Diu la cançó de Serrat que “nunca es triste la verdad, lo que no tiene es remedio”. Tot i això és certament trist el que escric, com sempre ho és donar males notícies: però més trist és no afrontar la realitat i fer com si aquesta no anés amb nosaltres. L’actual crisi del coronavirus és una de les més grans que hagi patit mai la humanitat, segurament només comparable a altres desgràcies com ara grans pandèmies o guerres. L’impacte que tindrà sobre la societat, una vegada superada la catàstrofe sanitària i humana, és difícil d’esbrinar ara mateix, però de ben segur que moltes coses ja no seran igual.
Que passarà amb els castells, o el que és el mateix, què passarà amb les colles? Sembla com si els déus han esperat a enviar aquesta plaga quan veníem de veure un castell que semblava impossible, el 3de9 net (per partida doble!) i la millor actuació de tota la centenària història castellera. Quan tot just començava una nova temporada plena d’incògnites però també d’esperances, un microscòpic agent infecciós, que ni tan sols és un ésser viu, ho ha capgirat tot. Perquè diguem-ho ja d’una vegada: la temporada castellera 2020 s’ha acabat. No veurem Sant Fèlix, ni Santa Tecla, ni el Concurs. Segurament algun vallenc encara pugui tenir esperances per Santa Úrsula: tots seríem molt feliços de poder veure enfilar-se els Xiquets de Valls a la seva diada gran, però es fa difícil d’imaginar castells amb guants i mascaretes…
Pensar ara en assaigs, en fer pinya (antítesi de la distància social necessària per vèncer el virus) i en places plenes, és somniar en futurs llunyans. Quan s’acabi el confinament, ben entrat el mes de maig (com a mínim), caldrà una delicada tasca d’anar tornant a la normalitat i les aglomeracions del caràcter que siguin, seran prohibides o desaconsellades fins a molt avançat l’any. Això en el millor dels casos, en què tots esperem que les coses es facin bé i no hàgim de patir un altre repunt de l’epidèmia, i un altre confinament. La solució final no arribarà fins que tinguem una vacuna, i això no serà abans d’acabar l’any. Amb tot això em sembla molt realista el que ha avançat l’alcalde de Tarragona i casteller de la Jove, Pau Ricomà: el castell de la Covid-19 “encara no està ni carregat”. Si el poguéssim descarregar abans d’acabar l’any tots ens alegraríem. Pel mig, però, la pandèmia s’haurà emportat assaigs i diades.
Què passarà amb les colles? Res no està escrit i dependrà de les seves decisions i dels seus lideratges. El món s’enfronta a una reconstrucció gairebé sense precedents, on no s’hauran destruït immobles i infraestructures ni hauran mort milers de joves, com a les guerres. Però on s’hauran perdut milions de llocs de treball i sectors sencers de l’economia i la societat hauran patit danys terribles. La vida continuarà i moltes coses canviaran. Els que sàpiguen anticipar-se al futur tindran més oportunitats de construir-lo. Necessitarem líders valents i decidits a tots els nivells, també en el món casteller i en les colles. Aquelles que sàpiguen navegar per aquest futur incert tornaran a protagonitzar diades glorioses on ens tornarem a emocionar i a fer pinya. Aquest serà un any sense assaigs ni diades, però on les neurones dels capdavanters poden (haurien de) continuar treballant en preparació de la sortida del túnel. Que serà l’any després del coronavirus.
Manel Sanromà, 8 d’Abril de l’any 1 d.C. (després del coronavirus)
- Poques vegades m’agradaria tant estar equivocat com en el que he dit en aquest article. Els castells han estat una part fonamental de la meva vida i tot i que n’he deixat la pràctica en els darrers anys, estic segur que els meus hereus m’enterraran amb la meva camisa de la Colla Jove, que vaig ajudar a fundar fa ara 40 anys. Si m’equivoco, per Santa Tecla pagaré ben feliç una ronda als meus companys castellers; i per Santa Úrsula tornaré a Valls a aplaudir els braus Xiquets, facin el que facin. En qualsevol cas desitjo una llarga vida a la meva colla i a tot el món casteller.
Altres reflexions de l’any casteller que ens espera:
