Obrim un apartat de Ciència i Castells, amb l’objectiu d’aportar noves reflexions, estudis i tesis sobre l’aplicació de la medicina, la preparació física i la cultura de l’esforç en els castells. Jordi Porta, catedràtic en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i membre dels Castellers de Vilafranca és l’autor d’aquest primer treball.

No és la primera vegada que, amb relació als paral·lelismes del fenomen casteller amb l’esport d’elit, plantejo el que per alguns (o són molts?), és encara una dicotomia. Per situar-nos en el context de tot plegat, crec adient revisar, resumidament, la gènesi de la implicació de professionals de ciències aplicades a l’esport en l’àmbit del fenomen casteller: biomecànica, entrenament, medicina, nutrició, psicologia, etc.

El maridatge de les ciències i els castells, té un km 0: el 4 de juny de 1994, quan es va celebrar, al CAR de Sant Cugat, la 1a Jornada sobre la Prevenció de Lesions en els Castellers. Acte acadèmic organitzat pels Minyons de Terrassa i l’INEFC de Barcelona, amb la col·laboració de la Secretaria Gral. de l’Esport de la Generalitat de Catalunya i el Centre de Promoció de la Cultura Popular Tradicional Catalana; i del que es va publicar un llibret amb totes les ponències [1]. Entre elles, El condicionament físic del Casteller, que el sotasignat va presentar amb en Francesc Cos.

En la dècada dels 90, al CAR de Sant Cugat es van realitzar estudis biomecànics experimentals dirigits per en Xavier Balius, que van ser determinants per la publicació del primer article que, en una revista indexada, es va fer de l’àmbit casteller per en Jaume Roset, 1998 [2]. Autor que, l’any 1999 va publicar el llibre Manual de supervivència del casteller, en el qual explicava les aportacions que diferents ciències fan als castells [3]; i que l’any 2001, va presentar la primera, i fins a l’actualitat, única Tesi Doctoral de l’àmbit casteller: Aproximació a la fisiologia del casteller, presentada a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i dirigida pel professor Ramon Segura i Cardona.

En la primera dècada del s. XXI, es van realitzar diversos estudis promoguts per la Coordinadora. La majoria, relacionats amb la prevenció de lesions i la implantació dels cascs per a la canalla que, es va oficialitzar l’any 2006. L’any 2008, Jordi Tarragó va publicar un interessant resum de totes les ponències presentades a les Jornades de prevenció de lesions en els castells, entre 1994-2007.

A partir del 2010, i des de la CCCC es van seguir fent estudis relacionats amb la prevalença de les lesions. Al respecte cal destacar la publicació l’any 2011 i 2016 del dossier: El risc dels Castells. L’any 2013, es va signar un conveni de col·laboració amb l’empresa Leitat de Terrassa per desenvolupar el: Projecte d’estudi de les lesions cervicals i d’una possible protecció cervical. Treball del qual, malgrat la seva potencial importància no se n’ha tornat a parlar; però que les dades d’alguns estudis posteriors podrien fer pensar en la conveniència de revisar la seva viabilitat. Entre d’altres: a) El treball que l’any 2014 va presentar Marc Aresté com a fi de grau de l’Escola Universitària de Fisioteràpia Gimbernat: Lesions agudes de la columna cervical en els castellers: factors de risc i actuacions preventives. b) La publicació de la CCCC i de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona del 2016: Evolució del nombre de castells realitzats i el percentatge de caigudes en els anys 2000-2015. c) la publicació de la CCCC l’any 2018 dirigida per Daniel Castillo (aleshores director mèdic i científic) i Guillermo Soler: Manual de bones pràctiques en prevenció i seguretat castellera. Tanmateix, és lògic pensar que el tema de les proteccions: cervical, lumbar (faixes més rígides) genoll, canell, etc. sigui un dels més controvertits a l’hora de trobar el just termini mitjà entre la tradició i la innovació que requereix la construcció de grans castells.

