La caiguda de la torre de 8 amb folre carregada dels Castellers de Sabadell, el passat diumenge a les Corts, va ocasionar contusions de caràcter lleu a quatre components dels Castellers de Sants que eren a la seva pinya. Que la caiguda d’un castell acabi generant contusions –o lesions– en components d’una altra colla no és, ni de bon tros, un fet nou. Ha passat infinitat de vegades i és una de les possibles conseqüències del suport mutu que es presten les colles per tancar les seves respectives pinyes. Passa en les millors famílies i la llista de lesionats per caigudes d’altres colles és extensa…

Els quatre components tocats van necessitar l’atenció de l’ambulància i un va haver de ser evacuat. Afortunadament, res transcendent, però sí suficient per a que provoqués la finalització de la diada quan encara era en segona ronda, per un nou problema en la planificació dels serveis sanitaris. Més enllà dels problemes d’organització (Barcelona, un altre cop…), l’episodi va tornar a posar damunt la taula el debat sobre quins són els mínims necessaris propis per tancar un peu. Entre els Castellers de Sants, diumenge a la tarda, abans de conèixer l’abast de les contusions, hi havia un cert estat d’enuig, no tant per les lesions –que òbviament són uns fets totalment fortuïts–, sinó perquè els seus castellers eren massa endins en la pinya del 2de8f. També n’hi havia, no pas pocs, que qüestionaven que el castell no hagués estat desmuntat, especialment quan el peu propi era just. La tensió, fins i tot, es va traslladar a les xarxes, si bé després va ser reconduïda serenament per part de totes dues colles.

La dimensió de les pinyes pròpies és un etern debat en el món casteller, però que darrerament ha adquirit un nou relleu. La reducció generalitzada de camises que estan patint des de l’any passat la majoria de colles ha evidenciat problemes per disposar dels mínims necessaris en alguns castells. Dissabte mateix es va veure a Reus en els peus dels Capgrossos de Mataró i dels Castellers de Vilafranca, justos en tots dos casos per materialitzar els programes que hi duien. Però totes dues colles van pactar donar-se suport i, per tant, cobrir sobradament les respectives necessitats, sense haver de recórrer a castellers d’altres colles.

El cas de Sabadell, en canvi, és d’un altre ordre i no amaga també les inevitables mirades de reüll que es practiquen els castellers per veure (o comparar-se) amb les altres colles. Quan reben castellers d’una colla d’un nivell similar que ha renunciat a castells com el caigut, l’enuig resulta gairebé inevitable. Si els Castellers de Sants no van portar el 2de8f a les Corts no va ser per una qüestió de camises (tot i el pronunciat descens que han patit, encara conserven una sòlida massa social a plaça), però haver de tancar el peu d’un castell que no poden portar a plaça per raons conjunturals, malgrat tenir-lo plenament consolidat en els seus registres, augmenta l’estat de malestar. I més quan cau i surten tocats castellers de la colla que hi dóna suport.

Certament, si un casteller pren mal per una caiguda d’una construcció d’una altra colla, tant hi fa el tipus de castell que sigui i de la colla que el faci. El mal no té alçades ni colors. Però resulta inevitable la lectura que se’n fa de la caiguda i dels peus que disposava la colla en qüestió.

Seria difícil assenyalar una colla que mai no hagi estirat més el braç que la màniga, ja que totes han pecat d’excessos. Però n’hi ha on és més fàcil que els castellers d’altres formacions rebin si hi ha una caiguda, ja que s’han de situar més a prop del nucli. Anar de segon lateral d’un 3de7 d’una altra colla, de quartes mans d’un 4de8 o portant peus a sobre d’un folre supera els límits del comunament acceptable.

El debat és endèmic al món casteller des de fa dècades, però el descens de camises pròpies dels darrers anys l’ha situat ara en primera línia. Amb aquest propòsit, la Coordinadora de Colles Castellers de Catalunya (CCCC) està realitzant un estudi per determinar quins són els límits, tant del nombre de camises que es necessiten per tancar les pinyes, com dels castellers propis. L’estudi està dirigit per l’equip científic de l’organisme i està enfocat en dues línies: d’una banda, des d’un punt de vista tècnico-físic i inclou la participació d’Eurecat, el centre tecnològic que va realitzar la fase preliminar per la implantació d’un protector cervical; i, d’una altra, teòric, amb l’opinió de responsables de diverses colles, que exposaran les seves experiències i visions.

L’estudi permetrà disposar d’un element valoratiu important, no tant per a que actuï amb un caràcter normativitzador, però sí de referència. Els responsables científics i mèdics de la CCCC prefereixen apel·lar a la consciència dels caps de colla i caps de pinya enlloc de plantejar-se altres mesures. Però tot indica que les fotografies de castells amb pinyes majoritàriament d’altres colles augmentaran si no s’hi posa remei: en els darrers anys s’ha guanyat molt tècnicament i a molts caps de colla els resulta difícil renunciar a determinats programes que són al seu abast a nivell de tronc i nucli central del castell, però no de la quantitat de camises que porten, que poden ser suplertes per les colles amb les que comparteixen plaça.

Més sobre les pinyes pròpies i caigudes:

Desmuntar és frustant, però pitjor és caure, de Carles Esteve (25 de setembre de 2019)

La dimensió de les pinyes pròpies als castells, de Marc Ruiz Trebat (13 d’agost de 2019)

Menys castells i més segures, de Baròmetre Casteller (12 de desembre de 2018)