Recordo perfectament els comentaris que feia amb els amics quan pels volts de Tots Sants del 2010 arribaven imatges, comentaris i sensacions molt potents i optimistes dels Castellers de Vilafranca vers les possibilitats de descarregar el 2de8 sense folre. Deien que la tenien millor que mai, que havia arribat el moment i que tot estava en el punt de maduresa perfecta per fer-la. En el Concurs d’aquell mateix any van fer-ne un intent decebedor, tot i reconèixer que se’ls va escapar per un error impropi i bastant excepcional. En aquelles setmanes d’octubre pensava que no m’havia de perdre aquella actuació, perquè si la descarregaven, qui sap si seria l’única vegada que veuria aquell castell descarregat.

Mai no he estat dels que he pensat que un castell era impossible. Massa vegades he vist com aquest tipus d’afirmacions saltava pels aires. Sempre he estat optimista amb la capacitat humana, tècnica o castellera per fer coses increïbles. De la mateixa manera que s’han trobat solucions per castells que ho semblaven d’impossibles i que ara, per sort, en podem veure gairebé cada setmana, també se’n poden trobar per als reptes encara no assolits. En aquell moment, el repte a assolir pels verds, el 2de8sf, el veia possible, però creia tímidament que era tan difícil que seria molt complicat tornar-lo a veure. Creia que la podien fer, però que si la descarregaven, que fessin el pòster i que gaudissin de la gesta per sempre més, sense necessitat de tornar-se a batre amb la magnitud i el risc del castell.

Evidentment, em vaig equivocar perquè el castell s’ha aconseguit controlar i el cert és que per fer-lo, per descarregar-lo, cal dominar-lo tant que llavors les possibilitats d’èxit total a plaça augmenten substancialment. Els 2de9 sense manilles carregat anys abans també ajudava a pensar que potser era més fàcil de carregar que no pas descarregar el de 8. Així, doncs, el món casteller tornava a trencar una barrera fent possible l’impossible.

Els inicis. Val a dir que els primers intents de 2de8sf es van veure per part de la Colla Joves Xiquets de Valls el 1987, el 1994 i el 1996, però cap d’ells van ser rellevants per analitzar el castell i les seves possibilitats d’èxit per descarregar-lo.

Onze anys van passar de la primera torre carregada dels verds, per Tots Sants del 1999, fins a poder-la descarregar. Sis intents i sis de carregats va ser el bagatge dels verds en aquest període d’anys. Si es mira enrere amb una mica de perspectiva, han canviat tant les coses al món casteller que ara ens en faríem creus. Una d’elles seria veure la canalla sense casc, però una altra d’encara molt més rellevant, és que no estava instaurada la xarxa d’assaig. De la xarxa però, en parlarem més endavant i de com ha fet canviar la història d’aquest castell.

Pel que fa a l’alineació que pot tenir aquest castell, sembla bastant establert que la clau més difícil de tot plegat està a trobar la combinació perfecta entre el pis de quarts i quints. Uns terços de 2de7 prou lleugers per enfilar-se a quarts del de 8 i uns quarts de 2de7 prou lleugers per enfilar-se a quints del de 8 i que, a més, puguin resistir el moviment extra del castell impossible. Les colles que es poden arribar a plantejar aquest castell i tenen prèviament assolits el nivell de castells que l’hauria de precedir (tots o la majoria de castells de gamma extra) trobaran amb relativa facilitat segons i terços amb cos i potència per defensar aquest 2 net.

Durant aquells primers anys, els verds posaven a segons dos terços grans de castell de 9, Sergi Via i Fèlix Miret i al terç hi anaven dos quarts de castell de 9 (Toni Bach i Manel Huguet Gatsby). Cert que algun d’ells –i en algun moment donat pensant en la lleugeresa necessària per al castell de 10– també el podia fer en algun pis canviat, però bàsicament l’estructura i el que feien aquests castellers era això. Més amunt hi paraven dos quints de castell de 9, com Pere Almirall i Tonet Sánchez i a sobre dues sisens de castell de 9, Eva Acedo i Vanesa Ojeda. Per tant, la combinació de castellers a cada pis era prou compensada i correlativa. Respecte a la torre de 9 amb folre i manilles, s’intercanviaven de pis Toni Bach, que la feia a quarts, i Gatsby, que la feia a quints. En la resta de castells de 9 assimilant com a tal el 5de9 amb folre, que no presenta l’intercanvi de pisos dels castells de 9 bàsics pensant en el de 10, compartien pis tots els castellers d’aquella primera torre de 8.

