Article a l’espai del CEPAC, que reflexiona del paper dominant de les dones en els estudis de recerca recents relacionats amb els castells.
Molt lluny queden aquells temps en que, com explica l’Anton Pomerol, en una sortida a Sant Sebastià de la Colla Vella dels Xiquets de Tarragona, la dona i la sogra del cap de colla van acompanyar-los “per rentar, repassar i cosir la roba. Això sí en un taxi, a part de la colla”, que viatjava en òmnibus, el terme de referència del transport col·lectiu casteller de l’època.
S’ha comentat a bastament que sense l’accés de les dones als castells aquell final de segle irrepetible, aquells mítics i enyorats “anys dels rècords” no haurien estat possibles. I sembla obvi que un canvi d’aquesta transcendència no es podrà repetir, tret que els pocs, però encara influents, que estan per la professionalització se’n surtin, cosa del tot improbable mentre els castells continuïn sent menats pels castellers i no pels espectadors.
Darrerament, també s’ha posat l’èmfasi en l’absència o el paper secundari que les dones tenen en l’òrgan de govern i en la direcció tècnica de les colles, llevat d’algunes responsabilitats que reprodueixen rols socials majoritàriament femenins com són la relació amb la canalla o les tasques de secretaria, en les que sí que hi predominen les castelleres.
Però les cinc edicions del Premi CEPAC que s’han complert enguany, han permès identificar un àmbit nou en l’assignació de tasques als gèneres en el decurs de l’evolució castellera. Les dones no només són majoritàries en els poms i han colonitzat els dos pisos que els sustenten i les crosses, sinó que monopolitzen la recerca castellera. Perquè, a diferència de la majoria d’àmbits científics en els que l’equiparació està propera, la recerca castellera, ara per ara, és cosa de dones.
I és que, ni més ni menys que vint dels vint-i quatre treballs de final de grau o de postgrau presentats al premi CEPAC en les cinc edicions convocades fins el present porten signatura femenina. O, el que és el mateix, els treballs d’autoria masculina no arriben a ser ni un de cada cinc i, en les tres darreres edicions, no se n’ha presentat cap. Un panorama que contrasta amb les polèmiques i picabaralles del dia a dia casteller protagonitzades gairebé sempre pel sexe masculí. Sembla talment que els homes només hi fóssim… per fer de milhomes.
L’atorgament recent a dues dones de la segona Beca CEPAC que investigarà la composició social de les colles –les característiques personals, socioeconòmiques i culturals dels castellers i castelleres actuals–, afegit al fet que la primera beca, que va analitzar el rol del compromís en les colles castelleres, està signada per una altra dona, rebla encara més el clau del caràcter eminentment femení de la recerca castellera actual.
Tot sembla indicar, doncs, que només les dones estan interessades a pal·liar el desnivell entre la gran capacitat per a l’actuació que mostra el món casteller i l’extraordinari dèficit per a la reflexió i la crítica seriosa que també el caracteritza. Probablement, l’estudi dels perquès d’aquesta nova diferenciació dels rols de gènere seria un bon tema per al dia que es convoqui la tercera beca, comptant, en aquest cas, amb l’aprovació prèvia dels relativistes del sexe biològic. Que en aquesta matèria, ara com ara, totes les precaucions són poques!
Un altre tret interessant que es desprèn de les cinc convocatòries del premi és que les autores també han defugit els rols de gènere tradicionals en la tria dels camps de recerca. Els treballs presentats abasten gairebé totes les branques de la ciència, des de les més clàssiques del saber (medicina, dret, lingüística, pedagogia, arquitectura i enginyeria) fins a les que conformen el l’ampli vano de les ciències socials (economia, sociologia, comunicació i turisme). Curiosament, no s’ha presentat ni un sol treball d’història, l’àmbit més usual de la bibliografia castellera. Potser deu ser aquest el camp reservat als homes?
Els treballs premiats són consultables al web del Concurs de Castells, enllaçats amb el del CEPAC, i palesen el bon nivell d’aquestes peces de recerca fetes a iniciativa d’alumnes universitàries per acreditar la seva suficiència en el grau o el postgrau de la disciplina corresponent. Però l’interès i la utilitat d’aquestes iniciatives empreses individualment per l’interès que els castells desperten com a objecte de recerca no pot fer oblidar la feinada que queda per fer en aquells àmbits als quals no poden arribar amb els recursos individuals de què disposen.
En això ha treballat el Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells, CEPAC, que va néixer l’any 2014 amb la missió de promoure la recerca sobre els “elements estructurals contemporanis del fet casteller” i ha comptat des del seu naixement amb el suport de la Biennal del Concurs de Castells i de l’Ajuntament de Tarragona, patrocinadors dels premis i les beques que s’han atorgat fins el present. També la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya ha col·laborat en aquest esforç, participant juntament amb personal docent de la Universitat Rovira i Virgili, en els jurats que han atorgat els guardons.
Però el neguit que suscita la feina que queda per fer en el terreny de la recerca aplicada als castells hauria de ser una exigència de tot el món casteller i, per això, cal demanar a tots els agents implicats i, en particular, a la Càtedra per a l’Estudi del Fet Casteller de la Universitat Rovira i Virgili –creada ara ja fa cinc anys i que fins ara s’ha limitat als estudis historiogràfics– que faci honor a la seva denominació i adopti l’enfocament pluridisciplinari que la diversitat de treballs presentats al premi CEPAC ha demostrat que necessiten els castells.
