El millor de tot és el retorn, no únicament de l’activitat castellera, sinó de l’ambient casteller. Les anunciades exhibicions de les dues colles dels Xiquets de Valls per Sant Joan i la dels Castellers de Vilafranca a Puigdàlber han tret el silenci de l’armari i han permès tornar a lluir el debat, la polèmica, la discrepància… és a dir, allò que és genuïnament casteller. Ara sí que el retorn va de debò.

El món casteller ha estat de les manifestacions més afectades per la pandèmia. Era ben lògic que fos així. En poques activitats hi ha un contacte més pronunciat –i, per tant, sensació de risc real davant l’expansió del virus– que en els castells. Des del primer moment, es va intuir que els castells estarien a la cua de totes les recuperacions. Les pròpies característiques de la pràctica castellera ho convidaven a pensar. Però també és cert que els castells –en la seva globalitat– s’han acomodat en aquesta condició. Mentre altres activitats, aparentment, també poc propenses a conviure amb la Covid –com els concerts multitudinaris o l’oci nocturn–, s’han espavilat per forçar a les administracions que es posessin les piles i activar assaigs clínics amb relativa celeritat, els castells han continuat dormint en el somni dels justos, esperant que els regals caiguessin del cel.

I en els temps actuals, del cel només cauen pedres. Amb una Generalitat absolutament desorientada en matèria castellera (toc, toc: hi ha hagut algú a Cultura Popular aquests anys?), el món casteller es va confiar per a preparar el retorn a l’estudi impulsat per la Coordinadora de Colles Castelleres, la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut de Salut Global de Barcelona –amb la col·laboració del Departament de Cultura (per complir l’expedient)–. La proposta és interessant i el full de ruta està ben traçat, però la velocitat, un cop més, és excessivament lenta (les universitats, emparades sota el necessari rigor científic, sovint caminen a un ritme allunyat de la dinàmica social). Fa gairebé tres mesos que es va anunciar el pla i poc més se n’ha sabut en aquest temps. I els canvis de cromos a les conselleries entre els dos partits del Govern sona més a excusa que a una altra cosa (En tot aquest temps, el país –afortunadament– ha continuat funcionant, malgrat els equilibristes mediocres que ocupen la Generalitat…).

Per aquest motiu, que a Valls i a Vilafranca hagin decidit fer un pas endavant no és, ni de bon tros, perjudicial per al retorn del món casteller. Al contrari. Els dos pilars de Sant Joan (parlar d’actuació en aquests termes és exagerat) i el que els verds faran a Puigdàlber és, fins que no es demostri el contrari, el pas més decisiu per a la reactivació de l’activitat castellera a les places. Hi ha ganes a Valls i al Figarot. En el primer cas, la Festa Major convida a ser un bon motiu per a la recuperació, després que el darrer Santa Úrsula –just abans de la implantació del toc de queda i altres limitacions de moviment– omplís l’agenda d’activitats de caràcter simbòlic, però sense cap construcció, mentre que l’actuació dels verds a Puigdàlber constitueix un bon estímul per a una colla sempre predisposada a prendre la iniciativa i posar-se noves metes.

Totes dues cites han generat algunes reaccions en contra (i moltes a favor, que, com és habitual en aquest casos, acostumen a ser silencioses). Les discrepàncies apunten, sobretot, a que vallencs i verds van pel seu compte per ser els primers en fer una estructura a plaça després de l’aturada forçada per la Covid-19. Res de nou, doncs, ja que ser els primers ha estat una dinàmica intrínseca en la bicentenària història dels castells. El dia que desaparegui això s’haurà perdut una part fonamental de la realitat castellera com l’hem entès sempre. El que realment fóra preocupant és que en aquesta presumpta cursa s’oblidessin de seguir les pautes preventives necessàries. Però no sembla que aquesta sigui la fotografia: a Valls han activat els pilars de Sant Joan i dels assaigs previs amb un protocol clínic conjuntament amb les institucions sanitàries, mentre que al Figarot i Puigdàlber també estan treballant en una línia similar.

La polèmica reprodueix anteriors divergències entorn a la unitat d’actuació del món casteller en temes d’interès comú, especialment els relacionats en matèria sanitària i de prevenció de lesions. El 2008, els Castellers de Vilafranca van optar per fer proves del casc dels dosos –aleshores en fase d’estudi– abans de les pautes establertes per l’equip mèdic de la Coordinadora. La polèmica va generar una accentuada crisi, que ha marcat la relació de la colla amb l’entitat en els anys posteriors. Els verds –que havien estrenat com a president a Miquel Ferret, un home que va canviar les dinàmiques de funcionament de la colla per fer-la més ambiciosa i aplicar un model de gestió en el qual s’han emmirallat tants altres presidents d’altres colles– indicaven que la velocitat del pla no era la desitjada i que cada actuació en què els dosos no duien casc era assumir un risc evitable. Per contra, els responsables mèdics de la CCCC consideraven que el rigor científic que acompanyava l’estudi necessitava uns tràmits, protocols i comprovacions tècniques que aconsellaven prudència abans de la seva aprovació. Vist amb la perspectiva del temps, tot dos tenien raó: els verds no van cometre cap atemptat científic (és més, es van avançar en la implantació del protector bucal, que posteriorment han aplicat altres colles) i la CCCC va garantir un desenvolupament i aplicació rigorós, seguint uns protocols imprescindibles per a l’èxit de la iniciativa (probablement, el pas més important que ha fet el món casteller en moltes dècades). Bona part de la tinta i la saliva que es va gastar aleshores en desconsideracions entre les dues parts va resultar excessiva. Hi va faltar finezza i va sobrar testosterona.

L’episodi actual de la represa reprodueix, a grans trets, aquells escenaris de tretze anys enrere. Hi repeteixen com a protagonistes els verds, però en aquest cas, junt amb les dues colles dels Xiquets de Valls (que no hi sigui només la Vella –que en els darrers anys ha tingut visions coincidents amb els vilafranquins en capítols com el dels drets d’imatge– és simptomàtic i il·lustratiu). A totes històriques dues places castelleres predomina la sensació que l’espera a que el pla de la URV doni resultats pot ser excessiva i, en part, innecessària. Algunes previsions apunten a finals d’estiu.

En aquest sentit, què hi ha de dolent que algunes colles o places busquin fórmules per avançar el retorn, sempre que s’apliquin les imprescindibles mesures sanitàries, d’acord amb els òrgans competents? A Sitges, per exemple, fa deu dies es va dur a terme la prova de l’obertura de cinc bars musicals durant una nit sota un pla d’assaig clínic del qual se sabran els resultats en els propers dies. A Salut no els feia gens de gràcia la iniciativa, que van deixar en un calaix tan bon punt la van rebre. Però la determinació, insistència i soroll dels agents econòmics locals –profundament castigats per la crisi de la Covid– els va acabar obligant a abordar-la.

“D’aquesta pandèmia sortirem diferents i millors”, reiteraven algunes veus en la segona quinzena de març de l’any passat, quan la Covid va irrompre de ple en les nostres vides. Tot indica que la societat post-coronavirus no serà gaire diferent a l’anterior, amb tots els seus vicis i virtuts. Però de ben segur que els qui presagiaven que el món casteller podia canviar les seves dinàmiques després de l’aturada d’un any i mig no estan cridats a fer de profetes. En els castells, el seny no s’entén si no va acompanyat de rauxa; ser els primers pot ser més o menys important per a alguns, però forma part d’aquest univers. Benvinguts al món casteller, per als qui encara no ho havien descobert.

Articles relacionats:
Els pilars de 5 tornaran per Sant Joan (24 de maig de 2021)
La direcció mèdica de la Coordinadora, molesta pels anuncis de repres a Valls i Puigdàlber (28 de maig de 2021)