Tornarem a fer castells. Clar que tornarem a fer castells! La situació és greu, hi ha persones que pateixen i encara n’hi haurà d’altres que moriran i el dolor d’aquestes famílies s’haurà de passar amb el sobredol de no haver-se pogut acomiadar o de viure-ho en l’estricta intimitat i amb unes fèrries mesures sanitàries als hospitals, tanatoris i cementiris. D’aquest sotrac tothom en recordarà algú de més pròxim o més llunyà que haurà patit. Això ja està passant.
Davant de tot aquest panorama, no comprenc els qui donen l’any per perdut. Què vol dir? Que no assajarem fins al setembre i començarem a fer castells a l’octubre? Bé, i què? Que no veurem el 3de10fm o el 4de9 net? D’acord. Segur que no. I això, quina importància té? M’apassionen els castells, gaudeixo de les grans consecucions i aprecio les millores de cadascú. Però per mi, fer castells no és estrictament fer les construccions més altes possibles. Que sí, que estan molt bé, que a tots ens agrada treure pit, però si jo fes castells estrictament per fer torres més altes, no estaria a la meva colla, als Bordegassos de Vilanova. Ja me n’hauria anat a Vilafranca.
Per mi, fer castells és fer les millors construccions que pugui, sí, però amb la meva gent, amb la gent que tinc al voltant, amb qui faig comunitat: amb el dependent del supermercat, amb el pare amb qui coincideixo a l’escola, amb la mestra de les meves filles, amb el company de redacció, amb qui em ven els vins al celler, amb el meu electricista… i si aquest any el comencem al setembre i només podem fer el 4de8 al novembre, doncs mira, ja ens en riurem per Carnaval.
Mesurar si la temporada s’ha acabat, o no, perquè s’intueix que no es podran repetir les gestes dels últims anys em sembla un error absolut. Bé, en tot cas és un èxit dels qui han imposat una mentalitat netament esportiva als castells. Sempre he defensat que el component esportiu existeix (i el veig necessari) en els castells, però fer-ne el pal de paller ens porta a aquest desànim que noto en alguns sectors. Els castells són una cosa molt més complexa que una disciplina esportiva. D’aquí la seva gràcia i d’aquí que hagin superat els dos segles d’història amb guerres i epidèmies molt més severes que les actuals.
Aquest any ens tocarà assaborir castells més petits, sí. Això és una temporada perduda? No. Potser ens havíem atipat de caldereta de llagosta i ara ens tocarà fer un All cremat. Doncs ben bo que és. L’All cremat és una recepta relativament senzilla, que permet assaborir peixos que normalment tan sols fem servir per a la sopa o el fumet. Els redescobrim. Els posem en valor. Els cuinem amb la colla i ens en sortim prou bé. Potser l’any que ve ens permetem una caldereta de llagosta, que ens semblarà fantàstica i també en gaudirem amb els amics. Quin haurà estat el comú denominador entre un any i l’altre? La felicitat de fer-ho al costat dels amics. Aquesta serà la victòria d’aquesta temporada. Fem els castells que fem, els farem amb els nostres, que havent passat per tot això que estem passant, encara seran més nostres. Ens abraçarem més. Ens estimarem més. Serem més de la colla.
La temporada no s’ha perdut més que pels esportellers. La temporada ens portarà moltes altres coses que haurem de saber apreciar. Com el primer castell, a plaça, quan tornem a actuar. Potser serà un castell com els altres? No. Serà el 3de10fm? No. Serà una construcció que demostrarà que això que en diem castells és una suma de coses que ens encanten (i que a vegades fins i tot ens dóna alegries!) i que van molt més enllà de mantenir un nivell o superar els registres de l’any passat. Espero la temporada amb més entusiasme que mai. Una temporada que mai, mai, mai no consideraré perduda. Al contrari, ens reforçarà com a col·lectius i ens ensenyarà nous aprenentatges.
Articles relacionats:
El Concurs de Castells s’ha de celebrar (si es pot)