El que era ja evident i acceptat en moltes colles, era la implicació de molts llicenciats de l’INEF en el condicionament físic dels castellers. Professionals que, lògicament, fonamentaven les seves propostes en l’extensa bibliografia de l’entrenament esportiu. Al respecte, em permeto citar dos referències bibliogràfiques poc conegudes en l’àmbit casteller: El treball fi de Màster de Roberto Torres (2014): Influencia de los acrocastells en el desarrollo de la habilitades y destrezas motrices [5]; i l’estudi sobre la freqüència cardíaca Carla Soler de l’any 2016. [6]

Però, i sense por de caure en cap conflicte d’interessos, crec que per parlar d’innovació científica en els castells, juntament amb els Minyons de Terrassa, en Jaume Roset i la CCCC, s’hi han d’afegir els Castellers de Vilafranca. Amb en Toni Bach com a cap de colla i Joan Badell com a president, l’any 2016 van crear, amb la col·laboració de Silvia Sabaté (metgessa i castellera) i Esteban Fernández (metge), l’Àrea de Rendiment i Salut (ARIS), amb l’objectiu d’impulsar la recerca per a la millora del rendiment i la salut dels castellers. Any en el qual el sotasignat va començar a col·laborar amb l’ARIS i en el qual es van a començar a desenvolupar diferents projectes experimentals. Entre d’altres, cal destacar el primer estudi cineantropomètric i de valoració de la densitat òssia realitzat en castellers. Treball que, es va presentar com a ponència en l’ISAK’s World Conference de 2018 a Santiago de Chile (Fig. 2); i amb el que en Jordi Galimany, estudiant de l’INEFC, s’ha basat per fer el seu treball Fi de Grau de l’any 2025. [7]

Precisament, la Cineantropometria (acceptada com a ciència per la UNESCO l’any 1978) i que es pot definir com la ciència que estudia la relació entre l’estructura humana i la seva capacitat funcional (Ross, 1978), és la que més pot ajudar les colles a optimitzar les estructures dels seus castells harmonitzant els volums i pesos dels seus castellers. Al respecte, les lleis físiques de Galileo-Galilei del cub-quadrat i de Max Kleiber, tenen un marge molt ampli i interessant d’aplicació pràctica en el món casteller [8].

Arribant a la dècada actual, i com a conclusió prèvia a l’estat de la qüestió de la implicació científica en els castells, crec que, amb l’excepció dels treballs de l’àmbit de prevenció lesional, la bibliografia existent, encara que valuosa i necessària, està poc consensuada internacionalment. Dit d’una altra manera, calen més estudis que es puguin publicar arreu. Un exemple i referència indispensable és l’estudi biomecànic que la CCCC va impulsar l’any 2020. [9]

Així doncs, i igual que en qualsevol article científic, es fa una proposta de futurs estudis que puguin constatar o millorar les teories i dades analitzades, crec que, en l’àmbit del condicionament físic i la salut dels castellers, encara hi ha algunes tradicions, contràries a tota lògica científica o esportiva molt criticables. Tradicions que, per respecte, no n’havia parlat massa públicament. Fins ara. I si ho faig, és perquè, curiosament, han sigut expresidents dels Verds i també col·legues acadèmics, els que també n’han parlat i mostrat la seva incomprensió. Anem a pams:

Les voltes ciclistes prèvies a les diades. No és una moda recent. Em consta que ja l’any 2016 alguns castellers dels Verds feien un recorregut d’unes 2 hores (i no precisament a ritme de passeig) com a escalfament previ. No cal ser un especialista en neurofisiologia per intuir que, abans d’una prova/esport que requereixi la manifestació extrema de l’equilibri i força, cap esportista d’elit (i alguns dels nostres castellers ho són) farà un escalfament que impliqui la fatiga dels sistemes sensorials més importants per al control de l’equilibri: els propioceptors interoceptius (Fig. 3). Atès que la bibliografia que ho demostra, és nombrosa, només em permeto recomanar dos estudis recents que considero fonamentals per la seva aplicació pràctica en l’àmbit casteller: el de Joana Azevedo i Cols, 2024 [10] i, especialment, el d’Ozde Depreli i Ender Angin, 2023 [11], perquè analitza l’efecte de la fatiga en la propiocepció de la regió lumbar i pelviana i conseqüent equilibració en el pla sagital.

