Hi havia un temps i un lloc en què els dies de Carnaval s’hi alçaven torres humanes. No eren ben bé castells, però tenien alguns paral·lelismes amb el que aleshores era el Ball de Valencians i que, dècades més tard, derivaria pròpiament en els castells. El temps era el segle XVIII; el lloc, Venècia, que cada any organitza el Carnaval de major reconeixement i tradició d’Europa, i les torres humanes que s’hi alçaven es van conèixer com les forces d’Hèrcules.
Els orígens més remots de les forces d’Hèrcules es remunten al segle XIII, si bé va ser a partir de començament del XVIII quan van assolir la seva màxima projecció dins la Sereníssima República de Venècia. Antigament, durant el Carnaval, una de les activitats que practicaven els grups de la ciutat eren les guerres de punys que practicaven sota els ponts; és a dir, combats a cops de puny entre els diferents grups. L’any 1705 el Consell dels Deu, que governava Venècia, va prohibir aquesta tradició per la seva violència, i les dues faccions populars de la ciutat van optar per desafiar-se a través d’acrobàtiques piràmides humanes.
Els dos grups eren els Castellani (que aplegava els habitants del nord de la ciutat) i els Nicoletto (els del sud). Els primers lluïen barret vermell i els segons, negre. Totes dues colles es batien entre si per fer les construccions més altes i difícils. La jornada principal d’aquest duel era Dijous Gras, que dóna inici al Carnaval. Els Castelleani i els Nicoletto es trobaven a plaça i alçaven piràmides davant un públic nombrós, al qual s’afegien les autoritats de la república.
La singularitat de les piràmides que alçaven els dos grups és que els components de la base sostenien troncs de llenya sobre les seves espatlles, on s’aixecava la construcció. Els qui se situaven en el segon pis havien de mantenir l’equilibri sobre aquestes fustes, en alguns casos drets, però en altres ajaguts i aguantant a les seves esquenes un tercer pis. Entre mig d’alguns d’aquests pisos, en ocasions, el seus components subjectaven altres troncs, per facilitar tant l’estructura i l’estabilitat, així com la pujada dels pisos superiors. La piràmides estaven coronades per un nen, conegut com a cimiereto. En ocasions, les construccions s’alçaven dins del Gran Canal, amb els components del pis inferior dins l’aigua.
Les construccions de les forces d’Hèrcules eren un cúmul de força, agilitat, habilitat, equilibri, resistència i, sobretot, identitat. Des d’una òptica tècnica, física i estètica, se semblaven més a les muixerangues o els falcons que no pas els castells. però des d’un punt de vista conceptual tenien alguns paral·lelismes rellevants amb l’activitat castellera, com, per exemple, la identitat i la rivalitat. Els Castellani i els Nicoletto alçaven les seves construccions per superar les seves respectives piràmides, però, sobretot, per fer-les millors que les dels seus rivals.
Les referències documentals que han quedat de les forces d’Hèrcules són pintures i dibuixos, alguns de els quals s’exposen al Museu Correr de la plaça de Sant Marco de Venècia. S’hi veuen piràmides que van dels cinc als vuit pisos. Una altra pintura mostra un pilar de 5 net dels Castellani damunt unes fustes subjectes pels components del pis inferior.
La rivalitat entre els Castellani i els Nicoletto encara avui queda manifesta entre grups de gondolers. Per exemple, si un dels primers s’acosta, amb el seu tradicional barret vermell, als barris dels segons el convidaran ràpidament a anar-se’n. I si no hi accedeix, ho faran de manera més determinant. L’esperit de Venècia es manté viu, tot i la invasió turística.
Les forces d’Hèrcules van desaparèixer fa més de 200 anys del Carnaval venecià, tot i que de tant en tant realitzen exhibicions commemoratives per Dijous Gras. El Carnaval de Venècia ha estat testimoni d’actuacions castelleres en dues ocasions: la Colla Joves hi va anar el 1985 i els Castellers de Vilafranca el 1994. En tots dos casos, el castell més important va ser el 4de7 amb l’agulla.
Articles relacionats