Durant els anys següents –per part dels verds–, el castell es va veure carregat sobretot en els concursos on la diferència vers la resta de castells assolibles, els donava la diferència necessària per guanyar.

El 2000, la Colla Vella el carrega a Vila-rodona. L’esquema de l’alineació era igual que els verds a segons i al terç. Una primera diferència és que al pis de quarts, els vallencs hi posen a Alexis Martín, que parava els castells de 9 a quarts, un pis a sota que els quarts de la torre verda. Davant seu hi anava el Llàtzer Magriñà, que llavors pujava al quint dels castells de 9 rosats. Per tant, aquí la Vella ja començava a alterar posicions de castellers, perquè un dels quints era Miguel López, que en els castells de 9 compartia pis amb el Llàtzer i aquest cop anava a sobre d’ell. El castell es va carregar i tot i que ja bastant tocat, encara va tenir un segons perquè l’enxaneta abandonés la seva posició i ho comencés a fer l’aixecador. Per tant, es podia intuir un bri d’esperança de què es podia arribar més lluny que al simple fet de l’aleta.

La Joves el carrega el 2004 amb una estructura de castellers al tronc molt similar qunt a la tipologia de castellers per pis, tot i que en molts castells de 9 aquests castellers que feien el 2 no compartien pis. Al terç del 2 net, Fede Gormaz acostumava a anar al quart al 3de9f i al terç al 4de9f i el seu company Joan Barquet a terç en ambdós castells de 9 bàsics. A quarts del 2 hi anava Pere Rico, que parava els de 9 al quart, i Miquel de Haro acostumava a pujar al quint. Tot i això, la tipologia dels castellers per pis era similar, sense gaires diferències ni d’envergadura ni d’alçada cosa que equilibrava i compensava el castell.

La Vella el torna a carregar el 2006, també a Vila-rodona (el fet que fos l’última diada de la temporada afavoria assumir el risc), aquest cop amb un canvi rellevant en l’estructura assolida uns anys abans. Miguel López, que l’havia parat al quint, baixava un pis i el compartia amb Alexis Martín. La tipologia de tots dos era molt diferent fins al punt que Alexis era el terç del pilar de 6 i Miguel, el quart: per tant la diferència d’envergadura entre tots dos era prou important.

2010. La primera. Ara bé, tot arribant l’any 2010 els verds ja s’havien ficat encara més entre cella i cella descarregar la torre de 8sf. Tenien problemes amb el castell de 10, que no aconseguien descarregar, regnaven molt sols al capdamunt del món casteller, se’ls acusava sovint de fer els millors castells només perquè eren més gent i tot això barrejat feia que posessin tot el seu coratge i capacitat de treball per assolir la torre de 8.

L’assaig el van tecnificar i especialitzar i el dilluns s’havia convertit en assaig exclusiu de torre i pilar. Vist el seu domini amb el pilar, la torre va passar a centrar tot el seu interès. Cada cop tiraven la canalla més amunt i les torres de 7 netes cada cop eren més freqüents veure-les a l’assaig. Val a dir que fer torres de 7 netes era una premissa que s’havien auto-exigit, fer-ne tantes com fossin possibles per conèixer les inèrcies que tindria el castell. Les proves amb els segons damunt la pinya cada cop arribaven més amunt i sovint hi col·locaven la cassoleta. Per tant, tècnicament tan lluny com es podia arribar a l’assaig, hi havien arribat. Més que això, sols quedava fer-la ja sencera, però això ja ho trobarem més endavant.

L’alienació ja havia patit alguna variació. Al terç s’hi havia incorporat Ignasi Perez Xaio, que era el pilaner dels verds, a priori molt ben capacitat per fer aquest castell amb tant d’equilibri. De fet, el Xaio ja havia carregat aquella torre de 9 sense manilles del 2005. A segons s’hi havia incorporat David Miret, llavors cap de colla en substitució del seu germà Fèlix. Aquí ja hi ha una novetat important perquè el David no havia fet gairebé cap castell al tronc, però una urgència en un 4de9sf d’uns anys abans, havia fet descobrir el seu potencial i la seva fortalesa com a possible de segon dels grans castells sense folre.

També hi havia una novetat important al pis de quarts, perquè Tonet Sánchez tenia al davant a Ivo Jordà, també pilaner dels verds. Anaven a pisos diferents als castells de 9. Ivo era quart i Tonet seguia impertorbable a quints. No passaria res en aquest canvi si no fos perquè entre ells dos hi ha força diferència d’alçada. També és cert que durant alguns anys la parella de Tonet, fent el 2 net i també quan van carregar la de 9 sense manilles, era Marc Fernàndez, un xic més alt que ell, però amb la diferència que compartien pis en els castells de 9, amb la qual cosa la compensació de forces s’igualava Els estàndards dels castells, i sobretot d’aquests sense folre, es pensava que tot havia d’estar compensat d’alçades i, tot així, era molt difícil. Per això va sobtar veure aquella diferència d’alçades. Val a dir que els tècnics verds ho van resoldre molt bé i amb els baixos ho van arreglar per minimitzar aquest fet i tant per sota com per dalt, els altres castellers treballaven amb una molt bona mida d’alçada respecte al company de pis.

Aquell dia tothom sabia que el repte era aquest. Descarregar el 2de8sf. Tots els altres castells i combinacions diverses de grans castells estaven a l’abast dels verds, el Concurs l’havien guanyat sense necessitat de forçar la màquina, per tant, tot passava per aquest castell.

A la segona ronda de Tots Sants del 2010, els Castellers de Vilafranca aconseguien descarregar un castell que no s’havia fet mai! Van descarregar la torre de 8 sense folre i ho van fer de manera gens èpica. Amb un bon control del castell que en cap moment va semblar passar per situacions de perill. I és que analitzant a posteriori el castell, segurament aquesta quietud era indispensable si es volia veure descarregat aquest 2de8sf. L’alegria, la incredulitat, l’emoció… les pàgines d’or del món casteller escrivien en majúscules aquella gesta vilafranquina. Ja ningú mai més podria acusar els verds de què eren els millors perquè tenien més gent (com si això no fos un mèrit!), sinó perquè, a més, feien el castell que tècnicament pel tronc, era/és el més difícil.

Aquell 2de8sf, aquella torre, més enllà de l’èxit històric assolit, va ensenyar moltes coses a les colles castelleres. I és que amb assaig, amb molt d’assaig i, a més, amb molta qualitat d’assaig es podien assolir reptes inimaginables. Ja no tant a nivell històric, sinó que a nivell intern de cada colla es podien superar barreres que semblaven inabastables. La superació sols depenia del treball i del treball ben fet.

Si això va passar el 2010 i el 2011 hi havia les decennals a Valls, aquesta circumstància va provocar que algunes colles sols paressin d’assajar els dies indispensables de les festes de Nadal. Durant bona part de l’hivern, moltes colles no van deixar d’assajar amb l’excusa de les Decennals, però també motivats i engrescats per assolir allò que fins al moment semblava inabastable, tal com havien ensenyat els verds aquell 1 de novembre. Diria que en aquest moment és quan neix la cultura d’assaig.

La progressió. A partir d’aquell moment, la torre verda es va anar reservant per a les grans ocasions amb un alt grau d’efectivitat, perquè en els dos anys següents en descarreguen dues cada any, amb un sol intent fallit. Per tant, la confiança i la demostració que aquella gesta no era flor d’un dia i que l’assaig i la confiança adquirida permetien sovintejar l’èxit del castell, era un fet. Fins i tot, en alguna d’elles superen adversitats en la seva execució que també es creia fins al moment que serien impossible de superar. Especialment recordada és una situació en el Sant Fèlix del 2012, quan en la descarregada, un dels segons perd la posició de manera notable cap a un costat. En un exercici de força física d’ell i d’equilibri màxim del terç, aconsegueixen redreçar una situació que, fins i tot, en altres castells menors haurien acabat causant la caiguda. En canvi, ho van poder salvar i en el 2de 8sf! Això demostrava que aquest castell es podia defensar.

