Què significa poder liderar una colla? Hi calen dècades d’experiència per assumir responsabilitats? O es pot aprendre a ser cap en pocs anys? Com es construeixen els rols de poder en una colla on tothom sap que, tard o d’hora, només hi serà poc més de quatre anys?

Aquestes són preguntes que qualsevol que hagi passat pel món casteller universitari i hi hagi estat profundament implicat s’ha qüestionat. I les quals, com a ex cap de colla d’una d’elles, em van fer qüestionar la meva labor infinitats de cops.

Els quatre anys de carrera universitària poden semblar pocs, però dins d’una colla castellera esdevenen un intensiu de vida, un laboratori d’aprenentatge i un camp de proves per al lideratge.

Des de petita, sent una persona que ha estat canalla a una colla convencional, he vist els caps de colla com a figures amb una gran saviesa i experiència, i en el 90% dels casos, homes. Aquesta és la mirada que ens han ensenyat a tenir, a tothom, enfront dels rols de poder, i no només és un fet que es manifesta en els castells. Arribar a liderar requereix, en un principi, dècades d’experiència castellera i a la colla. Però què passa si aquest temps no existeix? Es poden aconseguir els grans objectius igualment? Pots fer funcionar un gran nombre de persones?

En una colla universitària, el temps corre de pressa. El primer any entres com a novato, sense conèixer ningú, i aproximadament un terç de la gent sense haver tocat mai una pinya. Per calendari universitari, en només tres mesos has d’arribar preparat a les diades, i ja fa anys que en quasi totes es poden veure castells de 6 i 7 pisos amb recurrència. Aquesta rapidesa és la norma. El segon any molts ja assumeixen responsabilitats, passen a la Junta, a la Tècnica o prenen rols clau. El tercer any, els mateixos que havien arribat tímids i desorientats són qui porten la veu cantant: caps de colla, sotscaps, responsables de comunicació, tresorers… I el quart any, gairebé com si fos un ritual de pas, toca traspassar el coneixement i preparar el relleu.

És natural que sense coneixement del món casteller universitari pugui semblar caòtic i que esdevé tot plegat poc estructurat, però la realitat és ben diferent. No sé si és el fet de percebre’t a tu mateix poc preparat pel simple fet de ser jove, però la realitat és que la majoria de les persones al davant de les colles universitàries tenen una gran capacitat de repartició de tasques. I com tothom sap, si tens  persones especialitzades en cada àmbit, motivades i organitzades, tot va rodat.

Actualment, existeixen quinze colles universitàries, set d’aquestes fan castells de gamma mitjana de 7 i cinc ja són colla de 8. S’han fet manilles, i més de vint folres en una sola temporada, fita que fa uns anys semblava impossible. S’ha pogut veure en l’últim any una diada amb 300 camises d’una mateixa colla universitària, una mobilització que moltes colles convencionals envejarien. Les colles cada cop mouen més diners i són ben enteses en recerca de comercials, marxandatge, convenis amb empreses, subvencions… tot gestionat per estudiants que molts d’ells uns anys abans no sabien ni fer un pressupost. S’ha creat un protocol unitari enfront les agressions masclistes, hi ha distribució paritària de tasques i el lideratge femení i la conscienciació són habituals i d’un nivell alt. Cada colla té un grup de treball de sanitaris, més enllà de les tasques típiques de les juntes enfront aquesta qüestió. Els equips de comunicació de les colles han après a vendre’s i a aprofitar el bon coneixement dels joves en tecnologia per arribar a moltíssima gent. La formació interna castellera és brutal, es fa cohesió ràpida, s’ensenya a castellers nous des de zero i es crea una cadena constant de transmissió i posada en comú de coneixement casteller.

Com és possible que amb tan poc temps, i amb renovacions de participants anuals tan grans, s’assoleixin fites que a altres colles costa dècades aconseguir?

El que us deu venir primer al cap, i de fet a mi també, és la sort de poder ajuntar bons castellers de diferents colles en una de sola. Però creieu-me, no sempre es tenen tantes bones peces juntes, com he dit, és sort, i sovint, aquesta no recau en depèn quines zones o quines colles.

Les colles universitàries són molt més que castells. Són espais de festa, d’identitat i de rituals. Les novatades, les diades de tram, les festes postactuació… tot això contribueix a crear una comunitat que reforça el sentiment de pertinença. Potser aquest sentiment identitari és el que permet que persones desconegudes es converteixin en equip en qüestió de setmanes?

Tot això, em fa reflexionar en com, sovint els adults ens miren amb recel. Com poden nois i noies de 20 anys gestionar colles que mouen desenes de persones?

La realitat però, és que el món casteller universitari és una escola accelerada de lideratge. S’hi aprèn a coordinar, a delegar, a escoltar i a gestionar conflictes. Suposo que com a tot arreu, o n’aprens, o has begut oli.

De debò calen deu anys d’experiència per liderar una colla? Et diria que sí, o que poder és el millor, però els fets dins d’aquest món fan replantejar-s’ho. Potser el que cal és un espai on l’error sigui permès i l’aprenentatge sigui col·lectiu? Potser només cal que algú aposti i confiï en tu? Que t’hi hagis de trobar per adquirir l’experiència necessària? L’únic que sé del cert però, és que el món universitari m’ha ensenyat que confiar menys en les supercapacitats d’uns pocs i repartir el poder genera resultats més sòlids. Així com que pots generar experiència amb molt pocs mesos en la gestió de greus complicacions, perquè tot aquell que coneix el món casteller sap que en qualsevol colla els problemes i gestions a fer són abandonats, i d’això les colles universitàries no se’n salven.

Quatre anys. Són pocs? O són suficients per portar una colla?

Potser la pregunta final no és “quants anys calen per liderar?”, sinó “quin tipus d’experiència et forma com a líder?”.