalitat dels castellers, amb la maduresa d’una colla, amb la seriositat per aprofitar al màxim tots els recursos humans i materials, conscients que són limitats. I això, combinat amb unes dinàmiques que facin engreixar la base social de la colla, amb assajos disciplinats i un ambient agradable, fa que es gaudeixi d’un bon gruix de castellers que es traduirà en un bon gruix de bons castells.

Aquesta fórmula probablement expliqui l’explosió de moltes colles allunyades de la zona tradicional. Mirant el 2014, es podria posar el focus en més d’un punt, però una de les àrees on els resultats avalen més aquest procés és als barris de Barcelona, sobretot a Sants i a Gràcia. Els borinots es van convertir el 19 d’octubre de l’any passat en la primera colla de gamma extra de la capital. L’intent de 2de9 amb folre i manilles del Concurs de Tarragona no va ser un impediment perquè quinze dies després, a la seva diada, descarreguessin aquest complex castell. Els borinots es mereixien anar una mica més enllà amb la torre del Concurs, segur, però era gairebé obligat que una colla tant íntimament enamorada del seu barri, premiés Sants descarregant-hi el seu primer gamma extra.

I és que el creixement casteller passa també pel seu barri. La colla va fer un estudi segons el qual més del 70% dels castellers viuen a menys d’un quilòmetre del seu local. El potencial de la zona de Sants, Hostafrancs, Les Corts… el situen en 200.000 persones i entre aquests barems es mouen. Conscients de la seva idiosincràsia, els Castellers de Sants fa temps que funcionen amb una mateixa dinàmica. Estil borinot de fer les coses, n’hi diu el cap de colla, Pau Camprovín: “cuidem l’àmbit familiar, que és el que integra majorment la colla, que es pugui combinar bé la vida castellera amb la social. Cada mes fem un cap de setmana de descans, no actuem mai en dissabtes i diumenges seguits…”. Això ha portat als borinots a tenir unes 200 persones, aproximadament, de mitjana als assajos, amb puntes de 400. “Hem fet unes proves brutals; el 3de9 fins a sisens el podem fer als assajos de dimarts, el 4 i la torre fins sisens era un costum els divendres… això fa que la gent es cregui els castells. Agafes una confiança brutal i la gent ho nota”.

Miquel Botella, expresident de la Coordinadora i membre fundador dels de Sants, reconeix que aquests èxits “no són conseqüència d’un factor” i també posa en valor l’estil genuí dels borinots, que creu que és compartit per bona part de la colla: “Una cultura de com fer les coses, un acord de no estirar més el braç que la màniga. Som potser la colla més regular de les que van sortir als 90, així s’acumulen petits canvis que en un moment determinat fan un salt. El que ha passat aquest any, que és molt gros, té més espectacularitat externa que interna. Quan puges un graó és molt vistós enfora, però portes endins no deixa de ser el resultat d’una dinàmica”. “I ara”, afegeix Botella, “hi ha bones condicions perquè això continuï. La colla té una mitjana d’edat molt baixa”. A més, l’expresident de la CCCC hi suma una altra reflexió: “Com que la il·lusió que hi posa tothom és similar, la tendència a ‘carregar el mort’, a la frustració quan les coses no van bé, a les capelletes… desapareix”. Per il·lustrar aquest estil borinot de fer les coses, i en un terreny que coneix bé, Botella se situa al 2005 i posa l’exemple de l’impuls del casc: “Segurament el més important que ha fet la nostra colla. En una situació d’incomprensió general, teníem un mínim de respecte”.

I pel que fa al creixement social, Botella reconeix que el fet casteller gairebé s’ha convertit en “una activitat associativa monopolista, sense competència. A banda del vessant històric, aconsegueixen omplir un buit de gent a qui li agrada associar-se, té un valor integrador no només per l’immigrant”. “Sortosament som tants, que arribem a celebrar grans castells amb gent a qui particularment no sé si abraçar o no perquè no sé qui són”, diu amb simpatia. I recollint aquesta mentalitat pròpia dels borinots, Botella és conscient que, a partir d’ara, “caldrà veure si som capaços de mantenir el nivell, perquè hem vist alguns casos de colles que han arribat molt amunt i després han tingut un creixement irregular”.

