Un dels reptes que planteja la situació provocada per la Covid-19 al món casteller, i en concret a cadascuna de les colles, és com gestionar el retorn en una activitat que a priori planteja una situació d’alt risc de contagi. Conseqüentment, ja des de ben aviat es va posar sobre la taula la possibilitat que aquest retorn hagués de ser gradual i començar amb una fase de durada indefinida en què la pràctica castellera s’acotés a grups reduïts, contravenint així amb un dels “manaments” de la castellística actual i, sens dubte, un dels factors d’èxit de l’activitat: que “tothom” pot participar-hi.

El cert és que en les setmanes posteriors al confinament, ara fa un any, i malgrat que es va establir des de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya una sèrie de paràmetres per al retorn als locals d’assaig en grups bombolla de 20 persones, la immensa majoria de colles ho van descartar i molts castellers i agrupacions van manifestar públicament la seva oposició a aquest plantejament. Un posicionament que es podria simplificar amb la fórmula “o tots o ningú”. El deteriorament de la situació ja a mitjans de l’estiu, de tota manera, va deixar el debat en obsolet: els assajos no van tornar, ni tan sols en grups reduïts.

La incògnita sobre si aquest “o tots o ningú” es mantindria a mesura que anessin passant els mesos va tenir una resposta contundent a principis d’any amb el qüestionari respost per més de 950 membres de les vuit colles de la ciutat de Barcelona amb què va arrencar l’Observatori de l’Afectació de la Covid-19 que vam impulsar des del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC) amb la complicitat de l’ICUB i les agrupacions de la capital. Sis de cada deu respostes estaven d’acord o molt d’acord amb l’afirmació “el més important és que tornem tots els castellers i totes les colles alhora” i només un 15% hi estava en desacord. Igualment, el 57% de les persones enquestades rebutjaven la hipòtesi d’assajos en grups reduïts i tancats que s’allarguessin en el temps (només un 22% no hi veien problema). Encara més contundent era l’oposició a la idea de donar prioritat en el retorn a l’assaig a determinats col·lectius com els castellers de tronc: més de tres quartes parts hi estaven en desacord o molt en desacord.

Val la pena fer un parell d’apunts sobre aquest posicionament majoritari del col·lectiu, que podria semblar obvi però no té per què ser-ho. En primer lloc, és un posicionament fonamentalment “ideològic”. Des d’un punt de vista estrictament tècnic, donar prioritat als castellers de tronc i la canalla té força sentit: en qualsevol cas són els qui necessiten un assaig més intensiu i tindran, previsiblement, més terreny a recuperar després de l’aturada. Segon, aquest posicionament hauria estat impensable durant la major part de la història dels castells i és una expressió més del canvi de model de colla castellera a partir dels anys 70 del segle passat, amb la implantació de l’amateurisme i l’obertura a tota la societat. Avui en dia, la pinya concentra el gruix numèric de la colla i bona part del seu capital simbòlic, però val la pena recordar que no sempre ha estat així.

L’anunci, fa unes setmanes, que es tornaven a autoritzar els assajos en grups de vint persones ha tornat a posar a les colles i els seus dirigents davant aquesta disjuntiva, ara en unes circumstàncies una mica diferents: d’una banda, ja s’ha superat l’any llarg sense activitat castellera; de l’altra, l’èxit de les campanyes de vacunació dibuixen un escenari més optimista de cara als pròxims mesos. Via els mitjans de comunicació i les xarxes socials hem pogut conèixer el posicionament d’algunes colles, però, inevitablement, l’atenció s’ha centrat en el grapat d’agrupacions punteres.

En el cas de l’Observatori, treballem amb una mostra reduïda però que pensem que pot ser prou representativa del conjunt del món casteller, ja que a Barcelona hi conviuen colles grans, mitjanes i petites, així com de generacions diferents (històriques, nascudes durant el boom dels 90 i més contemporànies). Així, el passat dia 17 de maig vam celebrar una trobada virtual en què hi van participar membres de les vuit agrupacions, inclosos diversos caps de colla, per tal que cadascuna presentés el seu plantejament i per intercanviar idees i impressions. Tal i com va expressar un dels participants: “El que quan vam fer l’enquesta [el possible retorn via assajos reduïts] es veia molt lluny, de sobte és ja. Ha estat un cop de realitat.”

En el què han coincidit absolutament les vuit colles és en aprofitar aquesta oportunitat per reactivar els assajos de canalla. Moltes ja havien iniciat activitats presencials de retrobament de la canalla, i per tant aquest era el següent pas lògic. No és gaire agosarat pensar que, en la mesura que els sigui possible, la majoria de colles del país treballen en aquesta direcció.

Respecte a la possibilitat d’obrir assajos en grups reduïts per als adults, en canvi, van aparèixer posicionaments diversos. Quatre colles (Barcelona, Gràcia, Poble Sec i Jove de Barcelona) els descartaven totalment. Podríem dir que d’alguna manera es mantenen dins la lògica del “o tots o ningú”.  “Jo com a cap de colla no puc decidir qui pot vindre, perquè després necessitarem a tothom”, va afegir un dels participants. Generalment es tracta d’una decisió dels equips directius però que es considera que respon al criteri majoritari de la colla.

