A les colles universitàries es comparteix una multitud de coneixements tècnics. Hi ha tantes maneres de fer castells com colles existeixen; poder fins i tot més. Tanmateix, totes acaben adaptant-se amb el temps al caràcter propi d’una colla, d’un territori, al nombre de mans disponibles, al calendari que les guia, a la mida i al físic dels castellers que les formen…
Hi ha un lloc però, on totes aquestes formes es troben i s’entrellacen. A les colles universitàries hi conflueix un gran nombre de persones que mai han fet castells, prop d’una tercera part en els inicis i, alhora, una massa important de castellers que ja provenen d’alguna colla convencional. Aquests darrers hi arriben amb tècniques apreses, amb una manera de fer que els pertany, amb més solvència en determinades estructures i menys en d’altres, amb petits trucs per a posicions o castells concrets. I tots ells, dins la colla universitària, han d’aprendre a posar en comú aquests coneixements, a pactar ràpidament unes formes compartides, perquè cada curs hi ha una gran renovació de gent i, amb ella, la tècnica es transforma.
Com aconseguir-ho fàcil i ràpidament si les primeres actuacions cauen els dijous de desembre, i el curs comença a l’inici de setembre? A més de posar-se d’acord, cal discernir quina tècnica és més adient per a cada castell o posició dins del context universitari i de cada colla. S’han de tenir en compte múltiples factors per encertar-la, i cal molta paciència per trobar aquella que s’ajusta al moment, a la gent i a les circumstàncies. És necessari aprofitar la riquesa de tenir múltiples exemples sobre com fer una mateixa cosa, però també cal saber arribar a conclusions, cedir i confiar en formes de fer que no són les pròpies. Això esdevé no només un aprenentatge tècnic, sinó també un exercici de vida, d’organització col·lectiva enmig d’un grup nombrós de persones i opinions diverses.
No menys rellevant, i vull donar èmfasi també, és el llenguatge casteller. Sovint no som conscients de la seva varietat, de la seva importància i del seu poder identitari fins que ens trobem davant altres formes de dir i d’expressar. En les colles universitàries, aquest llenguatge es defineix sovint segons la ubicació o el llegat dels fundadors. No obstant això, a diferència de les convencionals, es manté en constant moviment. Pot variar segons l’arribada d’un gran grup d’estudiants d’una mateixa colla o dependre de si els caps provenen d’un indret o d’un altre del territori casteller.
Hi ha dies en què passem hores debatent qüestions com: quan han d’agafar els vents a l’agulla? Són millors els pilaners que tanquen o els que obren els genolls? Hem de dir-ne “acotxador” o “casola”? És aleshores quan me n’adono de com d’afortunada soc i del privilegi que és conèixer tant el món casteller, sobretot en les seves formes tan variades i diferents. Ara, a punt d’iniciar el meu quart any com a castellera universitària, puc dir que fa setze anys que faig castells, però quatre que conec de debò el món casteller. I aquesta sensació l’hi dec, en gran part, a tot allò que comparteixo dia rere dia amb els ganàpies que provenen d’altres convencionals i als castellers d’altres colles amb qui converso sovint. Amb ells discuteixo llargament, però també comparteixo, ensenyo, aprenc i treballo colze a colze.
Des del moment que entres en una colla universitària, havent estat casteller abans, has de començar a adaptar-te i aprendre noves formes de fer castells. Recordo la il·lusió dels primers dies compartint castells amb gent nova i diferent, era un aprenentatge constant. També recordo pensar que adaptar-me a noves formes no era tan fàcil com em pensava a l’inici, però el repte em va agradar i em va fer il·lusió. Ja en el segon i tercer any, en entrar a la Tècnica, me’n vaig adonar realment de la dificultat i de com sovint xocaven opinions i maneres de fer.
Recordo especialment el dia que vam haver de decidir amb l’equip de pinyes si, en el 3de8 amb folre, hi havien d’anar dos porta crosses a cada banda o bé un sol crucificat. En aquell moment, jo era cap de colla i, per defecte, la primera opinió que vaig tenir va ser l’opció de fer-ho com a la meva colla convencional. Recordo el debat, amb moltes opinions diferents, i també la reflexió que vaig fer després de molta estona de discussió sense avançar, si cadascú continuava defensant només la seva manera de fer no aniríem enlloc. Calia mirar el context de la colla per a la qual treballàvem, tenir en compte com s’havia fet en anys anteriors, però també el nombre de gent que teníem, la seva mida, la tècnica i capacitat dels castellers implicats en aquella posició, entre molts altres factors. Calia fer llista de pros i contres, deixar de banda egos i opinions arrelades, i posar-nos del tot en el rol que exercíem dins la colla universitària.
D’altra banda, crec que aquest efecte a les universitàries també pot acabar beneficiant les colles convencionals. Moltes vegades, la poca mirada oberta que tenim, en gran part, a gairebé totes les colles, ens limita davant noves oportunitats, noves idees o a provar allò diferent quan alguna cosa no surt com voldríem. Costa obrir-se a noves formes de fer i d’assajar, i és normal, sobretot quan des de petit o des dels inicis castellers t’han ensenyat què funciona i què no a la teva colla, com es fan determinades posicions o com cal gestionar les situacions. Això és positiu en molts casos, però en d’altres pot resultar limitant. Crec, i vull pensar, que en les futures generacions, quan molts exuniversitaris formin part de les tècniques i juntes de les colles, es farà servir aquesta mirada més oberta adquirida anteriorment per fer créixer i anar més lluny el món casteller.
Em ve al cap un exemple, quan als Minyons de Terrassa es va plantejar fer el pilar caminat del pont de Sant Pere durant la diada de Patrimoni. En aquell moment, a Minyons no ens havíem plantejat gaire com fer el pilar caminat. Jo era petita, però recordo com costava avançar, els pilars eren lents, amb nombroses posicions a la pinya i molt poc assaig específic. Va ser aleshores quan, en veure que era impossible fer un pilar de més de cinc minuts amb aquell sistema, es va posar la mirada en colles que recurrentment feien aquest tipus de castell i es va incorporar noves estratègies per aconseguir l’objectiu. És lògic pensar que si no haguéssim innovat la manera de realitzar-ho, no ho hauríem aconseguit; però moltes vegades no és tan senzill.
Confiar en allò diferent vol dir assumir que no sempre tenim la raó, que les nostres maneres de fer no són les úniques possibles, ni sovint les més encertades dins del context en què ens trobem. Vol dir deixar enrere la comoditat del “sempre ho hem fet així” i obrir-nos a noves propostes. A les colles universitàries, aquesta necessitat d’adaptació constant esdevé gairebé un entrenament obligatori. Cada curs arriba gent nova, cadascú amb la seva manera de parlar, pensar, de fer. Amb els seus referents i amb els seus trucs apresos a la colla convencional. Si cadascú mirés només per ell i es tanqués en la seva manera de fer, seria impossible aixecar un sol castell. El que fa possible avançar és confiar que allò que proposa l’altre també té valor i pot funcionar. És un exercici de confiança mútua, però també d’humilitat i de responsabilitat col·lectiva. Quan això passa, el resultat no és només un castell que s’aixeca i es descarrega, sinó també un grup humà que aprèn a créixer a partir de la diferència. Aquest aprenentatge, encara que pugui semblar estrictament tècnic, és en realitat profundament vital i extrapolable a molts altres àmbits de la vida. I sincerament, tant de bo el poguéssim viure també en altres llocs i espais al llarg dels anys.
Articles relacionats:
Aprendre a liderar: castells universitaris com a escola intensiva (24 de novembre de 2025)