En alguna temporada la torre verda no apareix per culpa de diverses circumstàncies. Falta d’un pom de dalt adient per aquests castell i centrar la vista en altres objectius pendents: del 2de8sf no se’n torna a tenir notícies rellevants fins al 2014… i de quina manera.

En el Concurs de Castells, per primera vegada dues colles aconsegueixen fer l’aleta al castell. A la torre carregada pels verds s’hi afegeix el 2de8sf de la Colla Vella. La Vella ja havia canviat alguna cosa de la seva alineació. Joan Ibarra –un casteller que venia de dalt i que havia arribat fins a la posició de segons, parant fins i tot intents de 4de9sf– reformula la seva evolució i puja al pis de terços. Aquest canvi, aquesta evolució cap a donar-li més pes i envergadura al castell, acabarà sent una tendència decisiva per entendre els èxits futurs sobre el castell. A quints mantenen la diferència d’alçades i de pesos amb dos castellers que ocupaven pisos diferents en els altres castells. Tot i això, l’èxit assolit esperona a la Colla Vella a treballar i també van evidenciant que, amb més assaig, més bons resultats per superar als vilafranquins. Ja aquells anys, la Vella havia canviat la dinàmica i assajava dos o tres dies a la setmana amb una intensitat i un rigor molt superior al d’anys enrere.

Els Castellers de Vilafranca seguien amb la seva dinàmica d’assaig fet, que els permetia controlar bé el castell, tot i que amb resultats irregulars i, això sí, amb la mateixa estructura respecte a l’alineació.

La Joves, motivada en part per les aletes del Concurs i també pel treball que havia anat fent durant l’any, sobretot per resoldre un pis de quints adient per aquest castell, s’hi atreveix per Santa Teresa i també el carrega. A terços, la Joves hi posa l’experimentat Fede Gormaz i la novetat és que davant seu hi va Jaume Galofré. Un casteller que als troncs dels castells de la Joves no hi tenia gaire recorregut pel que fa a experiència, no venia “de dalt” com se sol dir, tot i que la seva joventut i fortalesa, li havien fet guanyar-se el lloc. El 2013 fa el seu primer 4de9 amb folre al terç i el mateix any ja descarrega el 4de9sf. La tendència de la fortalesa respecte al pedigrí tècnic comença a fer-se visible.

El 2015, la Vella aconsegueix carregar el castell dues vegades, però encara no assoleix fer allò que sols els vilafranquins han aconseguit. Els verds la carreguen dos cops i l’aconsegueixen descarregar per Tots Sants. A més, els Minyons en fan un intent a Girona, però el castell cau prematurament sense ni tan sols arribar a posar la canalla dalt de tot. El 2016, els verds tornen a fer una cosa única, i és que en el Concurs de Castells la carreguen dues vegades, després de descarregar el castell per primera vegada en l’assaig. La norma permet tornar a intentar un castell que sols s’hagi carregat i els verds, confiats en les seves possibilitats hi tornen, encara que a la segona temptativa tampoc l’aconsegueixen descarregar. Aquí però, els verds ja introdueixen un canvi en l’alineació habitual i és que al pis de segons hi entra Carles Mata, un casteller experimentat i que la seva trajectòria havia començat al terç, tot i que havia arribat al pis de segons, on ja havia descarregat el 4de9sf.

Canvis estructurals. El 2017, la Colla Joves es fa seva la cultura d’assaig i s’afegeix al repte del 2 sense folre, això sí, trencant alguns estereotips oficiosament establerts en la tècnica castellera. Francesc Ramon, cap de colla del moment, fins llavors havia ocupat el pis de terços de castells amb folre. És a dir, sempre agafat per les mans. Per tant, canvien el concepte típic i puja al terç damunt d’uns segons de gran fortalesa física. Davant seu hi fa parella Jaume Galofré, per tant, ens trobem a una parella de terços que no provenen dels pisos alts i que basen la seva capacitat inicial en la potència, en l’assaig i en l’excel·lent preparació física que porten acumulada. Així doncs, la concepció del terç històric en què prima la finesa tècnica, que se suposava havien de tenir el terços del 2de8sf, canvia per complet. “La veritat és que jo al principi de treballar suelto tampoc m’hi veia, però a base d’assajar tres dies a la setmana de manera insistent aquesta estructura, ens vam trobar que en poc més d’un mes ja posàvem l’aixecador al 2de7 net. Ara bé, crec que el principal va ser que em vaig compenetrar molt bé amb el Jaume. Teníem una manera mot semblant de treballar i això va ser la clau”, explica Francesc Ramon.