Atesa la durada de les diades, el tipus d’esforç emprat i condicions meteorològiques extremes, l’escalfament que hauria de fer un casteller és quelcom molt més complex del que es creu. Un tema aquest que, crec necessita una revisió o estudi a fons dels sistemes tradicionals emprats.

Els esmorzars pantagruèlics previs a les grans diades. La tradició diu que això fa colla. I és veritat; però en diades importants, s’hauria d’informar a tots els castellers adults del peu i tronc que saben que patiran, el que, idealment, haurien de menjar i beure. No solament en les hores prèvies, sinó també el dia abans.

I encara més important, hauria de ser el control de la hidratació durant les diades. Atès que a totes les colles hi ha nutricionistes, s’hauria de sistematitzar el control de la quantitat i tipus d’aigua que es beu per no patir hiponatrèmia i mantenir una correcta mineralització del plasma sanguini per a la correcta transmissió de l’impuls neuromuscular.  En l’actualitat, i en l’àmbit de l’esport d’elit, són molt populars els biosensors portàtils pel control de la pèrdua del volum d’aigua i l’anàlisi de la concentració de sodi i potassi (Fig. 4). Sense dubte, les diades castelleres poden ser un marc perfecte per l’estudi i optimització de tots aquests factors.

“Jo també vull pujar”. Al folre, a les manilles i, per què no, al tronc. Un desig molt lloable; però la pregunta obligada és: Hi estàs preparat? Tothom pot anar al tronc d’un castell de 6 o 7; però per fer castells de 8, 9 i de gamma extra, s’han de tenir unes capacitats perceptiu-motores i volitives molt per sobre de la mitjana poblacional. Fins i tot, i tal com va comentar un ex-cap de colla dels Castellers de Vilafranca, atès que el fet de pujar a un folre, ja és per a molts castellers/res, un mèrit del qual presumien en el seu àmbit social; se’ls hi havia d’exigir més dedicació (implicació amb la colla i assistència als assaigs) i sobretot, una millor condició física.

Amb relació al nivell de les capacitats psicofísiques que es poden exigir a un casteller, és evident que estaran molt mediatitzades per la idiosincràsia de cada colla. Les més petites no poden triar, i s’han d’adaptar al limitat nombre de castellers que disposen. Però en el cas de les grans, a més de poder gaudir d’una selecció natural, la selecció de talents o l’assignació de les diferents posicions en un castell, s’hauria de fonamentar en la valoració de la composició corporal i les capacitats psicofísiques bàsiques implícites en la realització dels grans castells.

Hi ha moltes proves per a la valoració funcional i volitiva del casteller de gamma extra; però n’hi ha una què és prioritària: l’equilibri estàtic-dinàmic. Es així, perquè és una capacitat neuromotora molt determinada genèticament. És a dir, malgrat que es pot millorar, el nivell d’excel·lència que cal per bastir els grans castells, estarà sempre mediatitzat pel seu valor basal. Raó per la que l’any 2018, a l’ARIS dels Verds, vam endegar amb la col·laboració del meu col·lega Josep M. Padullés de l’INEFC-Bcn, l’INEFC, el projecte experimental (no publicat): Valoració de la propiocepció cinestèsica i sistema vestibular com a factors determinants de l’equilibri del casteller/ra (Fig. 5).

Aquest estudi, realitzat amb una plataforma dinamomètrica per quantificar el desplaçament del centre de gravetat i amb un protocol de mesures molt similar a la realitat castellera, ens va permetre constatar les grans diferències que hi havia entre castellers. Tal com es pot apreciar en la Fig. 6, el desplaçament del centre de gravetat del casteller A, és molt més inestable que el B. En l’argot casteller, l’A està fent la moto. La qual cosa, pot ser precursora d’una caiguda.

Hi ha alguna altra prova com per exemple la força de grapa, facilíssima de fer, que ja fa molts anys que està consensuada internacionalment com a predictor del nivell de força general. Un test que, es podria fer tant com a objectiu de rendiment, com per al control de la sarcopènia dels castellers adults i sèniors de la pinya. Proves que, atès que no trenquen cap tradició es podrien implementar fàcilment i amb les que el cap de colla i la Tècnica tindria una informació molt valuosa a l’hora de decidir i, poder justificar, qui es mereix pujar als llocs més compromesos del castell.

Al contrari, hi ha altres aspectes que sí que xoquen frontalment amb la tradició. Em refereixo als assajos maratonians (fins a 3 hores) que a vegades es fan el dia abans de la diada. Més concretament, 12 hores abans! Assajos, en els que sembla que el mèrit d’uns i altres sigui estar-se dret tot el temps. Compte, no estic dient que no s’hagi d’assajar el dia abans. Simplement, s’ha de fer de forma molt diferent i especialitzada per als diferents castellers.

Què dir del comportament, en general involuntari, d’alguns castellers en el transcurs de les diades? L’esmentat abans amb relació a la incidència de la fatiga en els sistemes sensorials dels castellers augmenta exponencialment a causa de la durada de les diades, les extremes condicions meteorològiques i l’estrès psicològic. Totes les colles tenen molt clar el que s’ha de fer amb la canalla. Per què no es fa amb alguns dels castellers?

Sembla evident doncs que, si es volen fer castells més alts i segurs, les tradicions del món casteller s’han d’adaptar a les actuals innovacions científiques. I una vegada més, els Verds en són un bon exemple. Tant per l’organització per part de l’ARIS dels Assaigs psicològics dirigits per Andrea Pérez que treballa al Futbol Club Barcelona; com i especialment, per la recent creació de la Càtedra Salut i Castells amb la Facultat de Medicina de la UB. Una idea que, la metgessa traumatòloga dels vilafranquins Silvia Sabaté com a cap de l’ARIS l’any 2017 va  començar a desenvolupar (aleshores es parlava d’un màster) amb en Toni Bach; i que ara, amb l’impuls de Maria Vall, una castellera imprescindible en el tronc verd i també traumatòloga, s’ha fet realitat. Un gran projecte que, entre molts, té uns objectius que en l’ARIS (anys 2016-2023) ja es van començar a estudiar i fer-ne estudis experimentals. Treballs que, espero que puguin seguir-se desenvolupant  o ser referència per a d’altres.

BIBLIOGRAFIA

1. Varis autors. Prevenció de lesions en els castellers (1994). Editorial Codipre, Arts Gràfiques, S.L. Sabadell.
2. Roset, J, Cardús, E., Honorato, E., y Saló, J. M. (1998). Riesgo de lesión en los castellers a partir del calculo de la energia potencial. Apunts de Medicina de l’Esport, 129: 21-26
3. Jaume Roset i Llobet (1999). Manual de supervivència del casteller. Cossetània Edicions. ISBN: 978-84889890-74-9
4. Jornades de prevenció de lesions en el món casteller (1994‐2007). Resum de les ponències., amb Jordi Tarragó i Sancho, Col·lecció L’Aixecador 17, Cossetània Edicions (2008)
5. Roberto Torres Jimenez (2014). Trabajo fin de Máster: Influencia de los acrocastells en el desarrollo de la habilitades y destrezas motrices. Universidad de Valladolid.
6. Carla Soler Aramburu (2016). Cor de 9 amb folre i manilles: estudi de la freqüència cardíaca del mon casteller. Treball del Àrea d’Educació Física de l’Institut dels Salesians Rocafort.
7. Jordi Galimany Marlés (2025). Treball Fi de Grau (TFG): Body proportions and aging influences on bone health in castellers: A multivariate approach. INEFC – BCN. U.B.
8. Manel Carbonell (2019). Què pesa un castell de 10? Revista Castells 2019.
9. Antunes, N.A., Silva, M.L., & Martinez, R.B. (2020). Biomechanical analysis of human towers: A novel application of inverse dynamics. Journal of Biomechanics, 98, 109432.
10. Azevedo, J., Moreira-Silva, I., Seixas, A., Fonseca, P., Oliveira, J. & Vilas-Boas J. (2024). The Effect of Muscle fatigue on the Knee Proprioception: A systematic Review. https://doi.org/10-1080/00222895.2024.2341753
11. Depreli, O. & Angin, E. (2023). Does Acute Fatigue Affect Lumbar Proprioception and Balance? Vol. 21 No. 2 ISSN 1540-580X