TOMÀS PONT

En Carles Aranda, Litus, va entrar a formar part dels Minyons l’any 1990, just quan la colla havia acabat de celebrar el seu desè aniversari i havia descarregat el seu primer castell de 9.

Només dos anys més tard, l’any 1992, en Carles Feiner, Negre, crea una Tècnica en aquells moments innovadora. Innovadora sobretot per dues raons: per una banda, crea una comissió tècnica de nou persones. En aquella època això era una multitud, i, per altra banda, perquè hi incorpora gent jove i força novella a la colla. En aquesta Tècnica hi participa el Litus, que juntament amb Manel Lombarte i jo formem l’equip de pinyes.

A partir d’aquí comença una dècada de creixement espectacular del món casteller. Són els anys del boom casteller dels 90 i principis dels 2000. Anys d’un creixement notable en el nombre de colles i castellers, on es passa de veure algun castell de 9 en comptades ocasions a poder-los gaudir de manera més o menys habitual. S’incorporen els castells de gamma extra a quasi totes les diades més senyalades.

Per fer-nos una idea de la importància del Litus, en aquest període només cal veure la seva implicació a la direcció de la colla. Va ser dos anys cap de colla, el 1997 i 2000, i la resta va estar sempre dins la Comissió Tècnica, majoritàriament a l’equip de pinyes.

L’any 1993, amb Màrius Boada de cap de colla, seguim fent equip, és l’any del primer 2de9fm carregat, l’inici de la gamma extra. Però a banda de l’èxit casteller, aquest any també destaca pel canvi de rol que experimenta l’equip de pinyes dins la colla. Ja des de principi de temporada se’ns demana la conducció de les pinyes a l’assaig i a plaça, un fet que llavors era excepcional, ja que fins aquell moment era el cap de colla qui tenia aquesta responsabilitat.

Aquest canvi dona més pes i rellevància a la figura del cap de pinyes, i passa a ser una de les persones que gestiona un volum més alt de gent dins la colla. Que la persona que absorbís aquest rol fos el Litus, crec que és cabdal per entendre que la nova situació no provoqués cap daltabaix, ans al contrari, esdevingués tot un èxit i que des d’aquell moment es normalitzes com a manera  habitual de treballar.

El seu tarannà, el seu saber fer, el seu caràcter dialogant i àmpliament obert, va permetre gestionar les pinyes de la colla en un moment on l’augment del nombre de castellers i de la dificultat de les estructures de pinyes, soques, folres i manilles, obria les portes a possibles problemes de gestió.

Després de l’èxit assolit el 1993, vivim dos anys molt intensos sota la batuta de Marc Roure. El 1994, és l’any on a la Mercè fem per primer cop una actuació amb tres castells de 9 i la temporada finalitza amb un intent de 4de9 sense folre, que queda a pocs segons de ser coronat per primer cop al segle XX. Quan amb el Litus miràvem i comentàvem la fotografia d’aquest intent, sempre en destacàvem la impressió que ens feia veure un Raval de Montserrat ple de gom a gom, com mai abans havíem vist per seguir una actuació castellera.

L’any següent, el 1995, amb la incorporació a l’equip de pinyes de Marc Balsebre som capaços de dibuixar una estructura de soca i folre que ens va permetre carregar el primer 5de9f del segle a la Mercè a Barcelona.

Són uns anys de treballs intensos en les estructures de les soques , folres i manilles dels diferents castells. Hores dibuixant i estripant papers, hores revisant vídeos nostres i d’altres colles per veure que en podíem aprendre, viatges i quilòmetres per veure com altres colles encaraven aquests castells amb folre. Us en podeu fer una idea més precisa consultant l’article que ell mateix escriu l’any 2018 amb motiu de la commemoració del 25è aniversari del primer 2de9fm carregat de la història.

L’any 1996 amb Marius Boada de cap de colla i el Litus a la Tècnica, la colla aconsegueix per primer cop descarregar el 2de9fm i el 5de9f. L’any següent ell agafa les regnes de la colla. És el 1997, i amb el seu equip tècnic aconsegueix una bona temporada, destacant-ne tres 5de9f carregats.

Si llegim el darrer paràgraf de la seva valoració de la temporada sembla premonitori del què vindria l’any següent, en aquest article deixava escrit el següent: “El futur. Ens ha quedat molta feina pendent a nivell de castells i en mols altres aspectes, i només podem dir que entre tots hem de continuar treballant per millorar i poder fer de la temporada 98 la millor que hagi tingut mai Minyons de Terrassa”.

I tal com pronosticava, l’any 1998, amb Marc Roura de cap de colla, i com no, amb el Litus també al seu equip, la colla va viure una temporada de somni, amb els primers 4de9 sense folre del segle XX i el primer 3de10fm descarregat de la història.

L’any 2000 torna dirigir la colla, una temporada on hi podem destacar entre d’altres dos 4de9 sense folre carregats i un nou 3de10fm carregat, just la segona aleta a un castell de 10 fet per colla.

A partir d’aquí en Litus segueix a la colla, però sense tenir cap càrrec en la direcció. Més endavant, les circumstancies personals el porten lluny de Terrassa, però ell sempre que podia intentava venir com a mínim a les festes majors i a totes les diades de la Colla.

L’any 2014  marxa a l’Argentina, on treballarà i residirà el darrers anys i on formarà una família. Aquest darrers anys no ha pogut ser present al dia a dia de la colla, però sempre ha volgut estar en tot moment al corrent de la seva evolució.

Serveixi de testimoni un paràgraf d’un e-mail seu, enviat poc després que la colla descarregués el primer 4de10fm a Terrassa: “Vaig quedar meravellat amb l’actuació que vaig poder veure quasi en directe 🙂 les coses d’internet i vaig disfrutar de la Diada i de tota la temporada! Aquest tipus de coses són les que et fan pensar que d’alguna manera, estem fent història :)”.

No vull acabar aquest escrit sense destacar la gran vàlua humana del Litus i la seva capacitat de crear empatia amb tothom. Us en podeu fer una idea veient els diferents missatges publicats a les xarxes social aquests darrers dies per veure l’estima que va ser capaç de generar. Com a mostra, acabaré l’escrit reproduint la piulada d’en Marc Balsebre, on resumeix i sintetitza d’una manera excepcional uns sentiments que comparteixo plenament: “Se’ns en va un ex cap de colla i una persona extraordinària en totes les seves dimensions, un ésser amb una humanitat fora del comú. Una persona que sempre sumava, que sempre tenia un somriure quan més falta feia. Qui el va conèixer sap de què parlo. Descansa en pau, amic”.