Quan vaig començar a seguir el món dels castells, en un ja llunyà any de la dècada dels 70 del segle passat, veure un carro gros o un 2de7 era una gran actuació, i el 3de8 i el 2 folrat gairebé un miracle. Els Nens del Vendrell i la Vella de Valls havien flirtejat amb el pilar de 6, que va acabar sent de 7. Potser perquè l’avi era vallenc i a casa es parlava de castells, el cert és que aquell món m’atreia i finalment em va enganxar. Tant que vam fundar una colla, però aquesta és una altra història.
La qüestió és que en aquella època les dones que feien castells es podien comptar amb els dits d’una mà, la canalla no portava casc (plantejar-ho llavors hauria sigut una enorme heretgia) ni protectors bucals, els segons havien de ser ben dobles i pesats, mentre que la rivalitat castellera, a part de les locals, se centrava essencialment entre Valls i El Vendrell. Els castells només tenien presència als mitjans gràcies a la tasca ingent dels que llavors s’anomenaven cronistes castellers. La dècada dels 80 ja va ser diferent i va portar moltes novetats i un punt d’inflexió definitiu.
Amb tot això vull dir que el món casteller ha canviat radicalment. Les dones són indispensables per a fer castells, no s’entén aquesta època d’or i brillants sense el paper de la dona als castells. La forma física dels castellers és fonamental, s’ha tret molt de pes de les estructures i la seguretat en els castells, amb cascs, protectors i prevenció és una obligació inqüestionable. L’aparició de colles arreu del Principat, també a les Illes i a la Catalunya Nord, juntament amb les colles que fan muixerangues al País Valencià donen un àmbit nacional, els Països Catalans, que és comú amb altres elements de la nostra cultura tradicional. Tot això sense oblidar les colles que han aparegut arreu del món.
Capítol a part mereixen els mitjans de comunicació. És obvi que avui gaudim de retransmissions castelleres i de programes castellers a la televisió nacional i a les televisions locals a través de la XAL, existeixen programes de ràdio, nacionals i locals, i no hi ha cap diari català, en paper o digital, nacional o local, que no es faci ressò de les diades castelleres i en molts casos del dia a dia del món dels castells. Des d’aquells cronistes castellers, pioners en l’exercici del periodisme casteller, fins ara que podem gaudir d’un mitjà que, generosament, em permet publicar aquestes reflexions hi ha tot un món, tota una eternitat, que s’ha vist multiplicada per la presència dels castells, castellers, castelleres i colles d’arreu, a les xarxes socials.
I, és clar, el nivell de castells assolits és espectacular. Començant pel darrer èxit dels verds vilafranquins amb el pilar de 9, seguint amb els prepandèmics 3de9 sense folre de les dues colles vallenques i tot el que hi ha al darrere és d’un mèrit extraordinari. I podríem seguir parlant dels castells de gamma extra, de les colles que els han aconseguit, de les colles que han arribat al sostre dels 9 pisos, o de les que ho han pogut fer amb els de 8, etc. I per acabar-ho d’adobar, els castells són Patrimoni de la Humanitat, un gran reconeixement a nivell internacional.
Llavors em ve al cap aquell anunci d’una marca de cervesa, que l’any 2011, aprofitant els èxits del Barça de Guardiola i companyia, posava en valor els molts elements bons del país. L’anunci començava amb un, “que què tenim?” I acabava amb un “són coses nostres, coses bones que tenim” després d’esmentar un immens reguitzell de coses bones i valors que els catalans tenim i gaudim. I aquest article volia ser això, un repàs de les moltes coses bones que tenen els castells, que tenim.
No es pensin que aquest és un exercici de nostàlgia, bé potser una mica sí, però ve a tomb perquè el març de 2020 es declarava una pandèmia que ho ha trencat tot, que ha fet molt de mal amb la pèrdua de moltes vides i amb un canvi d’hàbits i comportaments que s’han fet notar a nivell social, cultural i també familiar. I els castells no han estat exempts dels efectes secundaris i colaterals de la pandèmia. Aturar assaigs, refer estructures, trencar la inèrcia progressiva de creixement de molts castellers i castelleres o alterar dinàmiques de colla. Semblava ben bé un torpede en la línia de flotació del món casteller. I, de fet, el torpede no va fer diana, però va fer mal. A unes colles més que d’altres, certament, però globalment va fer mal. Reprendre assaigs amb un nombre reduït de persones, les mascaretes obligatòries, el públic a distància, desmotivacions imposades per l’absència continuada, talment semblava l’antítesi dels castells…
Però el món casteller, com altres elements de la nostra societat, encara que no tots, se n’ha sortit. Veurem si en surt més reforçat, perquè tot i que la represa ha anat més de pressa del que es podia imaginar, ha costat, costa i encara costarà. I pel camí hi han quedat unes quantes víctimes. Però també és cert que les maleses de la Covid han arribat en el moment en què el món casteller estava més fort. En qualsevol cas, i això és el més important, les lliçons que ha deixat el maleït virus són d’aquelles que mai s’han d’oblidar.
Que què tenim? Doncs, per sort, un dels elements més vius i rics de la cultura d’aquest país… malgrat tot.
