Un article publicat a un mitjà digital, ja fa un cert temps, sobre TV3 i el món dels castells va provocar l’enuig d’alguns companys dels mitjans de comunicació de l’àmbit local. De fet, l’article en qüestió era més aviat una reflexió sobre el Concurs de castells, i l’oportunitat que perdia TV3 de no plantejar-se fer alguna cosa més amb un element tant potent, com són els castells, des del punt de vista de la imatge i la comunicació. En aquell moment no es va interpretar així, o sigui que començo aquest article posant en valor tot el que fa la Xarxa de Televisions Locals, des de les retransmissions de les diades fins a les diferents programacions que es fan i on els castells esdevenen els autèntics protagonistes. Afirmo, amb convicció, que el món casteller sort en té de La Xarxa per tenir presència en el món audiovisual. Altra cosa serien els mitjans de comunicació més tradicionals, els digitals, les ràdios o les revistes especialitzades, com la que gentilment acull aquest article.
Sens dubte si fem un cop d’ull al panorama actual, i al panorama de fa 10 o 20 anys enrere (per no parlar de 30, 40 o més) hi ha hagut un progrés molt important, de la nit al dia. És pertinent recordar en aquest moment que per allà els anys 70 del segle passat i durant uns quants anys, els anomenats “cronistes castellers”, és a dir les persones que feien cròniques castelleres per als mitjans de comunicació tradicionals (Avui, El Correo Catalán, La Vanguardia, El Periódico, diferents emissores de la SER a Catalunya, TVE, Catalunya Ràdio, etc.) treballaven amb una sabata i una espardenya, però van teixir una xarxa sòlida i de confiança. Els cronistes van donar pas a periodistes castellers, es va produir una transició natural i noves generacions de periodistes que parlaven i escrivien sobre castells van anar consolidant un univers més extens, més professional i que ha cobert un ventall molt més ampli de mitjans. Allò era la prehistòria, i tot el que s’hi feia, era il·lusió i voluntat i els mitjans de comunicació eren tota una altra cosa, tant des del punt de vista de la seva concepció com des del punt de vista de negoci.
Però vet aquí que el món canvia, la societat evoluciona i la cultura creix i es dinamitza. I en aquest sentit, Catalunya, per sort, no és cap excepció. Els castells, part fonamental de la cultura catalana, han crescut en totes les direccions possibles. Per començar, i probablement com a element més important, el paper de la dona en el món casteller ha canviat radicalment fins al punt que ara (tot i que encara queda molt de camí per recórrer) no es poden entendre els castells sense les dones, i si s’han fet castells més alts i més difícils ha sigut en bona part gràcies a la incorporació de la dona a tots els nivells. Els castells s’han internacionalitzat com mai. Actuacions arreu del planeta, però també colles castelleres en diferents països. Han aparegut les colles universitàries, que també han jugat un rol més que rellevant en l’evolució i el progrés del món casteller. La forma física, la prevenció de lesions, tenir cura del cos abans, durant i després de les actuacions, ha substituït una certa improvisació en la forma física dels castellers. No pretenc amb això menystenir el que es feia abans, al contrari. Sento que en formo part, però els castells han evolucionat molt. I en paral·lel a aquesta evolució, la manera d’informar dels castells i de tot el que comporten, és evident que també ha evolucionat.
La comunicació castellera avui ja és tota una altra cosa. I torno a insistir en el paper cabdal que ha tingut el món de la comunicació local en aquest tema. Avui la comunicació castellera es fa a través de xarxes socials, de mitjans digitals, de ràdios i televisions locals, de revistes i webs especialitzades (capítol a part mereixeria la immensa bibliografia castellera de la que podem gaudir a hores d’ara) i també dels mitjans tradicionals, siguin diaris, ràdios o televisions, i en aquest cas, és cert que TV3 compleix amb uns mínims, tot i que la darrera temporada ha tingut retransmissions (falsos directes) però no pas programes.
I aquest és el meu motiu de reflexió. La immensa feinada que fa la Xarxa de Televisions Locals no pot ser l’excusa per a què TV3 no es miri els castells d’una altra manera. La Xarxa ha de seguir amb la feina que fa, sense deixar de fer res, al contrari, si pot ser expandint-se encara més. Però TV3, ara ja 3cat, i amb el format que ha adoptat, ha de ser conscient del paper que li pertoca com a televisió pública i del país per explorar continguts i formats sobre el món dels castells en els quals encara no s’ha entrat. Els mitjans locals fan la seva feina, la fan bé i diria que li donen, fins i tot, un abast nacional que els honora. Però el món casteller i el que representa, mereixeria que la plataforma 3cat, és a dir, el mitjà públic de comunicació d’àmbit nacional i capaç d’arribar a grans audiències, fos capaç d’explorar altres terrenys en el món de la comunicació. S’ha fet en altres àmbits i n’han sortit programes extraordinaris. La bellesa, la plasticitat, l’emoció, la cultura i les històries que transmeten els castells són els principals arguments per plantejar-ho.
O sigui no demano més retransmissions (i si n’hi ha més, millor), no demano que els TN obrin amb les notícies destacades del món casteller (que si ho fan, millor, per cert, gràcies Agustí Forné), demano que els castells comencin a comptar com un element més a tenir en compte dins del que avui s’entén a l’hora de fer televisió, ràdio, o senzillament comunicació. La Xarxa, a la seva manera i amb les seves possibilitats, ja ha excel·lit. TV3 encara no ho ha provat.
