Ara fa 10 anys, la Jove de Tarragona va coronar el seu primer 3de10 amb folre i manilles. Aquest ampli reportatge –que apareixerà publicat en tres parts– explica com va ser tot el procés per arribar a aquesta fita. Ho fa de la mà d’una de les persones que millor coneix les interioitats de la colla i de com es va plantejar assaltar els castells de 10, Jordi Crespo.
Jove de Tarragona: el repte del 3de10 amb folre i manilles (part 1)
Jove de Tarragona: el repte del 3de10 amb folre i manilles (part 2)
El moment de lluir el treball. En aquest punt i després de totes les tasques dutes a terme és el moment de gaudir de veritat, grans assajos i dia D. En aquest tram final és on han de lluir tot el treball i els esforços que s’han anat realitzant a cada etapa del camí. La colla es veu capacitada per assolir un castell que no ha provat mai, s’ha definit un tronc que té confiança, ha donat garanties i al que s’ha donat un gran volum de treball en diferents circumstàncies d’exigència i s’ha anat dissenyant una estructura de pinya, folre i manilles que s’adapta a les característiques que es necessiten. Només queda posar tota la carn a la graella, és el moment dels darrers assajos. Es buscarà augmentar el nivell d’exigència per fer pujar el tres els pisos necessaris per tenir les sensacions de tronc que busquem i al mateix temps trencar les barreres mentals que encara quedin. També de fer pujar el màxim de folre i manilles i comprovar que les alçades són les que es volen, estar molt pendent de les tendències, dels moviments al folre i les necessitats de pressió que es tenen.
És el moment de treballar a millorar els temps de muntatge, marcar els tempos de folre i manilles, l’ordre de pujada, la posició de les escaletes, d’aconseguir el ritme necessari. En definitiva de mecanitzar i interioritzar tot el procés, d’aconseguir que quan arribin els imprevistos, que sempre n’hi ha, tinguem tan clar el que hem de fer i el que necessitem a cada moment que ens sigui molt més senzill improvisar i trobar solucions. És llavors quan potser es veurà clar que no hi ha un castell ideal, però sí que hi ha una execució ideal pel nostre castell. Tot el camí recorregut, inclús abans de plantejar el 3de10 amb folre i manilles, i tot l’aprenentatge realitzat a partir de definir el castell com a fi, et porten a anar descobrint aquesta execució ideal.
Per a unes colles serà amb un ritme pausat, procurant no remenar l’estructura, que mantindrà una mida còmoda tot i que el pas del temps la vagi obrint, gràcies a l’envergadura i la solidesa del seu tronc. Per unes altres colles el ritme serà vital i gairebé controlaran el cronòmetre al segon, acceptant jugar amb el moviment d’una pujada veloç i més intensa a canvi de reduir el temps d’execució i limitar tot el possible l’obertura del castell. Altres colles optaran per buscar un punt d’equilibri entre la pausa i la velocitat, entre la fortalesa i la tècnica, però un cop més el realment important no seran les característiques del castell, sinó aconseguir l’execució òptima per les característiques d›aquest castell.
Hem anat passant per un procés de mesos de pensar, planificar, provar i assajar, amb un únic objectiu, anar a plaça i portar-hi el 3de10fm. Arribat aquell dia la dinàmica que es pot trobar és la inversa a la que s’ha intentat generar fins llavors. No cal motivar ningú, tothom està sobreexcitat, no cal tensar, els nervis estan a flor de pell. Com si s’hagués d’equilibrar una balança sobre la qual només hem posat pes en un costat, ara toca anar carregant l’altra banda. Transmetre calma i tranquil·litat, generar mecanismes de concentració i sobretot procurar transmetre al col·lectiu que no s’enfronta a una quimera, sinó que tan sols es disposa a realitzar al següent pas del seu camí i que com a tal estan preparats.
És quan els membres de la tècnica han de prendre la gran decisió de quin castell se surt. Anem de cara al gran fi i no el demorem més o sortim d’un altre més assequible per la colla i que ens permeti treure el neguit i ens posi a to pel gran repte? Doncs com en tot no hi ha una fórmula infal·lible, tot té els seus pros i contres. Si es tria de sortida ens assegurem que no hi ha desgast i no es veurà condicionat per cap accident en forma de caiguda del castell anterior. A més la colla entrarà a plaça visualitzant l’objectiu principal i amb tota l’energia concentrada en això. Per altra banda, en ser el primer cop que intentem aquest castell podem arribar a plaça amb un excés de pressió o excitació i això ens pot condicionar en la concentració i la pausa a l’hora de realitzar-lo. En canvi, si s’opta per una altra sortida, aquesta ens pot servir per anar posant tot a lloc, ajudar a asserenar-se i sumar la confiança del fet que ja hem descarregat un castell, generant així un punt més d’optimisme.
L’empenta del gran repte. La part negativa seria que el castell inicial ens generi dubtes, o pitjor encara que caigui i ens condicioni negativament, que el pas del temps en comptes d’asserenar ens vagi posant més nerviosos i que s’acabi afrontant el gran repte del dia en pitjors condicions de les quals hi havia a l’inici. Per mi en aquest punt és primordial el coneixement que tinguin els gestors del seu propi col·lectiu, saber llegir en quin estat emocional es troba, analitzar la repercussió que té l’ambient de plaça en ells, com ho està vivint la canalla de la colla i tantes altres coses que no ens podem imaginar prèviament. D’acord amb tota aquesta informació, la qual cap altre component de la colla té, es podrà optar per una decisió o una altra i malauradament mai es tindrà la certesa de triar la correcta.
Sigui quina sigui la decisió, arriba el moment d’anunciar a la colla que es prepari per portar a plaça la gran finalitat, aquell pel que fa setmanes que lluiten i que probablement els deu haver tret alguna hora de son, ben segur hi haurà una explosió d’emocions. Tota aquesta energia és bona, una empenta necessària vers un repte majúscul, això si sempre mantenint el control de la situació. És moment perquè els referents de la colla es mostrin tranquils i segurs, transmetre la sensació i el convenciment de saber el que s’està fent i tenir-ho controlat. Aquesta és la finalitat de la darrera arenga, encoratjar quan faci falta i asserenar en cas contrari, transmetre missatges curts i clars i deixar que tot comenci. De fet, el més important en aquell instant és que tot comenci. Un cop la pinya es va tancant i el folre comença a pujar tot està clar, el ritme que tant s’ha assajat, les posicions que estan designades, ja només queda gaudir de la darrera etapa del camí. Cadascú en la seva funció procurar fruir.
I per darrer cop la maleïda dualitat si pel que sigui el resultat no és satisfactori, només queda recordar com era sabut que cada entrebanc, cada mala passa del camí ha estat un nou aprenentatge i que queda altre que millorar, tot el que ha passat avui per decebedor que sigui ha aconseguit situat més a prop de la meta, preparat per tornar-hi.
En canvi, si s’obté l’èxit tot pren sentit, la quantitat d’hores al local, la quantitat de suor a la camisa, el pes suportat a les espatlles, cada cop que t’han xafat o colpejat el cap sense voler, aquella molèstia a l’esquena, absolutament tot agafa sentit i t’omple una sensació d’alegria que vols transmetre a tot el que t’envolta. Les abraçades es multipliquen, crides, plores, somrius… Això sí, aviat pensaràs en tornar-hi i en buscar nous reptes. Són els castells.