A quarts també opten per donar-li més envergadura de l’habitual, perquè hi van dos quarts reconeguts de castell de 9, el Pere Rico i l’Edu Cristino, a més, són dos terços de pilar de 6. D’aquesta manera, al 2 net se li afegeix pes i talla en lloc de treure-li, sobretot pels pisos de baixos. La xarxa d’assaig permet que la Joves completi el castell al local abans de portar-lo a plaça, tot i això, els resultats en aquest castell són sempre incerts i a la primera temptativa per Sant Fèlix, sols el poden carregar.

El mateix dia, els verds descarreguen la torre amb una nova novetat, perquè Carles Mata –que l’any anterior la carrega a segons– ha pujat un pis, ocupant el lloc del cap de colla, Toni Bach, i la descarrega al pis de terços. Alhora també presenten canvis a quarts, perquè després de molts anys treballant amb la diferència d’alçades anteriorment esmentada, Dani Del Amo fa parella amb Ivo Jordà, igualant l’alçada i compartint pis com en tota la resta de castells de 9. Segons Toni Bach: “aquests canvis de tipologia als quarts no es deu a cap fet predeterminat, sinó que ha estat fruit de les circumstàncies i dels castellers disponibles en cada moment”.

La Joves es fa seu el 2 net i el descarrega per l’actuació de la Diada Nacional després de diversos dos sencers descarregats a l’assaig. Ho torna a fer al Vendrell setmanes després, on també demostra que el castell es pot descarregar, tot i moure’s i remenar molt en una descarregada èpica. Se segueixen trencant tòpics i estereotips respecte al 2 desfolrat.

A Valls, per Santa Úrsula, les dues colles l’aconsegueixen carregar i és que per fer un castell així tot hi influeix. L’ambient, la pressió, la plaça, el dia, i a Valls per Santa Úrsula la pressió és màxima i qualsevol petit detall pot perjudicar un castell tan detallista com aquest.

2018, l’explosió. En el període comprès entre el 2010 i 2015 es descarreguen sis 2de8sf ii totes per part dels verds En els dos últims anys, es descarrega en dotze ocasions, 2017 (5) i 2018 (7). Per tant, aquests dos últims anys l’eclosió d’aquest castell trenca tots els registres. A més, els Minyons de Terrassa també l’aconsegueixen fer a l’assaig, tot i que sense poder-li fer l’aleta quan el porten a plaça.

La Vella fa estralls un altre dels tòpics castellers, com que els grans castells solament són per a les grans actuacions. Els vallencs, un cop descarregat el castell a l’assaig, es decideixen a portar-lo a plaça en l’actuació de Vilallonga del Camp, a finals de juliol, en una actuació tranquil·la, de diumenge tarda i sense pressió competitiva. Un cop d’efecte a la temporada i aquest cop amb algun canvi a l’estructura que ja ve marcant el canvi de tendència cap aquest castell.

A quarts hi entra un casteller de més envergadura com Dani Vázquez, fent parella amb Llàtzer Magriñà. Fins a quin punt les colles es copien conceptes d’unes a les altres? No sembla casual que la tendència de dotar de més pes i cos als quarts sigui la que permeti que cada cop més el castell es pugui dominar. Amb el nivell d’assaig, les colles aconsegueixen tenir un pis de quints exquisit, exquisides millor dit (en totes les colles són noies), la majoria quints lleugeres de castells de 9, molt ben acurades tècnicament, amb una mecànica perfectament interioritzada dels passos de la canalla i amb centenars de passades a l’assaig de castells nets de 5 i de 6 especialment.

L’agost és un mes frenètic pel que fa al 2de8sf, fins al punt que a l’assaig previ de Sant Fèlix del 24 d’agost, les quatre colles participants el descarreguen al seu local d’assaig! Una gesta que, tot i la seva oficiositat, mereixeria passar a la història dels castells. A l’hora de la veritat, el resultat el 30 d’agost és ben diferent. Vella i verds el carreguen, Joves el descarrega i Minyons el deixa en intent.

Pel que fa al 2 dels Minyons, tot i no aconseguir-li fer l’aleta, val la pena dir que pel que fa a l’estructura segueixen l’esquema bàsic, igual que les altres colles. Dos segons d’envergadura i potents, dos terços ho són també de castells de 9 i dos quarts, que paren al mateix pis els castells de 9 bàsics.

Però les temporades cada cop es fan més llargues, més dures i més exigents. Això obliga a les colles a no abaixar la guàrdia i anar amb el pistó a fons en moltes actuacions. Això implica més castells més grans i, com a tal, més riscos. Entre el mal moment que passava Vilafranca, per unes caigudes a principis d’agost que els havien deixat el pom de dalt molt castigat, i el bon moment que travessava la Vella, amb el domini sobre el 2 i el 4 nets (els castells sense folre puntuen per sobre dels de 10) el Concurs semblava molt a l’abast dels rosats. Ara bé, una caiguda en el 4de10fm el Primer Diumenge de Festes de Santa Tecla a Tarragona lesiona a Joan Ibarra, terç del dos net rosat. Això provoca un trasbals tècnic importantíssim, del que la Vella tan sols té tres setmanes per trobar-li la solució.

Al Portal Nou opten per una solució més dràstica que no pas canviar home per home, com a priori podria semblar el més lògic i raonable. Baixen Llàtzer Magriñà al terç i recuperen Miguel López al quart (que ja l’havia carregat anys anteriors), afegint a això que el pis de quints també havia patit algun canvi al llarg de la temporada. Així doncs, menys al pis de segons, la Vella presenta canvis que afectaven la resta de pisos respecte al primer descarregat dos mesos i mig abans. Per a Manel Urbano, “en l’execució del castell i l’evident diferència d’envergadura del Llàtzer respecte al Joan, simplement ens vam adaptar a les circumstàncies i les necessitats de les incorporacions. L’experiència dels tres 2de8sf ja descarregats ens va donar la capacitat necessària per poder fer aquell del Concurs. Sense portar-lo ja descarregat anteriorment, no hauríem fet el del Concurs”.

Els resultats durant els assaigs previs són bons i la Vella aconsegueix descarregar el 2 net al Concurs, diferenciant-se així dels verds, que sols l’aconsegueixen carregar, emportant-se així el triomf. Segons Urbano, “hi ha moments en què a més de la tècnica hi ha d’haver convenciment i tant el Miguel com el Llàtzer tenien la tècnica i també la convicció necessària: “vaig intuir i així ho vaig parlar amb el cap de colla, Albert Martínez, que ells estaven preparats i que era el moment perquè poguessin demostrar que podien fer aquest castell en aquella posició”.

Amb això es demostra que, a més de poder-se defensar fins i tot quan el castell presenta molts problemes, també es poden encarar els canvis amb solvència. I una altra cosa que tècnicament ensenya el castell de la Vella al Concurs, és que fins i tot es pot fer amb terços petits, com és el cas del Llàtzer, respecte a la tipològica típica del 2 net. Terços tots ells de castells de 9, de molta envergadura i potència. En canvi, el perfil del Llàtzer és ben diferent. Quart de castells de 9 que basa tot el seu potencial en la finor i en l’excel·lència tècnica per resoldre aquets castells, tot i que descarrega el 4 sense folre també de terç sent amb diferència el més petit respecte els seus companys de pis. “L’entesa amb el company de pis és la clau i creia que per les característiques tan meves com dels altres companys, amb el Llàtzer és amb qui em podria entendre millor”, segons Urbano i coincidint també amb el que deia anteriorment Francesc Ramon de l’entesa amb el company de pis.

