Estem envoltats de dades. La quantitat de xifres és aclaparadora: avui dia, el telèfon mòbil ens pot comptar les hores que utilitzem cada aplicació, quanta estona estem asseguts o la quantitat de calories que hem ingerit/cremat durant un dia. Cada faceta de la nostra vida té un número que la pot definir. O, fins i tot, ens dediquem a valorar si tal o tal altre restaurant o plat és millor que el del costat.

Naturalment, en una cosa que és un plaer, com el menjar, que és subjectiu, al del costat no li agradarà el mateix que a mi: en la diversitat està el gust. Com, per exemple, em poden emocionar els canelons d’una fonda en una vall pirenaica, i pot no transmetre’m absolutament res el plat d’un restaurant d’alta cuina de qualsevol capital europea.

Una cosa semblant em passa amb els castells: n’hi ha d’una gran dificultat que no em generen absolutament cap emoció i, en canvi, hi ha castells assolits per moltes colles, descarregats per molts castellers que tenen un significat especial i que no oblidaràs mai més.

Respecte a les discussions sobre com es puntuen els castells, si la taula està ben o mal feta, no em puc estar de veure-ho des de la distància: és evident que hi ha castells més difícils que altres, però objectivar un fet com són els castells i tallar els castells amb un sol patró anomenat Taula de puntuacions li treu tots els matisos als castells, i els fa passar per una sola vara de mesurar a totes les colles, quan cada colla és un món.

Si bé hi ha moltes raons per fer castells, i cadascú tindrà les seves, al capdavall, fem castells per a passar-ho bé, com a diversió; i si quantifiquem cada detall de la nostra vida, i veient que els castells, segurament, són una de les activitats d’esbarjo més serioses que fem, quin sentit té quantificar passar-ho bé?

Em sembla absurd, personalment, anar a cada plaça amb la calculadora per mirar si el que he fet jo val més que el que ha fet el del costat. No és complicat d’entendre: si jo aconsegueixo els objectius marcats seré feliç, i si el del costat també ho fa, encara més, i si tots sortim de plaça complint objectius i sense cap llenya, “xampany i pastes”.

Senzillament, no necessito tenir, mai, l’objectiu de vèncer, ja sigui el que està al costat o el que avui actua a la plaça de més enllà. La vida, el món, ja són prou competitius perquè, a sobre, ens imposem que en el temps lliure hàgim de competir encara més. A mi, per tot plegat, si us soc sincer, i tot i que m’encanten els castells que s’hi veuen, avorreixo el Concurs i tot allò que l’envolta.

Segurament, aquells canelons d’una vall pirenaica dels que parlava al principi em transmeten i tenen un valor infinit, sentimental, no quantificable perquè em recorden els gustos, les olors i els records d’un temps passat.

Una cosa semblant em passa amb els castells: el 4de8 que vam patir com mai i que no oblidarem es valorarà menys que el setè 3de9 amb folre de la temporada, que ningú recordarà perquè ja el fèiem com qui va a l’oficina cada dia.

Així doncs, i per acabar, no em puc estar de citar en Joel Brugués quan diu “deixeu-vos d’hòsties i feu castells”; i jo vull afegir, de collita pròpia, que si us fa enfadar la taula de puntuacions perquè no us poseu d’acord, és tan fàcil com no puntuar els castells, que aquí hem vingut a passar-ho bé i tothom, poc o molt, coneix la dificultat de cada castell. La gent, el públic, fins i tot la majoria de castelleres i castellers no entén un borrall d’una puntuació que sobretot deshumanitza els castells. No és només que puntuar quasi igual castells carregats/descarregats, coses que semblen poc lògiques… No m’atreviria a pontificar sobre una cosa que no em sento pròpia. La meva impugnació és general. No hi crec.