El repte de mantenir-se per continuar creixent també el tenen a Gràcia, que des de fa tres anys, coincidint amb l’entrada al seu actual local, han tingut un creixement progressiu que els ha portat als 9 pisos. Actualment un assaig dels Castellers de la Vila de Gràcia és intens, amb més proves i rodant més castellers. Ho explica el seu cap de colla, Raimon Garriga, quan comenta que “teníem un potencial que no sabíem treure. No és que la colla hagi canviat, va saber trobar el que tenia a dins per poder fer aquests castells. Sobretot a nivell tècnic i de convicció”.

Al 2012 ja tenien molta feina avançada per poder fer castells com el 5de8, però al final es van haver d’esperar. “Semblava que la temporada havia estat fluixa i llavors al 2013 surt i un any després s’hi afegeixen castells de 9”. Comenta que la mentalitat gracienca passa sempre per portar els millors castells que es pugui, “sempre havíem tingut ganes de sobresortir”. Garriga reconeix que també els ha anat bé la “moda” general dels castells “com en totes les colles hi ha un augment de camises. Ara tenim una personalitat marcada que no teníem, no anem a mitges tintes. Lògicament, nosaltres necessitem consolidar totes les gammes i anem castell a castell, però aquesta actitud es fidelitza i la gent sap al que va”. I això necessita intensitat: “Ara mateix a l’assaig ja no hi cap res més, són molt plens i ara per ara només en fem dos a la setmana; som de les poques colles del nostre nivell que només en fa dos”.

Raimon Garriga també creu que l’equip tècnic i l’administratiu ha de funcionar en paral·lel. “Nosaltres encara estem millorant i ens plantegem adaptar les estructures de colla a les noves necessitats; en aquest sentit, no ens considerem una colla de 9, tècnicament ens ho podem plantejar, però a nivell social no ho som, acabem d’arribar”. Garriga insisteix en la importància de, més enllà dels castells, fer gaudir a la gent que s’acaba d’incorporar a la colla. “Arribarà un dia que potser no podrem fer aquests castells i la gent ha de continuar venint”. I aquesta actitud també l’han sabut transmetre.

Un exemple: després de fer de baix en pilars, castells de 7 i de 8 (reconeix que el que no oblidarà mai, per la duresa, és el 4de8 amb agulla), el Xavi Hernando és ara segon als castells de 9. I encara no fa tres anys que va arribar a la colla, justament els anys en què Gràcia ha fet la seva màxima explosió castellera. “A mi el número de pisos m’era igual, només volia fer castells, és una cosa que enganxa”. Explica que el funcionament de la colla s’ha perfeccionat molt internament: “a mi sempre em van rebre molt bé des del principi, però encara s’ha millorat més en aquests dos o tres anys. Hi ha una comissió encarregada d’acollir gent, s’avisa a tothom perquè tots els castellers estiguin pendents de la gent nova…”. Una acurada organització interna té també les seves recompenses. “Jo estic a la de prevenció sanitària, perquè havia estat a Creu Roja. En dos anys ja som vuit persones”.

Tant el Raimon de Gràcia com el Pau de Sants coincideixen, a més, en posar en valor el paper de les colles universitàries a l’hora de parlar dels darrers èxits castellers. “S’hi fa molta feina”, diu Camprovín: “promoció entre els joves, s’impliquen, agafen responsabilitats… dóna un rodatge brutal. A nivell tècnic, el mateix. Fa uns deu anys que es va fer un canvi a les colles universitàries i això s’ha traduït a les convencionals”. En Raimon hi afegeix que això ha permès repartir les responsabilitats entre generacions diferents de les colles, que n’assegura la continuïtat. Un treball que en Miquel Botella destaca parlant del seu cap de colla: “amb les manilles va ser excel·lent el que van fer. Sense haver-ho provat mai, van fer una classe sobre com serien, van informar-se’n, formar-se, visitar altres colles… ho van brodar!”.