Publiquem el tercer i darrer article amb motiu dels 80 anys de l’inici de la Guerra Civil. És de Pere Ferrando i correspon al període dels castells durant la Dictadura, especialment els primers anys, amb l’ús polític que va fer el nou règim i la convivència en moments d’extrema dificultat. L’article se suma als dos anteriors, sobre els castells durant la República (a càrrec de Santi Terraza) i durant la mateixa Guerra Civil (de Salvador Arroyo).
La Guerra Civil espanyola s’acaba oficialment l’abril del 1939; és a dir, quan la temporada castellera no havia començat. Amb tot el país trasbalsat, milers de morts, desapareguts i empresonats i amb un canvi de règim que va suprimir les institucions catalanes i en va prohibir la llengua quin destí havien de tenir els castells, una manifestació de la qual, fins i tot alguns autors i intel·lectuals en van fer una lectura nacionalista anys abans? Doncs, contràriament a allò que pugui semblar, els castells no es van prohibir ni arraconar.
Quan van arribar les tradicionals cites castelleres d’aquell agònic 1939, malgrat totes les adversitats i mancances pròpies d’una guerra tot just acabada, les actuacions castelleres són incloses als programes de festes de les places habituals. Així, els vallencs hi van ser presents a la seva pròpia Festa Major, per Sant Joan, i també a les de Reus, Sitges, l’Arboç, Vilafranca, Torredembarra i Montblanc. Un calendari prou atractiu on, fins i tot, van poder descarregar el 2de7, carregar el 4de8 a l’Arboç i descarregar-lo poc després a Torredembarra; unes fites que poden sorprendre si tenim en compte la situació en què es trobaven els pobles.
Els vendrellencs, per la seva part, també van reaparèixer per la seva Festa Major de Santa Anna, el juliol, per encadenar, tot seguit, sortides a Vilanova i la Geltrú, la Bisbal del Penedès, Vilafranca i Palau de Plegamans. El nivell dels vendrellencs es va moure entre els castells de 7 de gamma alta. Finalment, els tarragonins tampoc no van faltar a les seves dues cites locals, per Sant Magí i per Santa Tecla.
Quines van ser, doncs, les claus per entendre el suport que van rebre els castells durant la dictadura? En primer lloc, cal tenir present que des que els castells són el que són s’hi han apropat gent de totes les ideologies i colors polítics. L’afició castellera ha estat sempre totalment transversal en aquest sentit. Després tenim l’acceptació de la rivalitat com un element positiu per a l’activitat. Emulant el model esportiu, les confrontacions entre colles de diferents poblacions són ben vistes i, fins i tot, promogudes: només cal veure la llarga llista de concursos organitzats a diferents poblacions.
Els castells passen a convertir-se en una d’aquelles peculiaridades regionales que formaven part d’una patria común, com ara l’aixecament de pedres al País Basc, els San Fermín a Pamplona, les falles a València, etc. En aquest context, els castells són exhibits en celebracions d’aparador com ara els Días de la Provincia o les famoses Demostraciones Sindicales de l’1 de maig.
El nou règim imperant, com no podia ser d’una altra manera, valorava tot allò que tingués tradició i que representés l’enaltiment del col·lectiu. Així, no és estrany trobar descripcions com ara que el monument erigit a Vilafranca el 1963 era “un monumento a la raza, a la tradición y a una de sus costrumbres populares más entrañablemente queridas” o també, que els castells són un “deporte viril de una raza”; i, fins i tot, que l’acte de recollir l’enxaneta d’un pilar al balcó es “un rito sagrado ensamblando lo popular y tradicional con los altos valores del espíritu”. Els castells, doncs, havien trobat un lloc en aquest llarg període de la nostra història més recent.
Arribats en aquest punt, més d’un lector es preguntarà si el nou règim no va influir gens en la història castellera. Per suposat que sí, tot i que a un altre nivell.
Durant la Guerra Civil i la posterior repressió dels guanyadors van desaparèixer molts castellers, ja sigui morts, exiliats o empresonats. Totes aquestes tragèdies amb nom i cognoms van afectar el desenvolupament de l’activitat. Tarragona, Valls (dues) i el Vendrell (dues) eren les poblacions on existien colles abans de l’esclat de la Guerra. En canvi, un cop acabada aquesta, el panorama canvia substancialment: una sola colla per població. A Tarragona ja només n’hi havia una, però al Vendrell, els castellers actius no van tenir inconvenient en ajuntar-se tots en una sola agrupació per tal d’unir esforços. La dualitat no era generacional i molts dels seus components ja havien fet canvis de colla amb anterioritat. L’agrupació vendrellenca va ser dirigida per Pau Figueras i Salvador Gual –aquest darrer un destacat dirigent franquista local– mentre que Jan Julivert, cap de colla des del 1935, patia la repressió política a la presó de Tarragona.
