El tercer cap de setmana de maig es van celebrar almenys catorze diades castelleres. Jo mateix, sense haver de forçar gaire la meva agenda personal, vaig poder gaudir de dues actuacions amb castells de vuit pisos, un botí gens menyspreables a aquestes alçades, especialment tenint en compte que cal remuntar-se al 2019 per una temporada amb la que ens puguem comparar, és a dir, una temporada d’una (certa) normalitat. On som? Som on érem llavors? Què ha canviat -i què no ha canviat- en aquest dos anys? A continuació, alguns apunts en forma de decàleg, que sempre fa més patxoca.

1. L’activitat castellera va estar aturada de forma efectiva durant 18 mesos: de mitjans de març de 2020 a mitjans de setembre de 2021 (no, assajos de 20-25 persones i pilars de quatre no és activitat castellera significativa a efecte de minimitzar els efectes de l’aturada). Per moltes colles l’aturada, en realitat, va començar abans, perquè quan va arribar el confinament pràcticament no havien arrencat la temporada. Tot això, necessàriament, ha de passar factura.
2. La meva sensació, en canvi, és que la minitemporada 2021 sí que va permetre a algunes colles avançar força feina, malgrat que no era fàcil en un context encara de forta pandèmia, en què molts castellers podien ser reticents a participar. Com a contrapartida, l’activitat de la passada tardor potser va esgotar l’efecte “retrobament” i en aquesta arrencada del 2022 el trobem a faltar.
3. En aquest sentit, està clar que més enllà de la recuperació dels hàbits, de l’afinació dels troncs i, molt especialment, de la feina en la canalla, el gran repte ara mateix és tornar a engreixar la massa social. La sensació general compartida és que tenim menys camises actives: n’hi ha que no han tornat després de la pandèmia, i n’hi ha que han tornat encara a mig gas. Això era evident en les pinyes de les diades a què vaig assistir l’altre cap de setmana.
4. Per tant, tornarà -ja ha tornat, de fet- el debat sobre les ajudes i els efectius propis. Les ajudes són sovint necessàries, i aquest any segurament seran imprescindibles, però continuo pensant que les colles han d’aspirar a fer els seus castells sobretot amb la seva gent. Si no hi ha, com a mínim, aquesta aspiració, el missatge és que els castellers de pinya són intercanviables i, per tant, en el fons són prescindibles. Que tampoc és la millor manera de cridar més gent a la pinya… Per cert, aprofito per apuntar una dada positiva que penso que també és compartida per moltes colles: des del mateix moment en què van tornar els assajos va reactivar-se l’entrada d’efectius nous.
5. No oblidem, però, que abans de la pandèmia la baixada d’efectius tant als assajos com a les actuacions ja era el discurs dominant. De fet, s’havia començat a plantejar un debat sobre la sostenibilitat del model dels anys anteriors, que demanava un nivell de compromís tan fort que sovint també portava a trajectòries castelleres personals més curtes. El mateix model també obligava a les colles a exigir-se al màxim en cada diada: molts es queixaven que havien desaparegut, en bona mesura, les actuacions de “costellada”, en què es podia rodar canalla, provar castellers novells o, simplement, gaudir sense pressió.
6. Quina és la millor estratègia, doncs, per aquest any? La sensació és que molts castellers es poden anar reincorporant a mesura que es fixin objectius més ambiciosos, en el que és una dinàmica habitual de cada temporada, però que ara es pot veure reforçada per la desconnexió de dos anys mig perduts i una certa peresa a haver d’arrencar des de més avall del que estàvem acostumats. En aquest sentit, pot haver certa urgència per oferir pastanagues que accelerin aquestes reincorporacions. Però, al mateix temps, errors provocats per una excessiva precipitació poden passar una factura més alta que en el passat. I si, com dèiem, el model ja estava en qüestió (o si més no qüestionat), hi hem de tornar a totes? Aquest 2022, els dirigents de les colles més que mai hauran d’afinar molt bé per encertar què pot, què vol i què ha de fer la seva colla en cada moment. No els ho envejo.
7. I ja que parlem del model, n’hem aprés alguna cosa a nivell de món casteller durant la pandèmia? Hem aprofitat la pausa obligada per reflexionar, per corregir, per millorar…? La sensació és que no. Des de les colles s’han concentrat els esforços, lògicament, en mantenir les entitats vives en un escenari totalment advers, que no era poca cosa. I en aquest sentit crec que s’ha fet prou bona feina. Però a nivell global del que més hem debatut ha estat d’un retorn a les places que, en realitat, no depenia gaire de nosaltres ni es podia accelerar a base de discursos poc encertats, com ara equiparar-se a l’oci nocturn. És clar que l’administració no s’ha lluït gaire en l’acompanyament no només dels castells, sinó de tota la cultura popular. I a la Coordinadora li ha mancat nervi per no donar una excessiva imatge de resignació.
8. Hi haurà qui cregui que el retorn a les places s’hauria d’haver produït abans, com, d’altra banda, segur que també algú pensa que va ser precipitat. A mi, en tot cas, no em preocupava tant el “quan” com el “com”, i per això em congratulo que el retorn hagi acabat sent en condicions el més semblant possibles a les de la normalitat prèvia: no m’hagués fet gens feliç poder veure castells més aviat si s’haguessin fet sense pinya, per exemple. Tampoc tenia massa interès a anar a una diada de festa major amb reserva prèvia i seient assignat. Per això la possibilitat de tornar a “trobar-me” una diada castellera, com aquell qui diu de casualitat, em fa doblement feliç.
9. Tornant al front institucional, el que sí que sembla que s’ha resolt és l’anomenada guerra dels drets televisius, no tant per la pausa pandèmica -tot i que segur que ha anat bé- com per la desaparició del panorama d’algun personatge tòxic. No s’ha corregit, però, el pecat original: n’hi ha que continuen menjant al marge de l’acord col·lectiu. En canvi, les dues temporades de pandèmia més aviat han servit com excusa per allargar el retard, difícil d’explicar, en l’activació del Museu Casteller. Sí que entra en una nova etapa més dinàmica, aparentment, la Càtedra de la URV.
10. Com sempre, la nostra atenció al llarg de la temporada se centrarà sobretot en les colles més grans. Però a l’hora de valorar quina és la salut del món casteller i quin balanç ens deixa la pandèmia faríem bé també de fixar-nos en què passa en la part baixa de la taula. En aquest sentit, em va sorprendre la quantitat de colles que no van arribar a fer cap castell -pilars de quatre a banda- la tardor passada. Algunes d’elles, afortunadament, ja ho han fet en aquests primers mesos de 2022.

De tota això, sens dubte, n’haurem de continuar parlant al llarg de l’any. Fins i tot per autoesmenar-nos: al cap i a la fi, jo soc l’optimista que l’abril de 2020 va escriure en aquesta mateixa revista que era precipitat suspendre el Concurs de Castells…