Un cas similar també es pot aplicar amb Miguel López, que el descarrega al pis de quarts. Això no significa que no tinguin potència o que els altres terços més grans no tinguin tècnica, però sí que sembla evident, veient la trajectòria de cadascun d’ells com a casteller, quines virtuts destaquen per sobre d’unes altres. Per a Manel Urbano: “el 2014, del Concurs a Santa Úrsula vam intentar trobar un recanvi perquè jo em vaig lesionar i no ho vam saber fer. Aquella experiència ens va fer saber què no havíem de fer per buscar una solució a la lesió del Joan. No sabíem si funcionaria, però sí que sabíem què no funcionaria per trobar el seu substitut”.

La temporada 2018 també es fa llarga per a la Joves, perquè després de descarregar el 2de8sf tres vegades durant el mes d’agost, sols poden carregar-lo en les tres últimes temptatives de la temporada. Per a Francesc Ramon, “és un castell tan fi que es notava més el traspàs de la canalla. Aquella mica que havien crescut des del juliol (en què ja el fèiem sencer a l’assaig) a l’octubre, feia que notéssim més aquest canvi de pes i no vam poder salvar-ho”. Ara bé, Ramon també comparteix una de les coses que li ha ensenyat aquest castell i és que “cap dels castells que ens ha caigut, ha fallat per la mateixa cosa. Cada castell té coses, cada intent és diferent i els que han caigut, també”.

Els Minyons, en canvi, han quedat com la colla que l’ha descarregat en diferents ocasions a la xarxa, però els seus tres intents a plaça han quedat lluny de poder-se aconseguir. El millor va ser per la seva diada del 2016, en què ja hi tenien l’aixecador posat.

La xarxa. Per què el castell considerat més difícil, o si més no, un dels quatre més difícils que s’han descarregat, és el que s’ha vist més vegades i amb diferència aquest 2018? La resposta sembla clara i evident, per la xarxa, però analitzem-ho.

No cal entrar ara en el debat de quin castell és més difícil, però sí que podem analitzar perquè aquest 2018 hi ha hagut tanta diferència entre els assoliments dels quatre grans castells.

4de10fm: 0 · 3de10fm: 4d+4c · 4de9sf: 7d · 2de8sf: 7d+7c

De tots quatre és el castell que es necessita menys gent per assajar, tant amb xarxa com sense. Per tant, no cal fer gaires combinacions per assajar-lo i si, a més, resulta evident que amb la xarxa es pot arribar molt més lluny a l’assaig que en qualssevol altre castell, això n’augmenta les possibilitats d’èxit. El 4 net també es pot assajar bé amb la xarxa, però a l’hora de fer les proves amb els segons dalt de la pinya, el gruix i la pressió necessària per obtenir la quadratura adient es necessita més gent i ho fa més difícil que no pas amb el 2.

La prova neta amb els segons a terra es considera cabdal per saber com respondrà el castell. Per als castellers de tronc i sobretot per alguns segons, aquest cop tocant de peus a terra, aquesta prova és molt dura per l’exigència física, tant o més que la del castell amb la pinya tancada i ells dalt de la pinya. Per als pisos alts però, aquesta prova del 2de7 net és absolutament indispensable per saber reaccionar als moviments que tindrà el castell un cop s’encari el de 8 pisos. Conèixer quan els dosos es posen a peu dret, quan arrenca l’aixecador i cap a on serà la batzegada, com serà la passada de l’enxaneta i el moment del traspàs de pesos i molts altres detalls més que sense ser-hi se’ns escapen, són detalls i factors decisius per fer aquest castell. I tot això que es pot fer amb el 2 net no es pot fer amb cap altre castell.

Amb el nivell tècnic de les colles i comptant que tancar una pinya de 2 no és excessivament complicat, els Castellers de Vilafranca prioritzen fer la de 7 neta que no pas la de 8. Segons explica Toni Bach, “el 2018 vam descarregar la torre de 7 neta vint-i-una ocasions i en sis més la vam descarregar de 8 sencera. Ara bé, l’assaig tècnic no ho és tot i si la colla no passa per un excel·lent moment de forma, també mental, les coses es poden tòrcer igualment com ens ha passat aquest any”. Tot i aquest domini del castell a l’assaig, a plaça sols la van poder carregar en dues ocasions i en una altra va quedar en intent. Es podria fer tot això sense la xarxa d’assaig? Rotundament no.

Amb el que sí coincideixen els tres protagonistes –Bach, Ramon i Urbano– és que per començar la feina de tot això el que cal és l’excel·lència dels pisos de dalt i això es comença pel 2de5 i pel 2de6 net després, dels quals n’han fet desenes i qui sap si fins i tot centenars de passades de la canalla per afinar la seva tècnica i compenetració. Simplificant una mica, el raonament, per baix són els forts que han d’aguantar-se drets i a dalt hi ha els i les artistes amb la tècnica més exquisida que es pot trobar al món casteller.

Amb el moment social i casteller actual, les colles han vist com ha minvat la presència de castellers als assajos i, en conseqüència, l’òptima preparació d’anys abans quan sovintejaven els castells de 10, s’ha vist ressentida. A això també hi pot haver influït el canvi en la puntuació del Concurs que respecte al 2016 va passar a valorar més els castells nets que no pas els de 10. Segur que una sola raó en tot això no és decisiva; ara bé, si sumem tots aquests factors més també les possibles decisions tècniques errònies a l’hora de preparar els castells de 10, amb molt menys marge de maniobra i rectificació, per aquí podem trobar algun dels principals arguments del perquè d’aquest major nombre de 2de8sf que no pas de castells de 10.

Si ja de per si valorar la dificultat entre els castells ja presenta molts interrogants i no hi ha un consens al respecte, afegir els condicionants no estrictament tècnics a aquesta valoració encara ho complica tot més. Caldria també tenir en compte els contextos socials de cada moment pel que fa a la quantitat de castellers a les colles per valorar els castells de 10? Aquí ja s’entraria a valorar aspectes no estrictament tècnics, amb la qual cosa aquests podrien anar variant amb el pas dels anys.

El que sí que se sap segur és que la xarxa és la que ha permès que un dels castells més difícils es pugui descarregar amb relativa freqüència per fpart de quatre colles en un mateix dia! Per tant, es pot afirmar que la xarxa ha alterat la seqüència entre els castells més difícils, fent el 2de8sf el més fàcil de portar a plaça i de descarregar-lo, en detriment dels castells de 10. Ara bé, també és cert que és un castell molt de castellers més que no pas de colla, que fent el castell de 10 necessita molts castellers, no sols de tronc, a ple rendiment i també de màxima qualitat en múltiples posicions.

El debat està servit, com sempre en el món casteller difícilment s’arribarà a cap opinió consensuada i que cadascú n’extregui les seves pròpies conclusions.

JORDI ANDREU

Foto 1: Celebració del 2de8sf de la Colla Vella, dissabte al Catllar. Foto: Fèlix Miró.

Foto 2: Quarts col·locant-se a l’intent de 2de8sf de la Colla Joves per la Santa Úrsula de 1987.

Foto 3: Torre de 8 sense folre carregada pels Castellers de Vilafranca per Tots Sants de 1999, la primera de l’Era moderna.

Foto 4: 2de8sf carregat per la Ciolla a Vila-rodona l’any 2000

Foto 5: 2de8sf carregat per la Joves per Santa Úrsila del 2004

Foto 6: Torre de 8 sense folre descarregada pels Castellers de Vilafranca per Tots Sants del 2010, la primera completada en l’Era moderna.

Foto 7: 2de8sf carregat per la Colla Vella al Concurs del 2014.

Foto 8: celebracuó de la torre de 8 sense folre descarregada pels Castellers de Vilafranda per Tots Sants del 2016. Foto: Laia Solenallas.

Foto 9: 2de8sf descarregat per la Colla Joves per la Diada del 2017.

Foto 10: 2de8 sense folre de la Colla Vella al Concurs del 2018. Foto. Fèlix Miró.

Foto 11: Celebració del 2de8sf descarregat per la Joves per Sant Fèlix del 2018. Foto: Fèlix Miró.

Foto 12: Torre de 7 neta dels Castellers de Vilafranca el 23 de juliol del 2018 a assaig.

Foto 13: 2de8sf de la Colla vella a l’assaig del 24 de juliol passat

Foto 14: Intent de 2de8sf dels Minyons a la Diada de la Colla de 2016. Foto Fèlix Miró.