A Valls, en canvi, la situació va ser molt més complexa. Si al fet de que la dualitat de colles ja arrenca de principis del segle XIX hi sumem que durant la Segona República aquestes van viure episodis d’una destacada càrrega política, entendrem per què les autoritats locals del moment obliguessin per decret la seva fusió [llegiu-lo al final de l’article]. No es podia fer de cap més manera si es volia evitar el record dels esmentats episodis. Quan el 1947 es crea el Patronat dels Castells dels Xiquets de Valls s’acorda acceptar colles castelleres, sempre que no utilitzin els termes Vella i Nova, ja que, textualment, “ressuscitaria l’antiga política polemista d’antany, i el Patronat només pot permetre la política dels castells”.
La forçada fusió va tenir lloc quan encara la Guerra Civil no havia acabat oficialment. El 14 de gener del 1939 entraven les tropes de Franco a Valls. Nou dies després s’organitza la festa de la Liberación en la qual s’inclou una actuació castellera. En l’edicte de l’Ajuntament es deixa prou clar que han de comparèixer els castellers de les dues agrupacions per actuar junts sota el nom genèric de Xiquets de Valls, sota amenaça de sanció en cas d’incompliment. A l’hora d’escollir el cap de colla, les circumstàncies ho van posar fàcil: Ramon Tondo, Gravat de Rabassó, cap de la Colla Vella, havia mort d’accident l’any abans (1938); per tant, la direcció va anar a càrrec de Ramon Barrufet, el Blanco, dirigent de la Colla Nova.
Durant els anys més durs de la postguerra i en totes tres poblacions –el Vendrell, Valls i Tarragona– diferents testimonis orals recorden alguns episodis tristos propis de l’època, on es barregen les mancances d’uns –de llibertat, d’aliment, de feina– amb la força i el poder d’altres i on els castells també van formar part d’aquesta relació guanyadors/vençuts.
Malgrat tot, a Vilafranca del Penedès es funden els Castellers de Vilafranca el 1948, en una població on l’afició era arrelada i arribava allà on havia d’arribar, als màxims dirigents locals del moment. Assaigs i contractacions no van trobar cap entrebanc per realitzar la seva activitat. Molt diferent va ser el cas de la colla organitzada el 1958 a Barcelona. L’àmbit urbà, amb la necessitat de tenir-ho tot controlat, va donar molts problemes als coratjosos promotors, havent de subsistir com una secció dels llavors anomenats Ballets de Catalunya, i amb el nom de Cos de Castellers d’aquesta entitat. La seva durada just va arribar a les dues temporades.
Els castells van ser exhibits davant del General Franco en diferents ocasions i llocs. N’hem comptabilitzat fins a quinze vegades, ja sigui a les visites que el dictador feia a les poblacions del nostre país –Valls, el Vendrell, Vilafranca, Tarragona o Barcelona– com les que les colles li oferien amb els seus desplaçaments a Bilbao o a Madrid mateix, amb les ja anomenades Demostraciones Síndicales de l’1 de maig.
A desgrat de molts castellers que havien lluitat contra aquell règim, ara es trobaven alçant castells davant dels guanyadors. Mentre això passava alguns enxanetes rebien instruccions per a que la innocent aleta d’un pilar es convertís –braç dret estirat– en la salutació feixista.
PERE FERRANDO I ROMEU
L’EDICTE QUE OBLIGAVA A LA FUSIÓ DE LES DUES COLLES VALLENQUES
Alcaldía de Valls
Se advierte a todos los ‘castellers’ de las collas ‘Vella’ y ‘Nova’, que, mañana, domingo, a las ocho, tienen de comparecer al ‘Hort dels Alls’ para colaborar a los castells que se levantarán con motivo de la fiesta que ha de celebrarse en presencia del Excmo. Sr. General Jefe del Cuerpo de Ejército de Navarra, al Paseo de Capuchinos.
Si algún ‘casteller’ no pudiera concurrir, antes ha de manifestar los motivos a esta Alcaldía, de lo contrario incurrirá en sanciones.
Valls, 21 de Enero de 1939 – III Año Triunfal
Foto 1: Membres de la canalla fent la salutació feixista
Foto 2: 4de8 dels Xiquets de Valls reunificats, a l’Arboç el 1939; és el primer castell de 8 després de la Guerra
Articles relacionats:
