La diada de Santa Úrsula de 2019, més enllà de la fita extraordinària de veure carregar per partida doble el 3de9sf, quedarà en la memòria dels castellers i dels aficionats com una vivència, potser irrepetible, de com es pot arribar a viure la rivalitat en el món dels castells. El que va passar en els dies previs, marcats per les declaracions dels capdavanters de les colles i el nivell de seguiment que van tenir els assajos i, un cop a plaça, la incertesa per la seqüència de les construccions, els temps morts i les reprogramacions, la tensió reflectida en les cares dels castellers, les indecisions, ben lògiques, de la canalla i l’esclat final de la plaça van constituir un espectacle grandiós. En termes emocionals, i en l’àmbit dels castells, probablement insuperable.

De fet, aquesta Santa Úrsula va tenir els ingredients d’un bon guió cinematogràfic: creació d’un ambient i d’expectació prèvia, enjòlit a discreció i un desenllaç del tot inesperat i, en aquest cas, feliç. Si és que no ho estant fent, que els vallencs no triguin a redactar aquest guió, que la memòria és feble, els sentiments es dilueixen i potser no tindran una altra oportunitat per documentar, per a les generacions del futur, la vivència irrepetible de com es pot viure avui la rivalitat a Valls.

Un testimoni que podria quedar per a la història del fet casteller a l’alçada del que l’any 2005 va realitzar Gereon Wetzel sobre la Colla Joves dels Xiquets de Valls, del Melting pot, que contrasta les maneres de fer i les emocions de govindes i castellers i que va dirigir Marta Saleta el 2013, o del Jardí de les flors del presseguer, d’Enric Ribes i Oriol Martínez, realitzat l’any 2015, sobre la promoció de l’activitat castellera en una colònia fabril xinesa.

Perquè, malgrat el que alguna colla encara pugui opinar, des dels experiments d’Henri Tajfel en els anys setanta del segle passat, les ciències del comportament accepten que, en el mateix moment en que es creen grups humans diferenciats apareix la discriminació, per arbitrària i transitòria que sigui la seva composició. El favoritisme vers els propi grup i els seus integrants i els prejudicis envers el dels altres són inevitables, encara que aquests darrers no impliquin sempre i necessàriament sentiments d’hostilitat. El favoritisme grupal, sempre present, augmenta d’intensitat i es transforma en rivalitat si hi ha algun conflicte d’interessos. Quan les relacions entre els grups són percebudes com d’amenaça o de competició, la preferència pel grup propi es transforma fàcilment en aversió vers els grup percebut com adversari.

Però la discriminació té graus diversos. No és igual una discriminació que porti inevitablement a la confrontació com la que es produeix en els jocs de suma zero –és el cas dels esports d’equip, en els quals perquè hi hagi un guanyador ha d’haver-hi un perdedor– que la que es dona en les situacions en què els grups actuen separadament i no poden influir en el resultat de l’altre o, com en el cas dels castells, en què sí que ho poden fer, però ho han de fer en positiu, per ajudar-lo, afegint-se a la seva pinya.

Santa Úrsula és indiscutiblement el paradigma de la rivalitat i, en l’àmbit dels castells, l’actuació que més s’assembla a una competició esportiva per equips. Una confrontació binària i agonística en la qual importa tant o més superar l’actuació de la colla rival que assolir els objectius propis. Les raons per les quals aquest nivell d’intensitat confrontativa només es dona a la ciutat bressol dels castells venen de molt lluny. De fet, deriven de com era aquest bressol ara fa 200 anys quan els castells van néixer i créixer. És més, vist des d’aquesta perspectiva, el nivell de confrontació actual està lluny del que va haver-hi en aquells inicis, en els quals no era estrany que les autoritats haguessin d’intervenir per aturar actuacions o, directament, prohibir-ne la celebració.

I encara que el nivell competitiu de Santa Úrsula és únic, la majoria de les actuacions importants del calendari del Camp de Tarragona i el Penedès participen, en major o menor mesura, d’aquesta connotació competitiva. Una realitat consolidada per la tradició, el nivell relativament similar de les colles participants i la rigidesa d’un calendari marcat per les festes majors al què les colles s’han adaptat i en el qual molts castellers viuen la rivalitat, i la tensió consegüent a la plaça, com un estímul.

Però, de fa anys, el centre de gravetat del món casteller s’ha desplaçat de l’àrea tradicional. Si l’any 1990 aquesta zona aplegava el 74% de les colles existents, en només tres dècades aquest percentatge ha caigut fins al 29%. Dit d’una altra manera, mentre a l’àrea tradicional, en aquest període, s’han creat 13 colles noves, a la d’expansió n’han aparegut 57 (sense comptar les universitàries o les que han deixat d’actuar). Unes dades que costen de percebre perquè les colles de la zona d’expansió són la part submergida de l’iceberg. El que es veu des de la superfície és que les cinc colles que anaven al davant quan es va iniciar el boom casteller hi segueixen anant ara i tot fa pensar que també hi aniran en la dècada propera.

Això és així perquè les colles castelleres són entitats de maduració lenta i d’un tarannà marcadament inercial. En el món dels castells, els canvis sobtats són rars i els resultats de les construccions, molt majoritàriament, previsibles. Aquesta inèrcia grupal és conseqüència de les idees, sentiments, vincles personals i maneres de fer que el temps ha anat acumulant i consolidant en el si de cada col·lectiu. En definitiva, és la “cultura de colla” la que marca la tendència de fons de cada agrupació, més enllà de la influència, més transitòria, que tenen l’empenta i la capacitat dels dirigents de cada moment.

Per això, no cal ser futuròleg per saber que, en un moment o altre del futur, el que els va passar als inventors del futbol, els passarà als inventors dels castells. Als anglesos de començament del segle XX, els semblava un axioma que, en matèria de futbol, sempre serien els primers. Per això, quan després de cinquanta anys de victòries continuades, la selecció anglesa va perdre un partit –el 1929, i justament contra la selecció espanyola– es va produir un autèntic “drama nacional”. Però aquest era un fet inevitable quan la pràctica del futbol s’escampava pel món a la velocitat que ho feia en les primeres dècades del segle XX, els anglesos tampoc veien la part submergida de l’iceberg.

I, en aquest punt, convé deixar clar que les colles noves no són fruit d’una moda, com fins no fa gaire se sentia a dir en determinats cercles tradicionals. Només per posar un exemple, el boom casteller actual no és comparable amb un altre gran moviment associatiu, el de les associacions de veïns, en la gènesi de les quals vaig participar activament i que, en els anys setanta del segle passat, van tenir un esclat de molta més repercussió que els castells actuals, però que va veure com la seva influència social s’encongia a mesura que la democràcia avançava.

Les colles castelleres sorgides a la zona d’expansió no obeeixen a circumstàncies transitòries com les esmentades en l’exemple anterior, sinó que responen a necessitats socials de caràcter molt permanent. Una qüestió a la qual ja vaig dedicar un capítol en el llibre Castells: una història d’èxit, i que en aquests moments estic treballant amb més profunditat. Però, com sempre, més importants que les especulacions teòriques són els fets, i el temps ja ha demostrat la resiliència, la capacitat de progrés i la molt baixa mortalitat d’aquestes colles sorgides en llocs on mai s’havien fet castells.

I reprenent el tema de la rivalitat castellera, l’escenari que s’ha configurat en la zona d’expansió castellera és ben diferent al de l’àrea tradicional. I això és així perquè les condicions també ho eren: les colles noves van aparèixer gairebé simultàniament, amb un mateix model associatiu, sense conflictes o prejudicis previs i amb un calendari casteller per construir en el qual, encara ara, tenen molts graus de llibertat, i de possibilitats, per decidir on i amb qui actuen.

I es pot dir que, en la majoria dels casos, les colles han preferit actuar amb colles amigues, poder-se concentrar en els seus objectius i, fins i tot, aprofitar-se de la col·laboració mútua en les pinyes. Per això, la majoria d’actuacions en aquesta àrea d’expansió es fan en un context de neutralitat i, sovint, de col·laboració.

Això no significa que, en major o menor mesura, la competitivitat deixi d’existir i que, com Tajfel va demostrar, en la valoració final de qualsevol diada sempre acabi tenint un pes, ni que sigui modest, la comparació amb el que han fet les altres colles. Un pes que, lògicament, és més gran quan més anivellades estan les colles actuants. Però que no es viu en termes de guanyadors i perdedors, cosa que també trasllueix el llenguatge que fan servir els mitjans quan s’hi refereixen.

I, connectant amb l’inici vallenc d’aquestes ratlles, acabaré amb una consideració sobre l’estàndard lingüístic que s’està consolidant entre aquesta generació de colles noves. Una tendència a l’estandardització que contrasta amb la tradicional valoració positiva que s’ha fet de la preservació de les denominacions locals de les diverses estructures i posicions. Un tret considerat, amb raó, com un senyal de l’especificitat dels castells en un món associatiu que bascula clarament cap a l’homogeneïtzació. Però les noves colles estan en una situació diferent, van néixer juntes, es reconeixen com a iguals i és normal que tendeixen a unificar el seu vocabulari.

I, en aquest sentit, no m’ha sorprès l’impacte que ha tingut la recent descoberta de les imatges de l’actuació de la Muixerra per Sant Pere, a Reus, l’any 1947. La divulgació televisiva d’aquesta filmació ha permès a molts nouvinguts al nostre món la comprensió simultània de tres conceptes. Primer de tot, ha estat una lliçó del caràcter evolutiu que ha tingut l’experiència castellera; segon, ha permès comprendre el sentit de la denominació d’aixecador; i tercer, saber perquè el pom de dalt compta per tres pisos.

Justament en relació amb aquest punt, el treball de fi de grau de Núria Lopera, que va obtenir l’accèssit del premi CEPAC l’any 2019, va constatar que entre les colles noves, l’ús del terme acotxador –malgrat la incoherència del seu sufix i el fet de no poder-se aplicar a totes les estructures– s’estava imposant molt clarament al d’aixecador.

I, un comentari final que no em puc estar de fer. Vistes les imatges, m’impressiona només de pensar-hi que es fessin castells de 7, i segurament també de 8 pisos, amb l’enxaneta dret fent l’aleta damunt l’esquena de l’aixecador, cosa que la historiografia castellera considera molt probable. Un element addicional que ens ajuda a entendre el perquè, en el segle XIX, els castells tenien la capacitat de convocatòria que tenien i eren el plat fort de les festes majors.