En canvi, tres colles (Sagrada Família, Sarrià i Esquerdats) sí que preveien començar assajos reduïts amb adults després de consultar els seus membres i constatar que hi havia un nombre proporcionalment significatiu de persones interessades a fer-ne, fins i tot per sobre del que haurien esperat. El principal argument, per tant, era donar resposta justament a aquest interès, un capital que es considera que no es podia desaprofitar. En el cas de Sarrià i Esquerdats s’hi afegeix també el fet de tractar-se de colles molt joves i que per tant pensen que una aturada llarga pot ser més perjudicial que a d’altres agrupacions més consolidades -una preocupació que ja s’havia detectat a l’enquesta d’inici d’any-: “A una colla nova com nosaltres ens ha costat molt arrencar i arribar a fer castells de sis, i no sabem què ens pot costar tornar-hi, per tant ens interessa avançar la feina que es pugui.” Val a dir que cap de les tres colles es planteja assajos exclusius de tronc, sinó oberts a tothom que vulgui i, per tant, organitzant tants grups com sigui necessari. En el cas de Sagrada Família han arrencat amb quatre i les altres colles amb dos cadascun.

Finalment, els Castellers de Sants se situarien en una “posició intermèdia”, després d’haver fet una reunió presencial oberta a tota la colla per debatre l’estratègia a seguir. En principi no es plantejaven assajos en grups reduïts, però també es va constatar que hi havia una part important de la colla amb ganes de tornar-hi d’alguna manera, i que caldria donar-hi resposta, el que podria implicar organitzar alguna activitat física de “recuperació castellera”, a banda de les activitats socials obertes a tota la colla que ja estan fent.

Malgrat aquestes diferències quant a les decisions adoptades, la trobada virtual va servir per a constatar que són majoria els plantejaments i elements que comparteixen totes:

• Hi ha una resistència forta a considerar que aquests assajos reduïts siguin veritables assajos, i fins i tot hi ha una certa resistència a anomenar-los així. Tothom comparteix que un assaig casteller ha de ser obert a tothom.
• Tant els assajos de canalla com, en el cas de les colles que els fan, els d’adults estan plantejats més en termes de retrobament i de recuperació de rutines (en qüestions tan bàsiques com agafar l’hàbit de reservar un vespre a la setmana per la colla) més que de progrés tècnic. [El passat dia 25 vaig poder assistir al primer assaig reduït de Sagrada Família i ho vaig poder constatar.]
• De fet, hi ha també consciència sobre les limitacions tècniques d’aquests assajos en grups reduïts, inclosos els de canalla: “Progressivament la canalla necessitarà més ‘xixa’, no només fer poms de dalt a terra sinó fer-los a sobre d’uns quints.” “Per tal que la canalla avanci cal que es pugui sumar més gent a l’assaig.”
• Lligat a això, preocupa que si la limitació a vint persones s’allarga en el temps, la continuïtat dels assajos sense possibilitat d’evolució acabi sent desmotivadora per als participants.
• En aquest sentit, les colles preveuen aturar els assajos (tant de canalla com d’adults) a finals de juny i reprendre’ls, si escau, al setembre, potser en unes altres circumstàncies. Aquesta aturada estiuenca, que és part la dinàmica natural de les colles barcelonines, ha estat especialment determinant en la decisió d’arrencar assajos d’adults, ja que els converteix en una experiència acotada en el temps, almenys en aquesta primera fase. Hi ha també la consciència que juguen amb avantatge respecte les colles de la zona tradicional que habitualment no s’aturen o fan una aturada de mínims a l’estiu.

En definitiva, el fet que algunes colles hagin començat assajos en grups reduïts o se’ls estiguin plantejant pot semblar una negació de la filosofia “o tots o ningú” que semblava clarament hegemònica. Més que una negació, el que hi ha és una transformació (“o tots [els que vulguin] o ningú”), però en realitat la filosofia de fons és la mateixa. És significatiu, en aquest sentit, que cap de les colles barcelonines s’ha plantejat donat prioritat a uns col·lectius concrets (excepte la canalla), com serien assajos exclusivament de tronc. És precisament a partir d’aquest plantejament comú (no deixar “fora” a ningú que vulgui participar) que les colles ho acaben concretant de forma diferent segons les seves circumstàncies.

Per exemple, els assajos en grups reduïts són més fàcils d’organitzar logísticament -i de ben segur són més profitosos- per una colla petita que per una colla gran, que de sobte es podria trobar havent de dinamitzar una desena de convocatòries setmanals. També és lògic que apostin abans pels assajos reduïts les colles més noves, mentre que no són pocs els castellers i castelleres -i fins i tot dirigents- de colles amb una trajectòria llarga que admeten que en el fons l’aturada potser els ha donat un respir. Finalment, la capacitat que cada colla tingui per a generar activitats socials -capacitat vinculada a qüestions com ara disposar d’un local social d’unes determinades característiques- també pot influir a l’hora de valorar els assajos reduïts com una eina més o menys útil. De ben segur que encara hi ha més factors que intervenen a l’hora de prendre una decisió davant una situació que, recordem-ho, és inèdita. I no oblidem tampoc que, justament per això, estem davant de posicionaments dinàmics, que poden canviar en una direcció o una altra en els pròxims mesos. Ho haurem de continuar observant.