La màxima és clara, coneguda i evident: l’assaig és la millor garantia de resultats. El que es fa al local és el que posteriorment es tradueix en execucions i èxits a plaça. L’assaig és el laboratori i la fàbrica de les colles per a construir, perfeccionar i arrodonir les construccions que faran a les actuacions. Ja fa força anys que el món casteller en la seva globalitat té assumida aquesta condició. Però… què passa quan una colla fa els millors assaigs de la seva trajectòria i els resultats a plaça queden lluny de les expectatives?

El cas dels Xiquets de Tarragona enguany mereix una anàlisi i atenció detallada. Els matalassers estan realitzant assaigs, d’una banda, multitudinaris i, d’una altra, resolutius en els seus resultats. Assagen els castells de 9 com marquen tots els cànons: els pisos de dalt, el castell de 7 net, el castell de 8 sencer lligat amb les mans del folre i el castell de 9 fins a sisens i, en ocasions –com divendres passat– fins a dosos. Amb tot el folre dalt. Perquè si d’una cosa no van mancats els matalassers és precisament de gent, malgrat que els condicionants –com la manca de local propi a l’espera que l’Ajuntament aporti solucions a una situació que dura ja sis anys– no remin a favor. Per exemple, divendres passat eren 320 persones a assaig (sense comptar canalla i grallers) i diumenge a plaça, 430.

Per contra, els resultats amb els castells de 9 disten molt de reflectir el balanç de les proves: dels últims set portats a plaça (Santa Rosalia a Torredembarra, Diada Nacional i Primer Diumenge de Festes), no n’han descarregat cap: un coronat, un intent i cinc desmuntats.

Que a plaça no s’acabin de recollir els resultats dels assaigs en la seva totalitat no és res nou ni tampoc cap sorpresa. L’any passat, per exemple, les colles de Valls van descarregar quinze cops el 2de8 sense folre sencer a assaig (vuit la Joves i set la Vella); en canvi, a plaça només el van carregar (tres els rosats i dos els vermells). Els Castellers de Vilafranca van fer també l’any passat el 4de9 sense folre sencer a assaig i quan el van portar a plaça per Tots Sants va quedar ben lluny del que s’havia vist al Figarot. La xarxa, que ha estat un element cabdal en la millora de la tecnificació, també té el seu costat fosc, un cop a plaça els castellers s’han d’enfrontar a unes dimensions d’espai ben diferents a la cobertura que aporta la xarxa de suport.

Però el que estan vivint els Xiquets de Tarragona en les darreres setmanes no té res a veure amb la disfunció que el 2023 van presentar les tres colles punteres entre els resultats d’assaig i alguns dels castells portats a plaça. És cert que s’han vist abocats a fer relleus per baixes forçades, que a assaig donen resultat. Els matalassers han entrat en una espiral de difícil gestió, que posa de manifest que entre assaig i plaça hi ha un precipici de notables dimensions, que impedeix que el trànsit sigui el natural. No és una qüestió tècnica, ja que el treball al pati abraça totes les capes de canalla, tronc i peus. Tampoc ho és de mètode, ja que han provat de capgirar l’ordre de les proves i començar al principi d’assaig pels folres i deixen les netes per al final. I tampoc ho és, evidentment, de manca de gent.

El que està passant als Xiquets en aquestes darreres setmanes és un aspecte que sovint no rep prou atenció per part del conjunt del món casteller i que, a més, es projecta de manera invisible entre components de les colles, especialment els qui pugen als troncs. La pressió, el factor emocional i la complexitat a la que està sotmès el circuit interior de cada persona no acostumen a ser detectables per al públic, i sovint, tampoc per als companys de la mateixa colla. Si la prova surt rodona a assaig i, en canvi, a plaça queda ben lluny, no és un tema tècnic, sinó d’un altre ordre.

Als Xiquets ningú no posa en qüestió –si més no, fins ara– al seu cap de colla, Roger Peiró, un dels components amb major autoritat moral, per coneixement, compromís, tacte i registres. Un cap de colla dels que marquen època. Quan els resultats no surten com s’havien previst (o més aviat com s’havien assajat) s’estén la lògica decepció. Així va passar a Vila-seca i, sobretot, a Torredembarra i diumenge passat.

Com en totes les colles quan els resultats no són els desitjats, les anàlisis i la pluja de propostes per a superar l’entrebanc són variades i de tot tipus. Tothom té un cap de colla en el seu interior. Però el cert és que només n’hi ha un que es troba sol (malgrat estar ben acompanyat pel seu equip) davant l’abisme en la cerca d’alternatives. Algunes d’aquestes radiografies internes apunten a que la colla està patint una sobreexplotació de l’assaig. Fa de difícil assimilació, ja que va en contra de la màxima de la castellística moderna, però és que el factor tècnic no és l’única garantia de resultats. La pressió a la qual estan sotmesos alguns castellers del tronc és un element que requereix una atenció acurada i que explica perquè, en ocasions, el que es veu a plaça no és el reflex dels assaigs.